El passat dilluns 27 d’abril es va presentar la tercera edició del Festival de Haikurts celebrada al cinema Phenomea. Un festival atípic i que explora la micro narració en el seu estat més petit, on 120 curtmetratges competien en les diferents categories. El haikú és un estil de la poesía japonesa que utilitza tres versos, de cinc, set i cinc síl·labes. Per Fede Serramalera també podía ser l’estructura d’un curt, així que el va adaptar al súper 8, fent una filmació en tres plans de cinc, set i cinc segons corresponentment.
L’estrucutra del haikú era la cotilla del concurs de haikurts, una cotilla que actua com en un tema de jazz fent que les ments puguin brillar i hagin de buscar solucions enginyioses per tal d’explicar una historia. Recordem que per la nostra cultura una història ha de tenir una introducció, un nus i un desenllaç. Així doncs, la síntesi ha de ser màxima. Hom ha de fer tres plans que expliquin una història sencera.
El Festival en si mateix, va ser una vetllada que cal celebrar, per diferents motius. El primer i indispensable és la tenacitat de Fede Serramalera, Jonathan Jaraba, Maria Ródenas i Marta Vallbona, l’equip que l’ha fet possible. D’altre banda la frescor amb la que es presenta aquesta iniciativa, jove, contemporània, atrevida, divertida, a la última moda, i el més difícil, fàcil d’entendre. Això no vull dir que sigui senzilla, la complexitat dels fets s’ha d’amagar i estratificar per tal de que qualsevol pugui entendre el fet creatiu. Haikurts no converteix el llenguatge cinematogràfic en un idioma estranger, sinó que el fa apropar a la gent, que crea haikus, entenent els dispositius cinematografics d’una manera intuïtiva. I d’això haikurts en fa gala.
D’entre els haikurts exhibits, cal destacar Por fin a solas, d’Angela Garcia, guanyadora de l’apartat de terror. En la seva història, un noi entra a l’habitació d’una noia, li cau el mòbil al terra. Es descobreix llavors que sota el llit hi ha un home emmascarat. Com va dir Hitchock la tensió en cinema és mostrar allò que passarà als protagonistes sense que aquests puguin fer res (aparentment) per salvar-se. El premi del públic va anar a parar a El Desitg, un curt on el bufar d’un nadó era il·lustrat amb ràfegues de vent d’alta muntanya, només jugant amb l’efecte sonor.
La narrativa té tants formats com maneres possibles d’explicar una història hi ha. Aquest festival n’és la prova. Haikurts recull la millor tradició catalana de cintes i narracions breus, per fer-la popular i moderna. L’element japonès demostra que és la veritable internacionalització de l’art. Al afrontar aquesta ressenya, em podria allargar més, però donada la naturalesa del festival, crec que és molt millor abandonar aquí les paraules i animar els lectors a participar en el festival de l’any que ve, un èxit segur.