És un bon dia, fa molt sol i Montjuïc està ple de passejants que no parlen el meu idioma. Potser he estat massa ingènua triant un dissabte per anar a la Fundació Miró, però ja és massa tard. Em disposo a visitar una exposició anomenada Prophetia. Sé poques coses sobre ella, però tinc les suficients dades per poder fer-me un esquema mental del que podrà ser.

En primer lloc: art contemporani. Gran etiqueta, serveix tant per esfereir com per entusiasmar, a parts iguals. Hi haurà de tot, em dic, i no tothom ho entendrà. Jo sóc de les persones que s’entusiasmen davant d’aquest tipus d’art, al qual hem titllat de contemporani, però sense la meva petita experiència universitària potser no m’agradaria tant. Avui en dia no m’enfronto a aquest tipus d’art de la mateixa manera que fa uns anys, i en sóc molt conscient. Per això també sóc conscient que el missatge que transmet, de vegades, es perd una mica pel camí.

La segona dada que conec sobre Prophetia –pel que he pogut llegir a corre-cuita a la pàgina web de la Fundació Miró– és que planteja diverses visions sobre el fet de formar part o no de la Unió Europea. Ràpidament m’assalten dubtes: què sento jo, com a subjecte, al respecte de tenir una nacionalitat que és considerada integrant de la Unió Europea? Què vol dir que sóc europea? Em sento realment identificada amb el nom col·lectiu europea?

A poc a poc s’esvaeix el meu atabalament, deixo que les peces de l’exposició posin en pràctica la seva funció catàrtica i em resolguin els dubtes. Entro. La noia que treballa a l’entrada em pregunta si parlo anglès, i li dic que no, que català. Es sorprèn en sentir la que també és la seva llengua i em diu que no és habitual. Amb això assumeixo directament que la majoria de les persones que han entrat a veure l’exposició són estrangeres. I ho constato, a simple vista i assumint el risc de cometre un error de pedanteria, diria que alguns visitants ni tan sols provenen dels països que configuren la Unió Europea. D’entrada, ja no tothom es podrà sentir reflectit dins del projecte europeu, tot i que no necessàriament perquè no resideixin dins d’un país membre.

Camino a través de l’espai, entro a les sales, en surto més o menys convençuda. L’ambient és fred i fosc, contrasta molt amb l’exterior. De fons no para de sonar una música que va aturant-se i torna a començar sense coherència. M’hi fixo i m’adono que m’és familiar. És l’himne de la Internacional en algun idioma que desconec. La música s’acciona a través d’un pedal que s’ha de mantenir trepitjat per tal que soni, a l’abast de qualsevol visitant. Unes nenes l’encenen, l’apaguen i es mouen al voltant d’aquella música totalment descontextualitzada. Es tracta de la instal·lació sonora Seven Voices, d’AK Dolven. L’himne és banalitzat, profanat pels espectadors, els quals decideixen quan ha de sonar i quan no. És una qüestió tan simple però alhora complexa com la pròpia decisió.

A mesura que llegeixo, observo i reflexiono, el projecte europeu es va esquinçant. Pràcticament no hi ha cap creació que es mostri positiva davant del projecte europeu, malgrat totes plantegin punts de vista diferents.

Em plantejo a cada pas quin és el meu paper en tot això. Sóc europea des que vaig néixer i això té unes conseqüències sobre la meva vida. Em qüestiono quin és el sentit de formar part d’aquest col·lectiu. Potser el fet de ser o no ser europea transcendeix la meva individualitat. A la pràctica, té molt poc a veure amb mi com a indivídua. Té a veure amb alguna cosa sobre la qual jo no tinc plena decisió.

Prophetia fa referència a totes aquelles persones que de ben aviat ja van saber què podria significar la creació d’una Unió Europea basada en una Unió Econòmica, emmascarada sota el vestit de la prosperitat, el progrés i la pertinença al ben considerat i magnificat Primer Món. La veritat amargueja i de les evidències no ens en podem desfer.

De vegades, l’art té la increïble naturalesa de fer-nos entrar en un estat de contemplació, de calma, de plaer, d’elevar-nos fins a la intel·ligibilitat. Fins i tot és capaç d’aconseguir que sensacions estranyes ens recorrin la columna vertebral i ens activin les terminacions nervioses més desconegudes del nostre cos. Altres vegades però, també té les eines necessàries per deixar-nos atordits. Té l’habilitat de jugar amb la nostra consciència, de remenar-nos les neurones bruscament i deixar-nos en un estat d’intranquil·litat, de dubte.