“Un bon líder tracta als seus treballadors com li agradaria que aquests tractessin els clients”

De frases com aquestes en podem llegir tot sovint per les xarxes socials. Sembla que estigui de moda això de l’autoajuda empresarial. “Un bon creatiu s’allunya de la seva zona de confort” i la cantarella que entra per les orelles sona a música celestial com si del descobriment de la illa del tresor es tractés.

Des de què s’han posat de moda les xarxes socials com el facebook, tuiter o linkedin cada vegada és més fàcil trobar-nos amb aquestes expressions que semblen aforismes tal i com els empraven Hipòcrates, Nietzsche o Larochefoucauld entre d’altres. Si més no els actuals arriben a ser molt més descafeïnats.

L’aforisme és una sentència breu que expressa un pensament complex i que intenta ser com un cop de puny colpidor i que, al mateix temps, vol ser construït de manera bella. Des de les xarxes socials, en canvi, s’empren aquestes tècniques per expressar pensaments senzills i que tenen la intenció de fer entendre que qui els publica s’adequa a ells. És a dir, són més aviat publicitat que volen seduir abans que cops a la consciència destinats a reflexionar.

Així que mentre llegint aforismes larochefoucauldians un es veuria amb la responsabilitat de seguir llegint sobre el tema, sense arribar a cap conclusió definitiva, llegint aforismes tuiteros ens les trobem amb “Eureka! Aquest ha dit el que jo penso sobre allò que m’interessa” o pel contrari “Aquesta persona és funesta, diu tot el contrari del que hauria dit jo”. Generar posicionament va en contra de la filosofia dels aforismes. Des d’un espai es promouen lcertes evidències, des de l’altre es lluita contra elles.

Resulta curiós veure que Nietzsche, per exemple, escrivia com escrivia, perquè se sentia distanciat de la seva societat i que avui escrivim com ho fem per sentir-nos acompanyats. Ens auto elogiem els uns als altres i estabilitzem la manera que tenim de pensar. Ens costa més posar- en dubte certes pràctiques perquè les nostres sentències acaben sent afirmacions de com han de ser les coses.

Si analitzem Linkedin, espai en què es promouen, i molt, els tipus de missatges “engrescadors” per part de comercials, recursos humans, empresaris,… veurem que aquesta situació és encara més punyent. Tothom puja al carruatge del “Ser amo d’empresa vol dir ser un treballador motivador i líder dels seus companys” o  coses similars. Que sigui tan abundant aquesta informació arribaria a provocar que un habitant que hagués caigut avui a La Terra pensés que el món empresarial és Disneylandia.

És evident, doncs, la diferència que hi ha entre una sentència filosòfica i una de retòrica. La primera és un convit a la reflexió, la segona és una seducció com la que practicaven els sofistes o com la que practiquen sovint els polítics. El llenguatge perd força quan se li extreu el seu sentit per “vendre”. Allò que habita en la naturalesa del llenguatge rau en la possibilitat de generar nous sentits i noves maneres de pensar, no en la seducció per generar seguidors i admiradors.

Una sentència d’aquest tipus, en principi, s’utilitza quan quelcom no sembla evident. Així si la frase de Rouchefoucauld ”Para tener éxito debemos hacer todo lo posible por parecer exitosos” pot semblar innocent, si se l’analitza bé podem veure que li atorga certa importància a les “simulacions”. Rebel·la alguna cosa que s’intenta amagar o que fa vergonya exposar. En aquest sentit la sentència filosòfica i la “comercial” coincidirien tot i que per motius oposats. Per què?

La sentència “comercial” o “social” pot amagar cert malestar per una forma de procedir però també pot ser la manera de fer publicitat d’alguna cosa que no és evident. Dir “sóc guai” pot implicar manca d’autoestima. Clicar “m’agrada” a afirmacions d’aquest tipus indica “estic amb tu, al teu costat…” Sembla com si avui dia tot s’hagués de fer públic i social, com si de no exposar-ho no series allò que afirmes ser. Es perd perspectiva i serenor. Lo evident ha de ser repetit com un mantra com ho és amb la publicitat, fins que cala.

Al cap i a la fi del dit al fet hi ha un llarg recorregut i si no fos així, si totes les sentències d’alts càrrecs fossin veritables no hi hauria tanta corrupció. Per tenir èxit sembla que també s’ha de fer veure que som bones persones, però no queda clar si també ho hem de ser. Així que agafar aforismes clàssics i deslligar-los i oferir-los com píndoles miraculoses és una arma de doble fil, perquè li ofereix a la gent allò que vol sentir encara que després potser no li doni allò que li agradaria tenir.

“Per convertir-te en creient només fa falta que resis cada dia i la creença arribarà” sol indicar Zizek parafrasejant Blaise Pascal. Sembla un credo elaborat per a líders “Creu-t’ho i ho seràs” que després acaba sent incompatible amb les exigències del mercat. Mentre sonen els resos i els mantres de les xarxes aquí us regalem uns quants minuts per pensar i per posar en dubte, fins i tot, si cal el propòsit d’aquest article. Encara que sembli mentida allò que hi ha aquí escrit no s’ha d’agafar com el camí correcte sinó com una eina per mirar d’obrir nous camins en cas de què ho creieu necessari.