Quan fa massa dies que no em penso, em trobo a faltar. Diumenge ennuvolat, és mig dia, un resol que fa anar i venir de treure i posar les ulleres fosques. Parlant i pensant en comú, a una platja de Masnou. Guacamole, patates braves i cervesa. Conversa i temes, tot va bé. I parlem d’ansietat i tot segueix anant bé. Però es manifesta literalment en algú, és real, està passant. En parlem i explota. I l’invadeix i penetra i fins i tot transgredeix alguna cosa seva molt pròpia. Es talla la respiració, es talla la comunicació. Mai hi ha prou lloc en un perquè hi pugui ser tota. Bessa, desborda. I paralitza. I no és estàtica, ni permanent, i ara entenc aquesta intensitat tan gran, precisament perquè és passatgera, és amb tanta intensitat. De l’ansietat es torna, l’ansietat és un estat no permanent.

No sempre repetim perquè ens agrada, repetim perquè és conegut, a vegades també és que no ho sabem fer d’una altra manera. Repetir ens té en moviment. En la repetició un es mou amb certa seguretat (tot i estar en llocs que no tenen per què ser agradables). En qualsevol cas, la repetició pot ser un intent de fer-ho diferent. Repeteixo per, un dia, poder fer-ho d’una altra manera. Després hi ha el que es diu voler fer i el que es fa realment, el que es pensa fer i el que acaba sorgint fruit d’aquest pensament. Tots aquests recorreguts que donen forma a un mateix, que componen (de compondre, de crear, de fer sonar la pròpia música), són els que poden facilitar la plasticitat en les relacions, interpersonals o no, també les personals, pròpies, amb un mateix em refereixo, relacions amb un mateix. Practicar la plasticitat, estovar-se, donar-se marge i lloc, que facilitarà després donar-se peu i donar-se pas, o potser fer un pas i finalment compartir, no ho sé.

Reivindicar el que és propi és fonamental, tan fonamental com no excloure l’altre de la teva reivindicació. Penso en els nens, en com saben jugar-ho això. Proposen i busquen límits, a veure en quin punt l’adult posa la línia. Així també es construeixen (o els construïm, ull). Tot plegat són paraules i potser teoria, no és mai de la mateixa manera en cap nen ni tampoc en cap adult, però alguna cosa de la idea de construir amb menys resistències se’m planteja quan penso en els nens i quan penso amb l’ansietat en els adults. Reivindicar el que és propi per poder-ho compartir, repetir i finalment portar-ho a l’acció de forma diferent.

M’estic empatollant que dóna gust, i estic fent un exercici d’anar i venir de mi mateixa i dels meus pensaments i de les persones que m’acompanyen que tela, però tot plegat em construeix, i suma en mi. “He abandonat tantes vegades que saber que tinc l’opció de no abandonar em permet viure per sempre més”. Aquesta és una frase que em va sortir de la màniga (o potser de l’estómac, no ho recordo) un dia qualsevol. Puc fer-ho diferent, aquesta opció existeix. Algú devia convocar-me, o potser provocar-me, algú va posar-se davant meu i va fer esclatar això en mi. El repte preciós que em convoca a viure té a veure amb sumar en mi a persones amb qui pugui emmirallar-me i que em retornin la millor versió de mi mateixa, i així poder seguir amb tot el que proposa aquest retorn (embolica que fa fort).

Tenim una comunicació bàsica, i molt vàlida, una comunicació “real”, per dir-nos i afinar tant com vulguem, per canviar d’opinió i matisar. Aquí és on entra en joc el saber escoltar el que proposa l’altre. També poder fer ús dels límits: “puc fins aquí”, o “nono, continua, puc amb el que em proposes” o el “no, avui no puc”. L’ansietat salta tots els matisos i explota. I després afluixa. Per sort sempre hi ha un “però” preparat per actuar. I aquest “però” té a veure amb l’altra banda, amb la possibilitat, la capacitat, el potencial, l’anar i venir, la calma per ser un mateix que facilitarà el ser en comú. Més enllà de tu mateix hi ha l’altre, un altre en qui t’emmiralles contínuament, el que et permet construir en tu, i probablement també el que t’ha emmirallat la teva pròpia destrucció (en qualsevol cas, gràcies “altre”, no?). No és possible ser si no és en relació amb un altre i no sempre és possible veure aquest altre com a mirall de construcció, però en cada “altre” hi ha una part pròpia, que ressona en tu (aquí potser es complica el tema, rellegeix rellegeix) i aquí és on es pot fer matís, o incisió, aquí és on es pot construir. Un repte preciós viure en un mateix i ser en comú i en comunicació amb tota la resta, amb límits definits però també suaus i canviants. I l’amor i el respecte. La relació amb l’altre, aquí comença tot joc (pares i fills, amics, parelles, veïns, companys de classe…), la relació sempre convoca coses d’un mateix. Quan l’altre és tant, o quan l’ansietat és en tal grau, no hi ha espai per un mateix. El repte preciós passa per poder-se compartir des del que és propi i genuí. És possible fer-ho diferent, és així, i es pot fer molt i molt gran també. I finalment, és preciós tenir aquest tipus de reptes.