Cròniques crítiques d’ARCO

De dimecres a dissabte passat, per encàrrec de Revista Mirall vaig ser a Madrid cobrint la fira d’art contemporani d’ARCO. D’aquesta manera i evitant fer un text periodístic i objectiu he escrit quatre cròniques o relats de les meves impressions a la capital de l’Estat espanyol. El lector ha de perdonar la tardança. Els mitjans són limitats. Però més enllà del fet material hi ha una disposició espiritual. Jo mateix i Revista Mirall creuen que les coses s’han de fer tranquil•lament i bé. Que la pressa només embruta el bell ofici i que amb aquests escrits volem oferir una visió diferent. No independent ni més clara, simplement es disposaran les sensacions, les observacions i reflexions del crític davant les obres, les persones i els paisatges. Es descriuran els ambients i observaran els gestos.

El lector haurà de disculpar qui escriu aquestes paraules. Les sensacions han pogut davant la documentació i els recorreguts han estat aleatoris. Però el gaudí de l’art pot ser ordenat? Els quatre dies submergit en l’amor cap a l’art m’han portat a prendre notes, imaginar situacions i ser portat per diferents racons de Madrid. L’amor als llibres també hi ha influït. Davant la impossibilitat d’una gran part de l’escena artística per fugir de les paraules i fer formes, cal buscar el significat de les obres en llibres, que són paraules. Els quadres basant-se en el llenguatge escrit s’han de llegir així com reflexos d’un món ja estudiat. Són representacions simbòliques que he interpretat el millor que he pogut. L’atmosfera general es pot veure afectada per aquest fet. Ho mantindrem com una llicència literària. Si l’art és una noia que fuig per un camp d’aforismes, intentarem caçar-ne els significats. Si la prosa és limitada, imaginarem que se’ns han obert les portes d’una habitació desordenada i ens disposem a descriure allò que hi ha dins per estimar-ho, ja que l’art s’ha d’estimar. L’autor ho ha intentat ordenar, però per què? Potser ja està bé que el caos s’apoderi del que és bell per fer-ho innascible.

Les observacions que es faran atenen al camp de l’opinió. Són subjectives i hom les podrà respondre. No s’ha volgut ofendre a ningú ni riure dels defectes dels altres. Espero reproduir les impressions de la capital de l’art a finals de febrer. Quan el fred sec de l’hivern deixa veure el sol.

Dia 1

Fer un viatge és emocionant, encara que sigui tan insignificant com el que em disposava a fer. Passat el tràmit de l’aeroport, vaig aterrar a Madrid per fer-me amb la l’acreditació d’ARCO, deixar les coses al pis on m’allotjaria (mantindrem la discreció sobre aquest aspecte) i començar a gaudir de la ciutat. Les impressions estètiques són cabdals en aquestes cròniques i potser la primera i de les més importants va ser a la meitat del vol, sobrevolant l’ample Castella. Allà vaig veure una formació muntanyosa deformada pel pla contrapicat. Era allargassada i feia diferents plecs d’alçades ascendents, en la vessant oriental. La part occidental es desfeia en diferents reguerots, en valls fluvials que descendien fins a la plana que l’envoltava. Semblava una muralla primigènia, que fortificava un pas, ara ja inútil. Però la meva ment hi va ser una estona. Repassava els arbres que em portaven als pobles que formaven arxipèlags dels que sortia una carretera que tornava al pla. Encara d’alguna manera m’interroga aquella muntanya. Tan suau, enmig d’una gran plana.

- Publicitat -

Aterrat l’avió i fetes les gestions pertinents, em vaig dirigir al centre de Madrid, a donar una primera ullada a la ciutat. També el dimecres la vaig fer d’ARCO. Una recol·lecció de primeres impressions, que amb el pas dels dies s’anirien transformant per adequar-les a la realitat.

En primer lloc cal destacar la monumentalitat de la ciutat. Les avingudes són el somni eròtic de Marianetti, el dinamisme és xocant. Les aceres eren plenes de gent. Tot desprèn vida i moviment. El canvi, que porta la comprensió del temps, és constant. La ciutat és plena de detalls. Caminar pel barri adjunt a la plaza del Sol conté detalls que són la distracció perfecta de les parelles. La llum és directe i punyent. No embolcalla els cossos, cau sobre d’ells i com si fos un gran tossal d’aigua. Els carrers tant poden ser els d’un antic conte de fades, amb parets de maons vistos o edificis fets a la segona meitat del segle XX. Una ciutat fundada en la frontera del barroc amb el neoclassicisme ha de mantenir-se com a tal. Els edificis xoquen per la seva grandiositat i per la sobrecàrrega d’al·legories alades. A Barcelona les tenim concentrades a la plaça Catalunya. En aquesta barreja de modernitat i d’estàtues de dones semi nues, viuen els ciutadans de la capital. La successió de preciosisme urbanístic, porta a què els diferents elements siguin bells entre ells, però no tinguin cap tipus d’unitat. Les rotondes, omnipresents, no tenen edificis iguals a l’altra banda, són com la nostra plaça Espanya.

Deixant-me perdre pel metro, que té les alçades justes per inquietar constantment al viatjant, arribo amb el sol de la tarda a ARCO. Una esplanada enorme el precedeix. Les dues naus que acullen la fira formen dos grans rectangles connectats per un passadís just a la façana. Allà em podia sentir com un explorador enmig d’una sabana. Jo amb el mapa, davant d’un univers de quadres i art. I em vaig decidir perdre, mirar, observar, per només ser jo i les obres i tenir un profund sentiment d’irrealitat. Així em meravellà Willie Colle i el seu ésser fet de planxadores. Gràcies a la galeria Beta Pictoris, que ens ha apropat aquest graciós ser, que sembla ser de la ploma dels dibuixant de Robots (sic) o de Automat, amb aquest futurisme gastat que només (en aquest cas) evoca simpatia i una vida d’aventures.

Em trobo després a la galeria Estrany de la Mota, apòstols de l’avantguarda més moderna i mirall de la mateixa fira. Si bé l’obra d’Iganis Aballí premi de la Fundació Joan Miró d’enguany, encara la podíem entendre dins del seu context. Aballí explora les formes i els colors jugant amb els trossos de diaris tallats ex professo, però en veure la seva obra, hom té la sensació que hi falta alguna cosa. Els dibuixos de Jonathan Millán no calia que fossin exposats. Ni les formes eren apreciables ni els colors bonics, tot i que ocupaven tota una paret sencera de l’stand. La decepció era al meu cor fins a arribar a la galeria ADN on em vaig trobar amb Miguel Ángel Sánchez i em va treure de l’atzucac. El seu cos ja s’hi disposa a aquest element. Em transmet el seu entusiasme. “Abans de la crisi m’anava malament i ara amb la crisi em va bé” m’aclareix. La seva figura allunya els mals esperits i reconforta l’esteta.

Per casualitat, també, em trobo amb dues galeries andaluses que cal destacar per les seves tries i encerts. A l’stand d’Alcorcón Criado en primer lloc, l’obra de Nicolas Grospierre: The never ending library una al·lusió directe a J. L. Borges que de manera molt senzilla i efectiva mostra el paradís borgià. A més ho fa amagada, un envà la separava de la resta de l’stand. Els miralls interns complien la funció de multiplicar les imatges. La meva imaginació es va sentir absorbida per aquest fet i la resta del viatge el vaig fer sota el signe de l’escriptor argentí. Buscant un restaurant on sopar, em distragué una conversa que em va fer sortir de la plaza Mayor i tornar-hi sense ser-ne conscient. Hom podrà dir que era una obra fàcil, que no seria la millor. Però potser l’art ha de ser suggerent i amagar realitats. Com la muntanya enmig de Castella, que amaga tots els seus habitants. Aquesta obra amaga tots els significats de tots els llibres. Davant aquest astorament, les obres Jorge Yeregui; The old new planes, mostren el xoc de diferents formes en un espai insondable. La bellesa de les formes és tot allò que hem de voler en aquestes obres i és allò que l’artista aconsegueix. Si la llibreria infinita es basa en la literatura, aquestes obres a l’altra banda de l’envà obvien qualsevol justificació que no sigui visual. Com diria l’escriptor cec, dues cares d’una mateixa moneda que per déu només té una cara. Podríem dir, la cara de l’art.

La galeria Rafael Ortiz situada just al davant de l’anterior, o a mi m’ho va semblar, ja que les altres en comparació eren intranscendents, vaig veure l’obra de José Miguel Pereñiguez. Aquest artista ens mostra el procés d’abstracció d’un Kuros grec, aportant els dibuixos tècnics amb les formes de cara i de la silueta. Els acompanya amb una reproducció cubista del resultat, en què es mostra la cara i el perfil en el mateix pla. Així podem veure la relació (tot i que ja molt estudiada) de l’art grec amb la geometria d’una forma neta i natural.

Si aquest relat ha començat sota el signe de la natura, ha d’acabar de la mateixa manera. Sortint de la fira veig la posta de sol, d’un sol que forma un núvol en escala. Les formes es dibuixen en perfils rogencs i el blau gris del cel actua de contrast. Davant d’aquesta escena quitch, em venen al cap les obres i una última reflexió; si la natura en una casualitat ha fet tota la bellesa que representa la posta del sol, en un espectacle gratuït, com poden comprar obres que no continguin una bellesa igual. Com podem comprar composicions que ni són una dècima d’allò que ofereix la naturalesa cada capvespre?

 

 

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

Catalunya tancarà l’any amb una caiguda d’exportacions menor a la prevista a l’abril

El conseller d'Empresa i Coneixement, Ramon Tremosa, ha assegurat que Catalunya tancarà l'any amb una caiguda de les exportacions menor a la prevista en...

El Gobierno ja no veu clar reformar el delicte de sedició abans de cap d’any

El ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, ha refredat aquest dilluns la possibilitat que el seu executiu aprovi la reforma dels delictes de sedició...

Forn demana relleus a l’independentisme: “Algunes persones s’han d’apartar”

El conseller legítim Joaquim Forn, empresonat a Lledoners, ha demanat "relleus" als partits independentistes per superar la divisió: "Algunes persones s'han d'apartar i deixar...

Borràs farà president Aragonès en cas que ERC guanyi

La presidenciable de JxCat, Laura Borràs, ha assegurat que farà president de la Generalitat Pere Aragonès en cas que ERC guanyi les eleccions del...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca