Dia 4, al salon des refusés

Foto: Estand de la Galeria Buró 104 amb obra de Miguel Ângelo Martins

ARCO atreu una quantitat innumerable de persones a Madrid que tenen set d’art i novetat. Tota la ciutat s’engalona per mostrar-se jove i bonica, per seduir els hàbils compradors. Les galeries obren les seves portes i l’hivern fuig de la capital per portar la primavera de l’art. Així doncs ARCO no era l’única fira, calia conèixer JustMad. Armat amb la meva llibreta em disposava a anar cap al barri de Chueca per descobrir el salon des refusés.

Cal fer una consideració prèvia. Les fires alternatives a ARCO pateixen el mal d’ARCO, ja que d’alguna manera no deixen de ser salons de quadres refusats. No poden ser allà on voldrien i fan la seva pròpia festa. No són una alternativa real a ARCO, ja que han de fer la fira en les mateixes dates. L’han de fer a la mateixa ciutat i per atreure el mateix públic. Un públic que amb la progressiva desaparició de la classe mitjana, cada cop és més elitista. Fins i tot, la mateixa acreditació de premsa em serveix. I també hi impera el mateix ambient. Galeristes disposats a justificar l’obra dels seus artistes, safates atentes i disposades a atendre els elegants col·leccionistes. El mateix món de l’art s’hi reprodueix a petita escala.

Hi ha fantasmes, però, que no m’abandonaren, i amb l’obra de David Monero, els va fer tornar a la meva ment. L’artista de la Galeria N2 ha mostrat Flujo Infinito. Una instal·lació que agafa com a base creativa petits filferros i els uneix en un cercle, trencat per una tangent. El lector ja podrà suposar quin autor em va venir al cap. Hi havia una estranya bellesa en aquells filferros, però el cercle sempre ha estat un símbol de la perfecció i del temps, que en l’art adopta aquests valors. Potser però, els equívocs simbòlics van venir a l’estand de la galeria +Mas. On es podia admirar les fotografies de Rafael Gomez (sic) Barros. En aquestes, es veu com formigues conquereixen institucions públiques de Colòmbia. El títol Casa Tomada, al·ludeix el conte homònim de Julio Cortázar, en què una família és desplaçada de casa seva per una força invisible. Però hom, pensa que potser, seria més pertinent mencionar en el títol a Gabriel Garcia Márquez, ja que a Cien años de soledad, planteja una invasió de formigues com la decadència absoluta d’una família. Així el petit insecte format per dos cranis es revela com un contenidor simbòlic que ajuda a entendre el nostre context. Un context on s’ha de parlar dels milers de desplaçats per culpa dels conflictes armats que assolen la bella terra colombiana.

Karen Aune, escultora, ha portat a JustMad una sèrie d’obres molt destacables. Lapsus Tropicus, mostra les cotes d’una bèstia, de la qual només es pot veure algun dels seus apèndixs. Els talls alternen la fusta de balsa amb acrílics d’un color verd fosforescent. L’apèndix de la criatura fantàstica es retorça i expressa un cert patiment barroc. Però alhora no és res, perquè només és una forma a terra.

Arts Coming, la proposta democratitzadora de l’art català també tenia un estand, on vaig poder contemplar l’obra Manuscrito Siniestro de Milena Bonilla, on la creadora escriu el llibre Capital de Marx amb la seva mà dreta. I és que Arts Coming s’inspira amb la producció editorial per poder oferir al públic art contemporani de primera línia. Així es fan edicions de les obres, les quals es fan petits tiratges. Manuscrito Siniestro costa així 38 euros, a tall d’exemple. Com els pintors que fan gravats, la tècnica o el tipus de producció ajuden a una difusió més gran de l’art en un moment en què els preus de les obres es disparen.

- Publicitat -

A l’última paret de tota la galeria, al fons del salon des refusés hi vaig trobar la Galeria Buró 104 que presentava el seu artista; Miguel Ângelo Martins. En els seus quadres hi vaig veure cercles i espais en blanc, però sobretot una pintura sincera, agradable i que s’explicava per ella mateixa. M’aclareix Martins que els cercles no són res més que l’empremta del pot de les pintures, rastre que al ser circular és infinit. La mateixa galeria també venia la pintura seca, que molts cops resta al pot, com una empremta de l’artista. Ho feien en el sentit d’Arts Coming, d’apropar l’art a butxaques discretes.

Amb la visió d’aquesta galeria, i del cúmul que hi havia al meu voltant, em vaig dirigir a l’enorme terrassa del Col·legi d’Arquitecte de Madrid, on s’hi feia la fira. Diversos sofàs i cadires esquitxaven una suau gespa artificial. Des d’allà també veia una gran part dels terrats de Madrid. Inspirat em venien al cap moltes preguntes sobre l’art i la meva ignorància no em permetia ser taxatiu en les respostes. Tampoc em permet anomenar segons quins mals que considero molt urgents. Però sobretot, contemplant els quadres de Goya i Velázquez al Prado, considero que l’art és una necessitat de dir. Les pintures negres mostren més expressivitat i vida que tot l’estand de la galeria Nogueras-Blanchard. Un llenguatge que surt de la persona per què és l’única manera que té de dir-ho. És un fet molt sincer i profund, quasi insondable. Un pintor honest faria la seva mateixa feina sota les condicions més dures o creuria el reconeixement com una cosa secundària. Però el seu cor s’omple de joia al ser correspost pel públic. Potser és com un crit al bell mig del desert, però no ho sabrem mai, ja que l’art també és màgic i el mouen forces irracionals. Cortázar mateix afirmava que la majoria de vegades les seves històries li venien al cap de sobte, que ell es limitava a transcriure-les. Però les reescrivia perquè algú les entengués. No perquè fossin inaccessibles a un públic no doctorat en literatura, en el seu cas.

ARCO, la fira, els expositors i tot allò que ha passat al seu voltant, ha estat desigual. Si bé hi havia totes les obres que he destacat, també n’hi havia de, sincerament, dolentes. Però qui és el crític per dir què està bé i què no en un món postmodern? Doncs, bé, la meva consciència m’obliga a dir-ho. L’ambient i la sensació era de triomf, però les obres que hi havia mostren la decadència d’un art autoreferencial que té por d’establir nous límits. Un art que no fa res nou. Juga amb les formes i els materials i no planteja cap alternativa. Ara, descriu el nostre vell món avorrit i auto complaent.

Des de la terrassa on pensa tot això també puc veure el terrat del pis on he estat, encara que està molt lluny. El puc veure, lluny, enmig de la casba que és Madrid. Allà, les converses tingudes amb la meva cicerone, han estat cabdals en la per la inspiració d’aquestes reflexions. Només li puc agrair dedicant-li aquestes quatre cròniques crítiques.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca