Diumenge 21 Juliol, 2019

Els kurds i la independència

Foto de Jan Sefti

Fa un cert temps que el poble kurd s’ha convertit, juntament amb palestins i sahrauís, en un dels grans interessos per als grups d’esquerra occidentals, entre altres raons pel fet de ser víctimes d’Estats més forts i en general poc dialogants. El cas kurd és potser el més paradigmàtic, ja que, si bé els amics del poble sahrauí i palestí reconeixen unes diferències ideològiques respecte a Occident, no és així amb els kurds, convertits (especialment des de l’aparició de l’ISIS) en una mena de poble progressista, feminista i pràcticament socialista. El motiu d’aquest article és el d’estudiar els casos dels diferents territoris kurds, la seva relació amb l’Estat dominant i comprovar si existeix realment un projecte seriós per un Kurdistan unit.

Per a entendre la raó per la qual els kurds no van assolir un Estat propi mentre altres nacions d’Orient Mitjà si ho van fer (els armenis, per exemple) caldria que ens remuntéssim al començament de la Primera Guerra Mundial (1914-18). Aleshores els kurds vivien en les perifèries de dos grans imperis musulmans, l’otomà i el persa, en un context en el qual la teva integració dins l’imperi depenia exclusivament dels vincles de lleialtat que tingués el cabdill local amb el sobirà. Les dificultats a l’hora d’afrontar la guerra contra els Aliats inspirarien els líders otomans a imitar la praxi política Occidental i a apostar per un Estat-Nació, en la qual els ciutadans turcs substituirien als vassalls de l’imperi. Acabada la guerra, l’imperi otomà quedà limitat a la península d’Anatòlia i els kurds separats en 3 Estats-Nació diferents: Turquia, Iraq i Síria.

L’arribada al poder de Turquia de Mustafa Kemal Ataturk (1923) i de Reza Pahlavi a Pèrsia (1925), iniciarà un procés de nacionalització dels estats en el qual les diferents minories no hi tindran gaire a dir. Ja el 1925 Ataturk esclafava una insurrecció kurda, i 20 anys més tard es proclamava la República kurda de Mahabad (actual Iran), d’orientació comunista i amb el suport de la Unió Soviètica que havia envaït l’Iran durant la Segona Guerra Mundial. La col·laboració dels governs iraquià i turc amb l’Iran haurien estat fonamentals per a derrotar la República de Mahabad. Des de 1961 a 1979 hi va haver a Iraq una guerra de guerrilles entre grups kurds i un govern majoritàriament àrab, però no fou fins a la guerra Iran-Iraq (1980-88) que els kurds van jugar un paper clau en lluitar per l’un o l’altre en funció dels seus interessos. El reconeixement de l’estatus quo, un cop acabada la guerra, donà tant a l’Iraq de Saddam Husein com a l’Iran de Khomeini la possibilitat de represaliar els kurds del seu Estat.

És a partir de la dècada dels 90 que la sort dels kurds d’un Estat a l’altre varien totalment. En el cas de l’Iran, la fortalesa del govern dels Aiatol·làs i el mateix credo religiós (els kurds iranians són en molts casos xiïtes) portaren després de la guerra a una situació estable. El creixement econòmic de ciutats com Teheran mogueren a molts kurds de les zones empobrides del Kurdistan iranià a traslladar-s’hi i participar-hi. Tot i l’existència de partits independentistes kurds a l’Iran, no tenen prou influència per a animar una població empobrida a abandonar un Estat pròsper i en pau com l’Iran.

La situació als 3 territoris kurds de l’antic imperi otomà s’ha capgirat completament a conseqüència de la inestabilitat política dels seus Estats. En el cas turc, el cop d’estat militar de 1971 motivà l’aparició de grups com el PKK (partit dels treballadors del Kurdistan), antifeixistes i nacionalistes, si bé és el cop d’estat militar de 1980 el que radicalitzarà les postures del PKK, quan la restauració democràtica, 3 anys després, contribueixi a legitimar les accions del cap militar, Kenan Evren, president del país fins a 1989. El PKK inicia oficialment la lluita armada el 1984 en un llarg conflicte que costaria segons les fonts turques unes 30.000 vides i que tindria en els anys 90 els principals combats. L’any 2001 en el context de l’11-S i la “lluita contra el terror” dels EEUU, Turquia va exigir que a canvi de la seva col·laboració el PKK fos declarat grup terrorista pels EEUU.

És important assenyalar que l’hostilitat del govern turc contra el PKK no inclou altres organitzacions polítiques kurdes en una política iniciada per un govern laic i continuada pel govern islàmic d’Erdogan. La raó fou el derrocament del president Saddam Husein el 2003 i la consolidació com a actor polític del Kurdistan iraquià, federat a Iraq tot i que de facto independent. Si bé la guerra amb l’Iran no va debilitar el poder del partit Baas sobre els kurds, la invasió de Kuwait el 1991 i la posterior represàlia dels EEUU van debilitar l’aparell de poder del president Husein que s’hagué d’enfrontar a una revolta dels kurds i els àrabs xiïtes. Les tropes del Baas van castigar durament la població kurda que fugí majoritàriament a les muntanyes, retornant només quan s’establí per disposició de l’ONU una zona d’exclusió aèria impedint els bombardejos iraquians. Aleshores el territori kurd, de facto independent, inicià un període de conflictivitat interna entre l’UPK (Unió Patriòtica del Kurdistan) i el PDK (Partit Democràtic del Kurdistan) que desembocà el 1994 en una guerra civil. La segona invasió nord-americana de l’Iraq el 2003 va comptar amb el suport de les milícies kurdes, i aconseguí aliar a Talabani de l’UPK i a Barzani del PDK en una mateixa llista.

Els kurds tingueren una importància cabdal en el nou equip de govern iraquià, amb Talabani com a president nominal del país i Barzani com a president indiscutible del territori federal kurd. La necessitat del primer ministre xiïta de tenir un aliat contra els àrabs sunnites i el partit Baas serví per a acceptar l’autonomia kurda. Turquia també es mostrà molt interessada amb aquest territori, no només pel fet que les extraccions de petroli kurd es processessin a Turquia, sinó que la ideologia moderada dels partits governants del Kurdistán iraquià servien com a contrapès a la influència del PKK, molt present a l’Iran i a Síria. Els combats del govern d’Erdogan amb els guerrillers del PKK a les muntanyes fronteres haurien comptat sempre, si més no, amb la neutralitat del PDK i l’UPK.

Abdallah Ocalan, líder del PKK i empresonat a Turquia des de 1999, formaria part en l’elaboració d’un canvi d’estratègia al partit per al segle XXI, conscient de la “Guerra contra el terror” i de l’existència d’un Kurdistán “independent”. No renuncia a la unió del poble kurd, però accepta un “confederalisme democràtic” en el qual cada territori kurd tingui una autonomia. Aquest canvi de paradigma i la necessitat del govern turc d’Erdogan d’aliats per als seus projectes internacionals, mourien a l’elaboració d’un procés de pau entre el govern i el PKK que hauria assolit el seu moment àlgid a principis del 2014.

El cas sirià però, torna a capgirar la situació política. La guerra de Baixar al-Àssad contra les faccions opositores, el mouen a retirar les seves forces militars del Kurdistán sirià que passa a ser administrat per les YPG (unitats de protecció popular) molt vinculades al PKK, tal com es pot apreciar amb l’aplicació de projectes cantonals. El nou escenari suposa un entrebanc per a Erdogan i Barzani, ja que un domini del PKK a Turquia i Síria podria arribar a estendre’s al mateix Iraq. Per aquest motiu, els atacs de l’ISIS sobre Kobane mogueren tan poca solidaritat en el govern kurd de Barzani i per això, davant l’actitud turca amb l’ISIS, la població kurda de l’Estat turc tornà aquest any a sortir als carrers com si haguessin tornat els conflictius anys 90.

És possible un Estat kurd unit, o si més no un confederalisme democràtic com el que hauria suggerit Ocalan? En bona mesura dependrà de la disposició dels diferents partits polítics kurds per a entendres i de la capacitat dels Estats forts de la regió, Iran i Turquia, de conservar el monopoli de la força.

5,238FansM'agrada
923SeguidorsSeguir
15,470SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca