Jo no sóc ben bé Charlie

És curiós, molt curiós. Fa una mica més de 2000 anys algú va ser condemnat a mort per blasfèmia. El seu nom era Sòcrates. La seva recerca de la veritat no era ben vista pels aristòcrates atenesos. També Jesús, morí per una causa similar. De màrtirs n’hi ha per donar i vendre.

Hi ha gent i comunitat que s’ofenen molt ràpidament. Nietzsche diria que la intel·ligència d’un col·lectiu es mesura per la quantitat de veritat que és capaç de suportar, però també per la quantitat d’humor que carrega sobre les seves esquenes, afegiria algú com Diògenes. Les dictadures són serioses i poc autocrítiques i agressives, també cíniques. Però, per sobre de tot, sempre es dirigeixen contra els més dèbils.

El filòsof jueu Maimònides i l’àrab Averrois van defensar durant l’època Medieval la crítica a qualsevol religió, fins i tot i sobretot, la pròpia. Abans que religiosos eren filòsofs i això és, per naturalesa, blasfem. Però blasfèmia no vol dir ser irrespectuós sinó més aviat anar en contra d’algun precepte religiós o d’algun mandat “diví”. Que una dona i un home mengessin a la mateixa taula seria blasfem a ulls d’un jueu ortodox. Sort de la blasfèmia.

Els poderosos no blasfemen mai. Interessant. Ells són els qui decideixen què és “pecar” i què no. Només els manats podem descarrilar-nos. Sort de la valentia que genera tendències i que en el seu moment va provocar un munt d’objectors de consciència que em van permetre no haver de fer la mili. Els primers van rebre càstigs perquè els segons visquéssim millor.

S’ha de pensar el concepte “blasfèmia” amb agudesa, sense deixar-nos detalls. De vegades sembla que puguem ofendre a qualsevol que no sigui dels nostres. M’agrada la ironia desencantada però compromesa i lliurada d’odi. I això vol dir ser capaç de carregar contra qualsevol “dogma” i fer-ho sempre i quan no en surtin perjudicats els que pateixen.

- Publicitat -

La pregunta és, a qui es vol provocar? Si la fotesa té com a única pretensió riure’ns de l’estúpid que són els altres anem malament. Mirar-se massa al melic no és bo i provoca, precisament, caure en la miopia intel·lectual. Cal molta cura per ser un autèntic blasfem. Com ho és Michel Houllebecq qui un dia va dir “jo respecto qualsevol religió, tothom té dret a estar equivocat de la manera que prefereixi”. Ell pensa que qualsevol metafísica dogmàtica és estúpida, no obstant això no està dient que els fidels siguin estúpids.

Tranquil·litat, ningú no és perfecte. Charlie Hebdó també ha patinat alguna vegada en aquest camp de blasfemar. Crec recordar que quan va haver la matança de civils durant una manifestació a Egipte la revista satírica francesa va publicar unes vinyetes amb musulmans emprant El Corà com escut. El titular resava “Sembla que no ens protegeixi de les bales”. Aquí van atacar als més dèbils i mereixen la nostra crítica, sense ires però.

Ensenyar la llengua com a senyal de burla és fascinant, però només ho sol ser quan et pots endur un cop de puny d’algú més fort. Exposar-se al risc, blasfemar tal  com Sòcrates, i rebre un impacte mostra la veritat de la crítica i de tot el sarcasme. També exposa les debilitats de qui és l’objecte de la ironia perquè només els més forts són capaços de respondre amb rialles. La resta s’han de conformar atacant d’alguna manera o altra.

I evidentment ens equivoquem si pensem que l’humor té com a límit la susceptibilitat dels altres. No és veritat, d’altra manera les persones intolerants i que s’ofenen per qualsevol cosa sempre sortirien guanyant en detriment de les més tolerants. Us imagineu que m’invento un Déu amb forma de xampinyó i l’adoro? Pitjor. Us imagineu no poder ironitzar sobre aquesta qüestió? Pensem-hi. Si jo fos intolerant aquesta qüestió podria donar-se.

Així que possiblement l’ètica de mínims seria la d’evitar fer sorna sobre els “innocents”, aquella que no senyali directament a ningú concret que no tingui poder fàctic i que no sigui airada ni malintencionada. I si em deixo alguna cosa o me’n sobra alguna que els xampinyons em perdonin.

I posats a riure, em pregunto com blasfemar sobre el meu ateisme. Una altra impudícia metafísica. Quan ho sàpiga us ho faig saber.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca