Alexis de Tocqueville va viatjar als joves Estats Units d’Amèrica entre 1831 i 1833 i, admirat per la cultura política de la societat americana, va escriure la seva gran obra “La Democràcia a Amèrica”, que bàsicament podem resumir de la manera següent.

• Una societat d’iguals econòmicament i intel·lectual. La no existència d’una aristocràcia i una ideologia igualitarista fa impossible grans desigualtats econòmiques i de formació (poca gent té temps i recursos per a estudis superiors).

• La religió principal és la protestant, que no només tempera i persegueix l’individualisme excessiu, sinó que encoratja els feligresos a participar en la gestió de les parròquies. Això genera, segons Tocqueville, un “efecte contagi” on els ciutadans s’acostumen a associar-se i treballar junts per a perseguir objectius comuns.

• Comunitats petites, on la major part de ciutadans es coneixen entre ells, de tal manera que l’interès per els afers públics és encara més gran.

• Mecanismes de participació a nivell local que, segons l’autor, serveixen per a educar els ciutadans en l’esperit públic: els qui participen veuen que allò que es decideix a la plaça pública els afecta directament i, per tant, participar és beneficiós per a tothom, fins i tot més que perseguir el bé privat de manera unilateral.

Aquesta imatge, prou allunyada de l’estereotip individualista i liberal fins les últimes conseqüències és part de l’imaginari col·lectiu americà i ha estat reflectida en centenars de novel·les, pel·lícules, com probablement ja sabeu. I la sèrie estrella de Matt Groening no és cap excepció per què, si hi pensem…

• Exceptuant el senyor Burns, Krusty el pallasso i probablement l’alcalde Quimby per un cantó i en Nelson, en Cletus i la boja dels gats per l’altre, tots els habitants de Springfield tenen condicions de vida similars: treballadors de coll blau o amos de petits negocis, viuen en cases unifamiliars… Els graduats universitaris són infreqüents (els metges, mestres d’escola, algun advocat i para de comptar), no sembla que tinguin ni millors condicions materials ni més estatus (els habitants del poble estan força dividits entre respectar-los o burlar-se’n per no haver-se posat a treballar sortint de l’institut) que els seus conciutadans.
• D’entrada diríem que Springfield és una ciutat petita, però els seus habitants (almenys, els que surten a la sèrie) tenen una manera de viure molt de poble. Es coneixen entre ells, viuen junts, es diverteixen junts…
• Segueixen una mena de religió protestant mainstream (Presbi-luteranisme reformat, branca occidental). Les altres religions apareixen anecdòticament i, excepte l’Apu i Krusty el pallasso, els seus creients no són personatges especialment importants.
• Les grans decisions es prenen en una assemblea oberta a tots els ciutadans.

Tot i això, no cal ser un gran fanàtic dels Simpsons per veure que no és cap model ni de virtut cívica ni de bon govern. Els policies són ganduls, l’alcalde no té cap inconvenient a fugir cap al Carib enmig d’una crisi de gabinet,  i les decisions que es prenen a l’assemblea són qualsevol cosa menys racionals i orientades al bé comú de la ciutat. Més aviat podríem dir que si Alexis de Tocqueville es presentés al poble més conegut d’Amèrica hauria cremat tots els exemplars de la seva obra i s’hauria tancat en un convent de per vida.

Els Simpsons és, potser, la sèrie més parodiadora que s’hagi fet mai: cap aspecte de la vida, la cultura popular, l’imaginari col·lectiu… dels Estats Units ha quedat sense passar sota els ganivets esmolats dels guionistes: i la imatge del poble americà amb un teixit social ferm, participatiu, preocupat per l’interès general no seria menys. Així, trobem que les virtuts que Tocqueville més admirava apareixen deformades i caricaturitzades fins a convertir-se en el contrari del que són.

D’aquesta manera, l’amor per la igualtat es converteix en enveja i ressentiment cap als que sobresurten ni que sigui una mica (pensem en Homer Simpson i Ned Flanders, per exemple), la religió és tot aparença (el reverend ha perdut la fe, el senyor Burns compra regularment l’església per a fer-hi negoci…) i tantes altres coses.

No hem d’oblidar, però, que Els Simpsons els emet la cadena Fox, radicalment conservadora i, com comprendreu, no massa amiga de town meetings on es poden decidir coses tant espantoses com ara no privatitzar un servei, regular què i què no es construeix i tot d’aberracions socialistes i antiamericanes. Per tant no ens ha d’estranyar que moltes de les crítiques més mordaces siguin contra la democràcia participativa, el moviment obrer (els grans capítols de la vaga de professors, o la deslocalització de la central nuclear a la Índia per exemple. Que critiquin coses que ens agraden no vol dir que no siguin divertits).

Tot i això, quines lliçons podem treure els que ens agrada pensar en política? Jo crec que, salvant el fet que és una sèrie paròdica, se’n pot extreure una idea important. Que perquè la participació funcioni, no n’hi ha prou d’ajuntar tot de ciutadans en una assemblea. D’entrada, quelcom tant senzill com anar disposats a l’acord racional amb l’altre, buscar que els nostres arguments siguin acceptats, o almenys entesos per tothom i, en definitiva, anar a buscar aquest sant Grial que és el bé comú. Però el que tampoc podem permetre és restringir la deliberació i la participació a la “Minoria Il·lustrada” que ho té present: de Senat Romà ja n’hi va haver un i no en cal cap altre. La qüestió és, com fem compatibles participació massiva i deliberació “de qualitat”? No hi ha una resposta clara, però crec que la millor forma d’aprendre no és altra que la participació. Aprenem fent. I probablement pensarem més en el bé comú si, efectivament, tots som una mica iguals, però això és un debat per un altre dia. En qualsevol cas, la polèmica està servida.

Qui tingui interès en la democràcia deliberativa, li recomano aquest article de Joshua Cohen “Deliberation and Democratic Legitimacy“.