En una època sotmesa a la dictadura de l’economia i el consum com l’actual, a l’àmbit de la cultura se li aplica un 21 % d’iva ja que és considerada… què? Un bé de luxe? Però el propòsit d’aquest article no pretén incidir en aquest aspecte sinó centrar-se en com varia la percepció de la societat enfront a tot allò relacionat en l’àmbit cultural depenent de la despesa econòmica que hagi –o no– de fer.

En els temps que corren, a la gran majoria ens dol buidar massa les butxaques per segons què, i en certes ocasions, els preus cohibeixen, restringeixen les ganes i obliguen a renunciar possibilitats, fet que s’observa clarament en tot allò relacionat amb la cultura, el què sembla considerat com una mena de divertimento de la societat, molt orientada al turisme.

Per aquells que no ho coneguin, el títol de l’article fa al·lusió a una obra de l’artista valencià Joaquín Sorolla, coneguda com Y aún dicen que el pescado es caro (1894) en la què, sense pretendre’n realitzar una descripció formal –es deixarà que el lector sigui curiós–, aquesta denota una preocupació social per part del pintor. I és que realment ens (hi) hem de continuar preocupant.

L’interès de/per la cultura del nostre país oscil·la entre acceptar el 21% d’impost sobre el valor afegit que es considera que s’ha de pagar per la cultura i el “gratuïtisme”. Per entendre’ns: ens queixem pel fet de pagar “x” euros (encara que sigui un preu merament simbòlic) per segons quin tipus d’activitats culturals, però és en el moment en el què aquestes propostes són gratuïtes, quan deixen de ser valorades de la mateixa manera, no se’ls dóna o perden el valor que els correspon. Convivim en una societat capitalista en la què només s’aprecia allò que es fa pagar i no allò que pot aportar-nos valor. Preferim pagar, per exemple, 17’50€ d’entrada (seleccionant la tarifa a la què servidora s’hauria de sotmetre) al Temple Expiatori de la Sagrada Família, perquè és de qui és i és de les icones –ja (des)gastada, val a dir– més representatives de la ciutat de Barcelona que no pas perdre uns minuts cercant per Internet i adonar-nos que dia a dia apareixen diverses propostes gratuïtes a realitzar, entre les quals, xerrades, conferències, visites, concerts, exposicions i altres activitats.

Sembla ser que la cultura no té valor si no té un preu. Perquè som així; ens han induït –i m’atreviria a dir, adoctrinat– que a canvi de diners rebrem la millor cultura. Estem convençuts que amb els diners serem capaços d’entendre les obres més extravagants encara que les mirem del dret i del revés, o que ens podrem convertir en els millors entesos en art, arquitectura, història, o del que sigui al realitzar una despesa econòmica. Sentim que pagar una entrada d’un museu o de qualsevol altre lloc en el què s’hagi de fer cua i al final de la qual s’hi trobi la taquilla en la què bescanviar diners per una entrada, ja s’obra la finestra del coneixement, com si de manera automàtica intercanviéssim diners per idees, experiències, cultura. Però l’únic pel què estem pagant és per obtenir aquell xut momentani d’endorfina que sentim quan adquirim “cultura de la bona”, el què m’agrada anomenar cultura placebo, aquella que ens fan creure que és capaç d’apaivagar les nostres inquietuds intel·lectuals sobretot si al final acabem comprant una goma d’esborrar amb un disseny de trencadís o una llibreta com la què emprava algun dels bohemis de les nostres terres.

Les guies turístiques –per les quals també s’ha de desembutxacar–, informen sobre aquells llocs arquetípics de les ciutats –i a la majoria dels quals s’ha de pagar–, però no incideixen en aquelles organitzacions culturals que gestionen activitats gratuïtes i que també poden ser d’interès. És a dir, no es promou el coneixement d’aquestes activitats, ja que interessa que es pagui, que la gent compri i que senti que ha adquirit alguna cosa; i és que realment el què s’enduen (ens enduem) al final de tot, és això, coses. Però què coi? Siguem feliços així, prolongant generacions a les què els agradi continuar convencent-se del valor econòmic de la cultura –el què és un oxímoron per si mateix–, que persisteixi en pensar que el 21% és d’Import sobre el Valor Afegit i no d’“Interès Variable Aplicat”. Deixem que es prossegueixi amb el consum de la cultura placebo. Potser així algú em pagarà per aquest article i se sentirà intel·lectualment complet. Però no ens enganyem, jo no tinc una botigueta de souvenirs.