Fa temps que l’actualitat política de les illes britàniques s’ha enrocat en un penyal i no es tracta, precisament, del de Gibraltar. Partits d’una àmplia diversitat ideològica tenen un punt en comú, un problema a resoldre: la immigració.

Clica aquí per veure què en vaig dir l’any passat.

A grans trets, es podria dir que la immigració massiva sumada a un sistema multicultural que ha caracteritzat el país en les darreres dècades ha creat una escletxa entre els ciutadans anglesos –immigrants de segona generació inclosa–. Tots ells han vist com la societat del benestar s’ha anat escapçant, amb més competència per obtenir els benefits (les prestacions socials) i un sistema sanitari públic i educatiu col·lapsats, entre d’altres. D’altra banda, està sorgint una crisi d’identitat en un país que ja no es reconeix al mirall. Per alguns, les illes semblen un conglomerat de nacions amb un sentiment de pertinença comú inexistent.

La opinió pública ho té clar: un 41% dels enquestats en la British Social Attitudes Survey creuen que la immigració és la principal causa que genera divisió ja sigui en la seva localitat o a nivell estatal. Tant és la preocupació vers aquest tema, que dia sí i dia també és titular en els mitjans anglesos i arma política entre partits.

És més, la dimensió del “problema” de la immigració a les illes britàniques ha arribat tan lluny que s’han qüestionat els tractats més bàsics de la Unió Europea. Arribant al límit de la celebració d’un referèndum per part del Regne Unit per decidir sobre la seva permanència a la institució.

Tot plegat, un panorama poc alentidor. Però com s’ha arribat fins aquí? És la immigració realment un problema? Anem a pams.

Immigració massiva

Després de la Segona Guerra Mundial i de la desintegració de l’Imperi britànic, el Regne Unit s’ha vist abocat a un degoteig constant d’immigració. Primer van ser els països procedents de la Commonwealth i les antigues colònies, amb una gran varietat de nacionalitats com l’Índia, el Pakistan, i molts altres. A aquests s’hi han d’afegir els immigrants arribats de països com per exemple Turquia (500.000 en el cens del 2011), per motius econòmics o per causes de guerra, com és el cas de Somàlia (115.000 en el cens del 2010). Aquests són només alguns exemples però recomano aquesta lectura si voleu profunditzar sobre el tema.

Així mateix, també hem de tenir en compte el flux migratori dins de la Unió Europea, que ha augmentat considerablement en les darreres dècades. Per un costat, l’adhesió dels països de l’Est a la Unió i el conseqüent flux migratori dels seus ciutadans–cal recordar que tot i que el Regne Unit no forma part de l’espai Schengen, sí que accepta la lliure circulació de persones– es calcula en gairebé un milió de ciutadans de l’est treballant al país, amb un augment d’un 23% el 2014 respecte l’any anterior. Per l’altre costat, també tenim els països del sud de la Unió tocats per la greu crisi econòmica, que també han vist el Regne Unit com un lloc atractiu per emigrar, tot i que a un nivell menys accelerat, amb un 10% més d’immigrants el 2014 respecte el 2013. Dins d’aquest darrer grup hi tenim Espanya, que l’any 2013 va veure marxar gairebé 50.000 persones, una xifra que segurament és més alta del que consta als registres oficials.

L’equació es resol amb 641.000 immigrants en total l’any 2014 segons la Office for National Statistics, una dada que dobla la de l’any anterior –tot i les mesures antiimmigració proposades pel govern britànic al començament de la darrera legislatura–. Si seguim amb percentatges, fins i tot hi ha ciutats, com en la que em trobo actualment, Leicester, on un 40% del total de la població és immigrant.

Multiculturalisme

Un altre dels eixos que han portat al país a la situació actual, ha sigut el fracàs del multiculturalisme. Com defineix abastament el periodista Toni Cruanyes en el llibre Un antídot contra l’extrema dreta, a grans trets, el Regne Unit de la postguerra s’ha caracteritzat per ser un país on la llibertat d’expressió, de l’individu, creences, costums i un llarg etcètera han imperat per davant de tot. Un enfocament contraposat, per exemple, a països com França, on els nouvinguts s’han hagut d’adaptar de forma més exhaustiva als valors republicans francesos. Aquest motiu porta a alguns partits polítics i ciutadans a pensar que la correcta integració dels immigrants i, per extensió, el de crear un sentiment de pertinença i patriòtic al Regne Unit ha sigut un gran fracàs.

Precisament aquesta manca de sentiment també ha sigut motiu de debat amb esdeveniments que han deixat el país perplex, com ara l’elevat nombre de ciutadans anglesos que han anat a combatre juntament amb l’Estat Islàmic o els atemptats del 7-J. Entre tot, un caldo de cultiu que ha generat reticències no només pel que fa a la gestió de l’arribada dels immigrants sinó també vers la seva situació un cop s’instal·len al país.

Polítiques antiimmigració

Tornant al llibre d’en Cruanyes, m’agradaria destacar un paràgraf molt clarificant: “no és necessàriament la quantitat d’estrangers o l’entrada massiva d’immigració que mobilitza els grups racistes i d’extrema dreta a l’acció violenta, sinó la ‘problematització d’aquesta realitat per part de les elits polítiques”. Sense negar que el problema no sigui real fins a un cert punt, el que sí que és evident, és que la classe política l’ha posat a l’ordre del dia polític, mediàtic i social. Com a gran exemple, en aquestes darreres eleccions generals, podríem afirmar que tots els partits polítics principals del país proposaven mesures per endurir les polítiques vers la immigració, independentment de la seva naturalesa ideològica. Dels Laboristes als Conservadors fins a l’extrem de UKIP (United Kingdom Independence Party) –un partit clarament xenòfob i amb una política més radical– tots s’abanderaven com la solució al problema de la immigració. I no tot s’ha acabat amb les eleccions, precisament la setmana passada, el Primer Ministre David Cameron ja ha anunciat que manté el seu objectiu de reduir a 100.000 el nombre d’immigrants que arriben al país anualment –recordem que durant el 2014 n’han sigut 600.000–.

Per tant, des de la política també s’ha culpat a l’immigrant de ser un problema nacional tant pel seu efecte en el sistema sanitari i de l’estat del benestar com per “l’erosió”, que segons alguns, provoca a la nació i la seva idiosincràsia.

Futur

El sentiment antiimmigratori cala. Tot i que ha perdut representació parlamentària, el partit xenòfob UKIP ha augmentat els vots en un 13%. Els conservadors, reelegits amb majoria, ja han anunciat mesures que acabem d’esmentar per controlar el flux migratori i també pels immigrants que ja vivim al país. Tot, a les portes del referèndum de pertinença a la Unió, que recordem que porta el debat de la immigració com a conflicte principal.

Maquinació política, problema real o una mica d’ambdues, és evident que el futur a les illes no s’augura com el millor panorama pels immigrants. Els britànics sembla que diuen prou. Ara caldrà veure fins a quin punt.

—

Segueix i comenta aquest article amb l’autor Pepm_Sanz