ARCO, dia 3

Stand de la galeria El Museo. Es pot apreciar la internacionalització dels motius exposats. En primer pla ” Piedra tallada” (2001) de Nadin Ospina. I el mural: ÁLVARO BARRIOS. La multiplicación de los cuadros

El tercer dia de la meva visita a ARCO és per parlar del gran convidat, l’art colombià. També per anar al Matadero, centre de creació contemporània. He de dir, que després de dos intensos dies, tinc la sensació d’un cert déjà-vu constant. Els estants es reprodueixen al cervell, i encara que no ens hi hàgim fixat, els hem vist per sobre i ja ens semblen familiars. Si el temps el marca el canvi, en aquests esdeveniments el deixem de banda. Puc dir que he estat 3 dies a ARCO o que he visitat un nombre altíssim de galeries? Seria una bonica distinció. Les lectures per les quals estic influït a escriure aquestes cròniques confirmen aquest estrany pas del temps i el fantasma de Borges s’allunya i deixa passar al de Cortazar.

Endinsat en les terres del recinte firal de Madrid, em disposo a veure el convidat. Colòmbia. Però cal fer una prèvia. Dins la fira, existeix un cert desordre sobre la situació dels diferents països. En ser estand de galeristes, no hi ha una diferenciació entre un país i un altre. Per exemple, una galeria alemanya pot estar al costat d’una portuguesa. És dóna així, la situació que hi ha artistes colombians en galeries catalanes i galeries holandeses al seu costat. Gràcies, també, a la globalització i un universalisme mal entès, es pot dir que els artistes colombians actuen sota els mateixos paràmetres que els artistes catalans, andalusos o bavaresos. Les seves formes no són en exclusiva seves. Poden veure l’exemple de la DAN galeria de Sao Pablo que exposa a l’artista Knopp Ferro, nascut a Àustria. La galeria ens explica l’art brasiler? Pot ser el Brasier de cristall d’Adriana Marmorek una expressió genuïna de la terra colombiana? Sense desmerèixer l’obra podríem dir que un artista rus també la podria idear. En aquest punt hauríem de recordar l’obra del periodista Tom Wolfe; Qui tem al Bauhaus ferotge? On explica com l’estil arquitectònic internacional va destruir l’arquitectura americana de, per exemple, Frank Lloyd Wright. Podriem pensar el mateix de l’art català o colombià. Com es sotmeten a la contemporaneïtat d’un estil internacional, abandonant les seves pròpies característiques, deixant de tenir tota la personalitat pròpia que podrien tenir. En el cas de l’art exposat de Colòmbia. No seria bonic que els pintors colombians reflectissin la llum de la selva en les seves obres. No seria lògic que el barroquisme colonial tingués una transmutació pictòrica?

Aquests pensaments no volen desmerèixer els artistes exposats, que en la seva majoria il·lustren la bona salut de creació que es té a Colòmbia, de la que cal destacar noms com Ivan Hurtado, Como construir una ciudad abandonada, en la que es tanca el cercle de la creació, ja que creem una cosa destruïda. O les boniques eines mostrades per Pablo Gòmez. Tot a la Galeria La Oficina. Aquests dos artistes se’ls ha de ressenyar per la seva voluntat de veure diferents problemes de la seva pàtria i explicar-los en una sintaxi colombiana.

Guerilla Girls
Guerilla Girls

Ivan Argote, presentat per la galeria ADN, mostra les ferides del paisatge de la seva terra i les empremtes que ha deixat el conflicte que des de fa dècades assola el seu país, però que ne certa manera és exportable a altres situacions. La Fundació Flora, dirigida per José Roca que compleix una funció social alhora que artística. La seva seu ajuda a la cohesió social d’un barri deprimit. Però en els últims anys s’ha convertit en un pol d’atracció d’artistes i comissaris d’art que l’entén com una alenada d’aire fresc, per la seva joventut i manera de treballar. Aquesta fundació ofereix residències d’artistes la ciutat selvàtica d’Honda, on s’hi ha dut a terme projectes, que entenen l’art com una arma de cohesió social. En aquest sentit Liliana Angulo presentarà a Matadero “Un caso de reparación” on s’investiga l’esclavització de la mà d’obra de l’Expedició Botànica de 1783 i que durà trenta anys. Ana Maria Millá també hi participarà així com José Celestino Mutis. Aquesta no és l’única menció del dia a Amèrica, ja que les Guerrilla Girls m’esperaven.

En el dia americà, per sort no va ser llarg ni aigualit, havia de veure l’exposició Guerrilla Girls de Matadero. Aquest grup artístic celebra els seus trenta anys de combat artístic amb una mostra dels seus punyents cartells. El grup es va fundar davant la necessitat de fer baixar l’artista de la seva torre de marfil (una operació que convé fer periòdicament), ja que normalment l’ocupa un home blanc, jove i heterosexual. Així es vol esborrar el concepte d’obra que en ella mateixa obvia el context social on s’ha produït i que només pot ser feta per una raça, un sex i una classe social.

- Publicitat -

L’activisme gràfic d’aquestes guerrilleres s’emplaça a «embellir l’estadística» mostrant de manera explícita quantes obres han estat fetes per homes i dones en els museus, donant a entendre que una dona té més possibilitats d’entrar nua al MoMa que com a artista. O mostrant que hi ha un percentatge més alt de senadores al Congres dels EUA que com a directores de Hollywood. A l’exposició al Matadero, es repassa gràficament tot aquest activisme, que va més enllà de la simple crítica feminista i explora el classisme del món de l’art i el seu nepotisme. Mostra també el racisme amagat sota la pátina de la cosa correcta que opera en molts països.

Les Guerrilla Girls, se les pot reconèixer per les seves màscares d’orangutans, i porten l’art al camp de batalla que ja profetitzava Maiakosvki. Un camp on es transporten els interessos de classe, els interessos de país, els interessos personals. La creació contemporània gaudeix inevitablement d’aquests conflictes. Però un de molt important és el que hem descrit al principi d’aquesta crítica crònica. Si l’art colombià pot ser semblant al bavarès i al xinès, si aquests diferents estils comparteixen la mateixa gramàtica i només el dialecte els diferencia, tenim un problema. És com al viatjar, que podem trobar les mateixes empreses de comestibles arreu. Potser d’aquí a uns anys, viatjant ho veurem tot aigual, tot serà una cita d’un altre re interpretada i potser, en el pitjor dels nostres malsons, totes les obres seran iguals. Pel crític, el problema d’aquesta reflexió és que esdevé un metge que després de veure el càncer s’acovardeix i no gosa curar-lo. Els meus ulls poden haver vist tot això, però com puc plantejar una alternativa? Potser com diria Slavoj Zizek; no actuïs, pensa!

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca