Socialdemocràcia i (no tant noves) esquerres

Les crisis del petroli van deixar la Socialdemocràcia i el Keynesianisme tocats de mort. Eren ineficients i no podien resoldre determinats problemes, el sindicalisme vulnerava els drets dels treballadors coartant-los la llibertat d’escollir sota quines condicions volien treballar i molt més que em deixo. Veient aquesta pèrdua de legitimitat, l’esquerra amb voluntat majoritària ha de renovar-se i generar nous discursos, compatibles amb el marc hegemònic: heus ací la tercera via (potser oblidant que la socialdemocràcia ja era una tercera via entre el socialisme real i el capitalisme), el New Labour i altres parents. La idea era senzilla: la igualtat d’oportunitats, l’accés universal als serveis bàsics… no eren compatibles només amb la democràcia liberal sinó també amb postulats del liberalisme econòmic més ortodox: externalitzacions, privatitzacions, externalitzacions i tot el que vulgueu. I, per si no fós prou, ja no calia sindicar-se, ni manifestar-se, ni fer piquets a les quatre de la matinada: aquest nou ordre satisfeia a tothom: classe mitjana-alta i mitjana-baixa (burgesia? classe treballadora? Què és això, no siguis antiquat!), i tot anava bé. La qüestió era fer un pastís prou gros com per què tothom en tingués un tall suficient, encara que algú pogués repetir tres o quatre vegades. Però un dia s’acaba la xocolata, el següent, els ous i la farina comença a escassejar. I trobem que això que algú mengi més que els altres comença a ser preocupant, perquè de sobte, ens toca un tros insuficient.. O si ens estimem més una metàfora marinera, l’esquerra anava en un vaixell de vela amb vent de popa, i de sobte el vent s’ha aturat i som en mig del mar. O hem picat contra una costa amb més esculls que no ens esperàvem. I és que moltes vegades els models demostren si funcionen o no quan les condicions són dolentes. I el social-liberalisme, va perdre la primera part del seu nom: Zapatero, Blair, Hollande… I vam trobar-nos que això de “drets socials sense sindicats”, que aquesta tercera via que satisfeia a tothom no acabava de funcionar com ens havien assegurat. I davant el buit i les promeses que no es complien, dues alternatives: el nacional-populisme xenòfob i una nova esquerra amb noves bases i fonaments. Ambdues idees parteixen de la perversitat de l’ordre neoliberal, però tant la diagnosi com les propostes són totalment diferents, però ambdós neixen d’una pèrdua de referents del gruix de la societat, que demana amb urgència respostes i solucions.

El nacional-populisme diu, correctament, que les classes mitjanes i populars han perdut drets, que hi ha uns rics cada vegada més rics, que no gaudim dels serveis que teníem fa no massa anys, però, com tots sabem, en responsabilitza qui ja sabem de la manera que sabem. No val la pena dedicar-hi gaires píxels.

La nova esquerra, en canvi, fa una anàlisi molt més acurada del que està passant: tampoc ens hi allargarem per què ho coneixem de sobres: els riscos de la liberalització excessiva de l’economia, l’individualisme, l’encongiment del sector públic… El que resulta curiós és que, malgrat els seus dirigents s’identifiquin o es puguin identificar amb etiquetes com anticapitalista, comunista o similar, les seves propostes siguin cada cop més moderades. S’estan venent per un grapat de vots? Estan traint els seus ideals? La meva tesi és que, tot i els diferents canvis en el discurs, poc a poc, quasi inconscientment, s’estan convertint en una nova esquerra majoritària, que té més semblances amb la vella socialdemocràcia del que ens pensem. La diferència més important és de context socioeconòmic: els estrats socials més baixos no són homes amb granota blava, amb la clau anglesa a la butxaca dreta i el carnet del sindicat majoritari de torn a l’esquerra, sinó joves d’ambdós sexes, tot sovint amb titulació universitària, aturats de llarga durada… que han baixat al carrer de manera més o menys espontània. En definitiva: un grup bigarrat que té necessitats molt diferents a les d’assegurar la creació d’uns quants milers de llocs de treball de coll blau o blanc: conceptes com renda garantida, justícia global, taxa Tobin… entren al debat polític a toc de bombo i plateret. Tots aquests conceptes, s’han mirat de fer compatibles amb la democràcia liberal i un cert liberalisme econòmic, tal i com es va fer en el seu moment amb les velles tesis marxistes per què, reconeguem-ho, un cop es comença a parlar de revolucions, la gent comença a fer-se enrere.

Així mateix, aquesta nova política no s’entendria sense els nous moviments socials i les mobilitzacions que han generat, la qual cosa sembla que demostra que no hi ha esquerra forta sense una base social que l’empenyi. La qüestió és, els nous partits d’esquerra aconseguiran mantenir la lleialtat (o al menys, que segueixin mobilitzats amb els seus objectius com a meta) d’aquest grup de gent que ha clamat “que no ens representen” fins a l’afonia, amb una certa al·lèrgia a les formes tradicionals de fer política? El temps ho dirà, i sabrem si tenim un vaixell de vapor capaç de navegar contra vent i marea o un altra closca de nou que es deixa endur pel corrent.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca