Dissabte 21 Setembre, 2019

La guerra dels Saud al Iemen

El 19 de març de 2015, una data que tindrà grans repercussions a la història de l’Orient Mitjà i que ja ha començat a ensorrar els últims vestigis d’ordre al Iemen, en una zona especialment sensible de la península aràbiga. En aquesta data tan senyalada, el palau presidencial del president Hadi a la ciutat d’Aden (sud del país) era bombardejat; la culpa recau en l’organització Ansar Allah (coneguts com els houthis), que des del passat setembre controlen la ciutat de Sanà (nord del país), tot i que alguns mitjans mencionen a la facció de l’expresident Saleh, hàbil equilibrista polític fins que la Primavera Àrab va forçar la seva sortida del poder l’any 2012. Si be aquest incident no suposa un canvi fonamental en què han estat les relacions internes del Iemen, els dirigents de l’Aràbia Saudita, la família Saud, declarà que no es quedarien amb els braços plegats i prepararen el seu exèrcit pel combat.

Quina importància té el Iemen per a l’Aràbia Saudita? Que pot justificar una invasió militar terrestre, sent l’Aràbia un país que, tret del seu suport incondicional a l’inestable govern de Bahrain, es poc donat a intervencions armades? Políticament, el Iemen és un Estat molt jove. El Iemen del nord havia format part de l’Imperi Otomà fins al 1918, quan esdevingué una monarquia independent en els mateixos termes que l’Aràbia dels Saud; per la seva banda el sud fou una colònia britànica fins que el 1967 guerrillers nacionalistes vinculats amb el món soviètic van deslligar Aden del domini britànic. La caiguda de la URSS mogué el Iemen del nord i el del sud a unificar-se (1990) en una República en la qual s’integraren interessos molt diferents, explotats pels seus veïns més grans, i que l’expresident Saleh sapigué controlar durant dues dècades. El col·lapse de l’Estat unificat del Iemen portaria a l’ascens de noves organitzacions a un territori, tradicionalment a l’ombra del seu poderós veí saudita, i sobretot posaria en perill el transit de barrils de petroli a través del golf d’Aden (uns 3 milions al dia) i que ja ha tingut repercussions en les borses europees.

920x920

Però en aquest cas, el motiu econòmic podria no ser el principal motiu de la radical determinació saudita. Dues característiques dels Saud podrien ser fatals per al seu domini regional: el seu polèmic paper com a guardians dels llocs sagrats i les lleis tradicionals de successió al tron. Per la primera de les característiques cal senyalar que el títol de xèrif de La Meca (és a dir, guardians dels llocs sagrats), més honorífic que real, fou ostentat per la tribu àrab dels haiximites durant l’Edat Mitjana, reconegut fins i tot pels seus dominadors otomans des del segle XVI. L’any 1924, amb l’imperi otomà desaparegut, la tribu dels Saud va expulsar els haiximites dels seus dominis àrabs, apropiant-se de bona part de la península amb La Meca inclosa. Donat que els Saud no descendeixen del Profeta Mahoma, no han pogut ostentar el títol de xèrif directament, servint-se d’uns subterfugis que han indignat altres autoritats musulmanes, per una banda les cases reials haiximites del Marroc i Jordània, per l’altra els aiatol·làs d’Iran (que a més d’això, els separa dels Saud la confessionalitat xiïta).

La segona característica dels Saud (i possiblement la que pot haver determinat la intervenció al Iemen), l’ordre de successió a la Corona saudita, podria fer trontollar l’estabilitat del govern. Fundada l’Aràbia Saudita el 1932 per Abd al Aziz ibn Saud, quedà determinat seguint els costums tradicionals que els fills del rei tindrien més drets a heretar el regne que els nets, costum que s’ha seguit fins al dia d’avui en el qual tota una sèrie de sobirans envellits s’han anat succeint. El 23 de gener del 2015 Salmán ibn Abdelaziz, amb 79 anys un dels fills més joves del difunt fundador de la dinastia, heretava el poder a la mort del seu germà sense gaires entrebancs i ràpidament emetia una sèrie de decrets reals amb l’objectiu d’alterar l’ordre successori. El seu germà Muqrin, l’últim fill del primer rei Saud, perd amb els recents decrets influència en un govern dominat per Mohammad ibn Salmán, fill preferit de l’actual sobirà i dirigent econòmic del país, i Mohammed ibn Nayef, nebot del rei Salmán i cap de seguretat. La decisió de trencar amb la tradició toparia amb l’oposició de la resta de potencials hereus al tron, obligant Salmán a buscar un triomf polític internacional encara més ambiciós que el que va arribar a somiar el seu pare l’any 1932, la unificació política de tota la península aràbiga.

Bahrain i Qatar, són els noms de 2 dels molts regnes petits que s’amunteguen a les costes de la península aràbiga a l’ombra del gegant saudita. Mentre per una banda la monarquia sunnita de Bahrain és completament depenent dels Saud, l’exèrcit dels quals és l’únic que pot frenar les aspiracions d’una població majoritàriament xiïta que té el suport de l’Iran; l’emirat de Qatar ha promogut sempre la seva independència política i econòmica, fent amistat amb països com Turquia o l’Egipte dels Germans Musulmans. Dividits en molts altres assumptes, la conquesta de bona part del poder al Iemen pels houthis sembla haver fet entendre’s a Qatar i als Saud (i amb ells bona part del món sunnita incloent al Marroc), en la practica, però, l’entusiasme per incrementar els bombardejos sobre les posicions houthis i l’ofensiva terrestre només ha arribat a Egipte i a l’Aràbia Saudita.

Si bé l’equip de govern del rei Salmán és conegut per les seves simpaties amb els EEUU, saben que no poden comptar per molt de temps amb la protecció dels americans, els quals ja no depenen tant del seu petroli i poden jugar a una política més neutral a l’Orient Mitjà. Plantejada la guerra inicialment com una sèrie de xocs fronters amb els houthis que obligarien aquests, en clara inferioritat armamentística i numèrica, a negociar un tractat favorable als Saud, el fet que rebin diners i municions d’Iran ha mogut els houthis a enfrontar-se al gegant saudita i rebutjar les seves propostes. La conquesta d’Aden, bastió del president Hadi, aquest 1 d’abril, per les milícies houthis amb alguns grups sunnites ha acabat per convèncer el rei Salmán de la necessitat de mobilitzar el conjunt del seu exèrcit (uns 150.000 efectius) en la que s’ha anomenat “Operació tempesta decisiva”.

Tot i les peculiars necessitats del rei Salmán en aquesta guerra, l’aparició d’una coalició internacional sunnita que el recolza només s’explica pels efectes geopolítics que pot tenir una hipotètica victòria total dels houthis, clients de l’Iran. Una victòria “xiïta” al Iemen podria reproduir un nou alçament a Bahrain, així com un virtual fracàs de Salmán podria donar ales al seu germanastre Muqrin a buscar suports per a la seva candidatura al poder i acabar sumint l’Aràbia Saudita en el caos d’una guerra civil. L’Egipte del general Sisi és un altre actor important implicat, necessitat tant o més que els Saud de victòries militars, tal com s’aprecia en les seves expedicions a Líbia i enviament de tropes terrestres en suport dels Saud. D’altra banda, Pakistan, endeutat amb l’Aràbia Saudita i al mateix temps veí d’Iran, tot i el seu suport a la coalició mostra una posició ambigua pel que fa a intervenir directament; i el mateix passa amb Turquia, rival per l’hegemonia regional de l’Aràbia i l’Iran, observant de lluny com aquests dos es barallen al Iemen.

Tot i l’aparent marginalitat del Iemen respecte a la resta d’escenaris de l’Orient Mitjà (Iraq, Síria) la sort d’aquest país tindrà un profund efecte en les agendes polítiques de tots els països implicats, i d’aquests els majors damnificats, si les coses surten malament, seran els Saud. Afavorits per la protecció dels EEUU, la família Saud ha pogut gaudir d’una certa preponderància que ara, amb la política del president Obama sembla definitivament desterrada. Sent impossible conservar les àrees d’influència d’anys anteriors, els Saud han hagut d’apostar per la via expeditiva i recuperar el projecte d’una península aràbiga unificada. En cas d’assolir els seus objectius, el rei Salmán es podria relaxar en el seu tron i no haver d’estar sempre mirant de reüll els incomodes aliats, Israel i l’Egipte de Sisi.

5,224FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,484SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca