Pablo Iglesias i la nova política

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Ara que el tòpic ja està tan masegat, penso en la imatge de Pablo Iglesias. Obvio la lectura fàcil i superficial –i potser divertida– del jugador de rol, de l’acadèmic desmanegat, del cosí gran o del tiet que li explica al nebot de quinze anys la importància soporífera d’anar a votar, del valor de l’urna i la història de la nissaga familiar.

Intento treure’n l’entrellat i les cavil·lacions s’embullen, sinuoses, amb pedaços del llibre que he llegit aquesta setmana santa, El impostor, de Javier Cercas (vull donar les gràcies des d’aquí als borratxos que me’l van regalar). Ineludiblement, acabo veient vídeos de Youtube on Enric Marco, l’home que es va fer passar per un deportat del camp de concentració de Flössenburg, escup una arenga als centenars de milers d’assistents del míting de la CNT de 1977 a Barcelona. Veig com s’esgargamellen tots els ponents i escolto les seves esmenes a la totalitat. M’és impossible, irresistible, he de resoldre que Pablo Iglesias ha vist els mateixos vídeos centenars de vegades, potser milers, desitjant haver nascut trenta anys abans per estar dempeus al costat de Frederica Montseny, la llegendària anarquista, i escriure els discursos de la vella guàrdia cenetista, exiliada a França, a un cop de roc.

L’histrió inflamat i permanent de l’home de la cua bé ha d’haver sortit d’algun lloc, i fora oli en llum en aquests conclaves contraculturals, on s’aglutinaven tota mena de comunistes, anarcosindicalistes, socialistes i republicans. Llàstima de temporalitat lineal, llàstima de ser madrileny i no basc, perquè els bascos neixen on volen i quan volen, ja se sap, deu rumiar Iglesias.
Arribats aquí, recordo un pensament de Cercas. Diu que Marco (i, si us plau, que quedi molt clar que les comparacions acaben aquí), en fi, diu que Marco era l’home ideal per liderar la CNT perquè li mancava tota mena d’ideologia, i per això mateix feia de pont entre les enormes dissensions internes del sindicat. És un resum simplista, a grans trets. Tanmateix, em va bé per reflectir que la política de partit catch all, sempre difusa –ens reunirem amb tal o pasqual per decidir-ho tot, encara no ho sabem– de Podemos dimana d’una font vetusta i amb escletxes que, fa quaranta anys, ja van esfondrar al moviment obrer espanyol amb més poder del segle XX.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca