Stand de la Galeria ADN. En primer Pla l’obra d’Adrian Melis Línea de producción por excedente.
Dia 2
Alhora de parlar de galeria catalanes, no hi ha res que les uneixi més que la figura del Borbó, rei il·legítim o estimat. Així que feta ja la primera exploració el segon dia va ser el dia de veure les galeries del nostre principat. Però abans m’agradaria ressenyar la visita del rei Felip VI. Acompanyat tothora per un general de l’exèrcit amb uniforme i maletí negre, com no feia cap dels seus altres acompanyants. Va començar una visita que aniria seguida de corregudes, empentes i on el protocol de la feudal institució impedia que ningú sortís del guió. Els guardaespatlles elegants i amb una identificació a la solapa de l’americana intentaven mantenir l’ordre, però eren porosos i la seva, una lluita tràgica. Els càmeres es rifaven el favor del señorito que tenia accés directe al Rei i aquest entre ministres, la Tita Thyssen i els diferents galeristes aguantaven la seva triomfal figura.
Aquí caldria aturar-se a fer una mica de bestiari dels assistents a la fira. Si ve és cert, i jo ho compleixo tant com puc, que vestir és una manera de mostrar-se al món i s’hi hom vol pretendre tenir una inclinació estètica, saber conjuntar colors és un dels primers passos. Però hi ha un punt que la caricatura és més realista que el retrat. Les cares blanques i els llavis rojos. Les americanes cares vestides com si fossin una peça intranscendent. Els mocadors histèrics a les solapes. Les senyores amb tacons i robes negres que estilitzen les seves arrugues. O els vestits vaporosos que deixen entreveure el sostén eren la constant. Per no parlar dels perfums que aquests vestits o persones portaven incorporats, per desgràcia dels altres. Sorprèn també, l’elegància d’aquestes figures amb un cert esperit de batalla. Un tatuatge mal amagat i discret. Sabates expressament passades de moda. Tot un estil sorgit d’un futurisme dibuixat per Enki Bilal. Dones altes i homes baixos.
El rei submergit i considerablement allunyat d’aquestes sensacions va fer una visita curiosa. El seu recorregut va tenir una constant. Les obres blanques. Les pintures on predominava aquest color o les escultures formades per aquest element. A la galeria Elba Benítez es va refugiar en la intimitat d’un envà per admirar-les. A la coneguda galeria de Berlín Esther Schipper es fixà en les obres més abstractes, com per exemple les instal·lacions de Liam Gillick, que despista pels seus colors. L’stand de El País, visita obligatòria. I la Galeria Senda, on resideix una de les promeses de l’art català contemporani, Yago Hortal. També parà a la galeria Lelong davant d’una gran escultura nívia. O a la colombiana Jenny Vilà, on observà els pentinats plàstics de les cadires o les obres pop de El Museo. El jove monarca també va apreciar les estàtues de Xavier Mascaró al l’stand de El Mundo. Però les belles col·leccionistes que seguien el rei, fent-se fotos amb ell a més de dos metres de distància, em van fer dimitir de l’espontània cort reial i em vaig dirigir a les galeries del principat que estaven a Madrid.
Com ja he dit, Galeria Senda presentava a la seva joia de la corona. Yago Hortal. El jove artista internacionalista combina llargues tirallongues de colors amb el fons blanc de la tela. Com si el pinzell contingués tot l’arc de sant Martí, el pintor crea composicions fresques i elèctriques, de colors plans. Uns colors que han agradat molt a la fira, ja que l’obra de Knopp Ferro que també es basa en aquests colors o les obres imprescindibles de Julien Opie. El blanc d’Hortal dialoga amb la potència dels colors de Peter Haley i el blanc i negre de Jordi Bernadó. El primer posa ell el color i el treu d’un mural fet amb els dibuixos d’artistes sud-americans, que sense els pigments i només amb les línies queda orfe. Però la combinació mostra una solució efectiva i estèticament solvent a la paret on s’acomoda l’obra. Per últim la fotografia de Jordi Bernadó actua de contrapunt al ser en blanc i negre. Però també, gràcies al tema, ens transporta cap al surrealisme al mostrar-nos un cavall blanc dins del qual sembla un edifici dessacralitzat.
La galeria ADN, ofereix un catàleg ampli d’artistes. Entre ells podem trobar a Adrian Melis, un altre de les joves promeses de l’art català, encara que els seus orígens siguin fora de la península i radicats a Cuba. La seva instal·lació Línea de producción por excedente, on el paper s’esfilagarsa gràcies a una trituradora de fulls. La jove galeria és un exemple de la combinació d’un gran gust estètic amb un clar compromís polític. Una aposta per la generació d’art que alhora no és per ell mateix, és per donar resposta al seu context. I amb això cal fer-li una menció especial, ja que en un món de grans mamífers artístics, Miguel Ángel Sánchez ha sabut actuar amb intel·ligència i dignificant les obres que exposa.
A ARCO totes les galeries poden estar d’alguna manera en igualtat de condicions. Però als seus llocs d’origen no. La Galeria Estany de la Mota, moderna entre les modernes, a Barcelona la podem trobar al passatge Mercader. Un bonic carrer entre grans avingudes de cotxes. I la veritat és que mostra obres desiguals. Si bé Ana Prada exposa un monocicle on el pneumàtic està format per una serp infinita. Al veure-la va tornar en mi el fantasma de Borges. Les obres d’Ignasi Aballí o de Jonathan Millán són qüestionables, l’assaig de butaca de Martí Anson (moble solidari que hom ha de muntar) és una obra notable, així com els còmics dibuixos de Francesc Ruiz es solucionen en angelets que semblen fets ràpidament per Junceda, però el resultat final de la galeria és eclèctic i qüestionable.
Abans d’abandonar ARCO i passejar per la capital, calia veure la galeria Marc Domènech i la Nogueras-Blanchard. La primera ha fet una aposta pels seus clàssics, mostrant obra de Clavé, Miró, Liechtenstein, Paul Klee, Dalí o fins i tot Torres Garcia, en una aposta per la cosa segura i que donarà resultats. Incloent una màscara de Barceló. Per últim, la galeria Nogueras-Blanchard, tristament famosa pel Vaso de agua medio lleno de Wilfredo Prieto, amagà així l’obra d’Alain Biltereyst que amb blaus i geometries tallades en diagonal resulta un gran exemple de la vivacitat de la pintura en un moment històric que sembla que reneix de les seves cendres. Una obra, la de Prieto, només justificada per crítics amiguistes, pertanyents a un mateix cercle de favors.
Esgotat de caminar pels laberints de l’art contemporani penso en els cercles artístics, com la xarxa tel·lúrica de l’art actua amb diligència pels seus interessos. Només així, es pot ignorar la galeria Cayón i fer propaganda de Prieto. A l’stand de Cayón s’hi va poder veure obra d’Yves Klein i Josef Albers, dos pintors que no deixaràn mai de ser contemporanis i moderns. Però també hi havia obra de Herminio Àlvarez, que jugava amb fils i les seves ombres o Jesús Rafael Soto, que dialogava amb l’obra d’Albers. S’ha de destacar així la disposició de les obres, que obeïen a la senzillesa i a l’avantguarda.
Aquest exemple mostra la necessitat d’alliberar l’art dels clans tel·lurics en que viu. Si deixessin d’existir els interessos de galeria, de cenacle o capelleta i hom no veiés en l’art una manera de lucrar-se, la galeria Nogueras-Blanchard no exposaria un got d’aigua. Si l’honestedat no fos castigada i la bellesa l’única voluntat dels artistes, galeristes i crítics, l’art seria l’harmonia de les formes. I al no ser entès com una superació espectacular i citació perpètua de les avantguardes, s’entendria com un viatge de descobriments, com un llenguatge que vol expressar idees importants. I no com el seguici que prepara la visita al monarca i que actua com la cort de les dèspotes il·lustrats ensenyant allò que ha de ser art i allò que no.