Portem un parell de setmanes remenant calaixos buscant títols d’idiomes. D’anglès ens diuen que amb el First no anem enlloc. Busquem l’Advanced, diversos nivells de DELF i alguns, fins i tot, el MERC, d’italià. Ara tothom se sent ciutadà d’Europa. Veiem pel·lícules en versió original, ens descarreguem la lletra de les nostres cançons preferides i seguim a Twitter el compte del Parlament Europeu. No volem anar per Europa sense estar ben informats: som periodistes i som joves; no volem pecar ni d’ignorància ni de indiferència.
Aquesta setmana hem d’omplir la sol·licitud per anar d’Erasmus. Hem de decidir si hi volem anar i on volem anar. A la cafeteria només se senten noms de ciutats europees que curiosament han estat sempre el destí perfecte de molts estudiants de la meva promoció: Leuven, Rotterdam, Mascerata. Per a molts, Google Maps ha estat clau per acabar-les d’ubicar. Tothom vol marxar. Després de les xerrades que anualment se celebren a la meva facultat en motiu de les Jornades Blanquerna, també em sembla bona idea. Brusel·les m’atrau. No hi he estat mai i diuen que és més aviat lletja, tot i així allà s’hi cou la política europea i això m’interessa. Però la capital belga no és una opció a la llista d’Erasmus. Remeno papers, miro més ciutats, miro plans d’estudi de diverses universitats i començo a dubtar. M’agrada Barcelona.
La idea d’haver de decidir em comença a incomodar. Penso en les oportunitats que s’obren a Europa. Penso en tot allò que deixo aquí. Són 4 mesos, però no tinc la opció de prémer al “pause”. Com si canviés de canal, la vida a casa seguirà i jo m’ho perdré. Sigui el que sigui. M’agrada Barcelona. Més que Leuven, Rotterdam o Mascerata. M’agrada el que faig aquí. És poc i és precari, però m’agrada. Em condicionen els “s’ha de viure”, els “és una experiència única”, els “tu que pots, fes-ho”. Amb el títol de l’Advanced a l’escriptori, segueixo remenant calaixos. Aquest cop però, el desordre el tinc jo. Em pregunto si seré capaç de viure amb la sensació que aquí em perdo coses. No sé ben bé què. Ni com. Però potser l’experiència única que he de viure, jo que puc, la puc viure aquí. I ara.
