Ciutat i cultura

El nou cicle electoral arriba amb una embranzida sense precedents. Partits de curta vida disputen el poder comtal a l’establishment i el gran partit de la ciutat de Barcelona, el Partit dels socialistes de Catalunya ha perdut la seva gran hegemonia. És sabut que la ciutadania exigeix a la política noves solucions a vells problemes i el nostre model social s’està acabant. Aquest qüestionament general que poden compartir moviments com independentista o l’indignat (en totes les seves variants; des dels seguidors de David Fernàndez fins als de l’Ada Colau), exigeix una renovació que aturi la decadència en què vivim per tal de tornar a una Arcàdia perduda. En la cultura també ho veiem. El model de gestió cultural que ha imperat a Barcelona des dels anys vuitanta mostra un esgotament evident i se’n busca una renovació.

Aprofitant les eleccions del maig, posarem una mica de llum sobre quin és el Model Barcelona i que ha provocat, ja que la veritat ens obliga acceptar contradiccions i paradoxes que habiten en els nostres actes. Espero que el lector, al qual sempre s’ha d’agrair el seu temps, trobi en aquests aclariments i reflexions un punt de partida més que un final, ja que els meus mots són fruit de certes inquietuds i més avesats a la reflexió que a la tasca científica.

El model de gestió cultural que ha imperat a Barcelona des dels anys vuitanta mostra un esgotament evident i se’n busca una renovació

Amb l’adveniment de la democràcia a l’Estat espanyol i el triomf de la socialdemocràcia sobre les altres tendències polítiques, l’Estat es va renovar i en molts sentits netejar. I com explicar un canvi polític als ulls del món? Doncs com ja s’havia fet el 1958 amb la Biennal de Venècia, moment en què el règim franquista va convidar diferents pintors abstractes a representar Espanya, entre ells Tàpies o Chillida. El règim franquista es mostrà a través dels seus artistes abstractes, convergint les seves ganes de mostrar-se al món i deixar de ser un règim aïllat de les grans potències. El 1976 es donà el cas contrari, el Partit Comunista Espanyol va intervenir a la Biennal de Venècia, per cridar a la comunitat internacional les ànsies democràtiques de l’oposició al franquisme. Doncs ve, no és d’estranyar que el PSOE volgués provar la mateixa estratègia. Mostrar la democratització a Espanya de la mà de l’art. Promocionar l’art contemporani com un reflex del nou estat, que jove i demòcrata lluitava per entrar a la palestra internacional.

ARCO, la fira d’art internacional de Madrid va néixer amb aquest propòsit. El 1982 i gràcies a la intervenció de Juana de Aizpuru es va crear la famosa fira. Si es va fer, va ser davant de la situació desesperada de les galeries, que havien conviscut amb una dictadura que considerava l’art contemporani com a degenerat i gravava les transaccions d’art amb un impost de luxe (tributaven el 22%). A ARCO el govern va atorgar exempcions fiscals i va donar oxigen al món de l’art contemporani. ARCO llavors, va ser una doble solució, primer com a aparador de la nova Espanya democràtica i en segon lloc com a dinamitzador del mercat de l’art espanyol. La fira d’art és així una aposta estratègica, que assenyala cap a on s’ha d’enfocar la cultura i cap en quin sentit s’ha de créixer. Recorden que a principi dels anys vuitanta no hi havia cap dels museus d’art contemporani que ara trobem permanentment a la premsa.

Promocionar l’art contemporani com un reflex del nou estat, que jove i demòcrata lluitava per entrar a la palestra internacional

Aquest és el punt on hem de centrar l’explicació de l’agenda cultural a Barcelona des dels anys vuitanta. Fins a finals dels anys vuitanta no neix la gran xarxa de museus d’art contemporani que hi ha actualment. Santa Mònica nasqué el 1988, la Fundació Tàpies el 1990, el CCCB el 1994 i el MACBA el 1995. En un exercici d’imaginació, ens podríem preguntar, que seria de la vida cultural de Barcelona sense aquestes institucions, a les que s’hi ha de sumar, en el vessant privat; el Museu de Can Framis, de la Fundació Vila Casas, Piramidon o la nounata col·lecció Bassats.

- Publicitat -

Les institucions citades en primer terme, neixen sota un concepte bàsic, la certesa que la cultura és una eina de regeneració de barris, d’inclusió social, projecció a l’exterior i punt central de la política. La cultura com a element de modernitat. D’aquesta manera es planteja la renovació de Barcelona, que agafa l’embranzida generada arran dels Jocs Olímpics i dissenya una nova ciutat que pivota sobre la cultura. Ho fa en concordança amb una tendència més general. En un món post-industrial, les antigues relacions de poder centralitzat per part de l’estat es van esvaint, i els poders regionals cada vegada són més forts i competeixen entre ells. Així la utilització de la cultura per explicar un gran relat nacional deixa de tenir sentit. L’art i la cultura ja no expliquen els grans canvis de la nació, sinó que es posen al servei de poders locals.

El model de desenvolupament post-fordià posa la cultura al centre i fa pivotar els altres elements al seu voltant, ja que les societats ja no giren al voltant de grans indústries. Si Barcelona és famosa, no és per fer un producte industrial, sinó per Antoni Gaudí i la Sagrada Família. Així doncs, el creixement i desenvolupament es lliga a la cultura, fent-la servir com una eina de renovació econòmica i d’inclusió social.

Un exemple d’aquesta política és el cas del Raval de Barcelona. El barri homònim als anys 80 era una zona deprimida, com ve podran recordar molts dels lectors, i actualment és una de les zones més dinàmiques de la ciutat. Hi podem trobar, de mar a muntanya, l’Arts Santa Mònica, la Filmoteca de Barcelona, la Biblioteca Nacional, el MACBA i el CCCB. La Facultat de Comunicació de Blanquerna i les Facultats de Geogràfia i Història a més de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Tot aquest eix paral·lel a les Rambles regenera el teixit urbà del Raval, que culmina també amb l’obertura de la Rambla del Raval, donant aire a una zona d’alta densitat urbanística.

Amb totes aquestes intervencions i institucions s’aconsegueix l’objectiu primer. La regeneració urbanística gràcies a la cultura. Però apareix un problema, només es dóna resposta a l’alta cultura i els ciutadans dels barris afectats no se’n senten partícips. Una alta cultura que és necessària, ningú qüestionarà que Barcelona ha de tenir centres de prestigi internacional com el CCCB o el MACBA, però alhora de fer-lo al bell mig del barri xino es pot entendre com un acte de despotisme il·lustrat. També aquesta regeneració crea un seguit de conflictes d’interessos als seus habitants. Si d’una banda a ningú se li escapa que el Raval ara mateix, és un barri segur, on s’ha reduït la delinqüència, cada vegada hi ha més àrees verdes i el barri xino com a tal ha deixat d’existir. Es podria pensar que els habitants que ho volien n’han patit les conseqüències. El preu dels pisos ha augmentat, diferents intervencions s’han fet a cop de batuda policial i el turisme s’ha massificat. Els habitants de la zona, que acumula també una gran concentració de persones aturades i jubilades, potser no s’hagin beneficiat directament de les remodelacions, però en un moment donat es va considerar que aquestes eren necessàries per re oxigenar un barri deprimit. Però com passa a Midnight in Paris, a una gran part de la nova esquerra barcelonina idealitza el Raval o el barri xino i el creu una mica més perdut en cada remodelació que s’hi fa. Tal com ha quedat demostrat, però, aquestes remodelacions han estat en benefici de les classes mitjanes i no de les més populars que habiten o habitaven el Raval.

Les diferents formacions polítiques, en cas de guanyar, podran demostrar els seus ideals plasmant-los en una nova gestió cultural de la ciutat, acord amb els seus valors i que es pugui salvar les seves pròpies contradiccions

El 1993, 2,4 milions de persones van visitar Barcelona, el 2011 ho van fer 7,2. La visibilitat internacional de la capital del principat és evident. El teixit cultural de la ciutat és gegantí. Si hem parlat de l’eix paral·lel a les Rambles d’equipaments culturals, el poble nou es pot convertir en un altre gran centre de creació cultural. El Poblenou Urban District que aprofita les estructures industrials abandonades, i on podem trobar Can Felipa, centre de creació i avantguarda, també cal mencionar altres plataformes públiques com ara la Fabra and Coats, Hangar o La Seca.

La riquesa artística de Barcelona és evident. La vida cultural de la ciutat és efervescent i si hom en vol seguir la seva agenda diària, s’hauria de desdoblar diverses vegades. La regeneració de diferents barris de la ciutat gràcies a grans institucions ha dignificats barris, que d’altra manera tindrien un present més dificultós. El problema potser és que està morint per culpa del seu èxit. Si s’agafa com a exemple el turisme, conseqüència inevitable de la promoció de la ciutat, hom ja només en veu els defectes, que d’altra banda són reals i provoquen diferents conflictes. De la mateixa manera la concentració de grans esdeveniments internacionals a la ciutat són vistos com a nocius per la mateixa, ja que precaritzen als treballadors, provocant treballs temporals i esquats.

Amb la fi de l’hegemonia socialista a Barcelona, el seu model cultural ha anat quedant en entredit. Ja no es veu el model impulsat, entre altres, per Pasqual Maragall com una manera positiva de renovar la ciutat. Les diferents formacions polítiques, en cas de guanyar, podran demostrar els seus ideals plasmant-los en una nova gestió cultural de la ciutat, acord amb els seus valors i que es pugui salvar les seves pròpies contradiccions.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca