Un martell serveix per clavar claus. Una clau anglesa per a estrènyer o afluixar cargols. Però també per obrir caps i, si no els saps fer servir, t’enganxaràs els dits. Amb una ploma es signa la pau i es declara la guerra, o s’hi fan gargots maldestres. Amb una app que permet controlar el govern farem la nostra societat més democràtica o…
Les noves tecnologies, i en especial, els telèfons intel·ligents han obert un número de possibilitats immens per a la fiscalització dels processos polítics i per a la participació ciutadana en aquests processos. Amb un cop d’ull al mòbil podem veure quin diputat ha presentat quina moció, qui no es presenta a les votacions… i decidir sobre quin ús volem que es doni als solars abandonats del nostre barri. I això només és el principi: poc a poc, ja sigui gràcies a particulars que clarifiquen l’immens garbuix que solen ser les webs on es pot trobar aquesta informació, suposadament pública, o gràcies a que els ens públics responen a les demandes de més transparència i participació per part de la ciutadania.
Els avantatges són evidents: els costos de participar en processos democràtics decreixen enormement, i, per tant, la gent s’informa més i participa més. I una ciutadania que participa més i s’informa més crea una democràcia millor, on és més difícil que la mala praxi governamental passi desapercebuda, i que les decisions decisions que es prenguin siguin més properes als interessos i voluntats de la ciutadania. És evident que tant aquests recursos com el seu ús estan en encara en un estat força embrionari: hi ha poques eines i el seu àmbit d’acció és encara petit: però vaja, Facebook també era marginal no fa encara no deu anys. Queda camí per recórrer i moltes oportunitats per a explotar.
Tot i això, com ja he apuntat a la introducció les eines poden servir per moltes coses diferents segons la intenció i l’expertesa de qui les faci servir. Per això és important entendre els riscos que suposa dependre excessivament d’aquestes eines. Primer, ens trobem que, especialment les aplicacions, però també altres recursos que permeten fiscalitzar l’activitat del govern han de seleccionar forçosament la informació que ofereixen «a primera vista». Un ajuntament de mida mitjana treballa ja amb quantitats enormes de dades, no diguem un govern regional o estatal. Així, com qui fa jocs de mans, saturant d’informació irrellevant les pantalles d’inici de webs i aplicacions es pot fer desaparèixer dades més compromeses, que caldria regirar calaixos i calaixos virtuals fins a trobar-les. A la web hi eren, i s’hi accedien des de l’App, un cop esquivades les dades sobre quantes bicicletes passen per la rotonda entre Passeig de Sant Joan i Gran Via i quants arbres del Parc de la Ciutadella s’han podat aquest hivern. Igualment, si parlem d’aplicacions de suport a la participació ciutadana, ens podem trobar que hom pugui donar la seva opinió sobre afers relativament trivials mentre que decisions que afecten la ciutadania més seriosament es mantinguin fora del seu abast.
Així, és prou evident que una administració més o menys malintencionada pot desviar perfectament l’atenció de la ciutadania, presentant temes irrellevants mentre es dificulta l’accés a allò que mereixeria la màxima atenció de la ciutadania. I un cop més, quis custodiet ipsos custodes? Qui, i com, controla que la informació que rebem és, ja no verídica, sinó rellevant? I això ens porta al següent punt: està vist que un martell, en mans d’una persona amb males intencions es torna una arma ofensiva, però i si les intencions són bones però falta la tècnica?
Aquest és, en la meva opinió, el punt més important i al qual cal donar més importància. Si no percebem la importància real de la participació i de la informació, correm el risc de banalitzar-les i prendre-hi mal. Dependre totalment d’aplicacions i ginys similars ens pot dur a convertir el dret a estar informats en un exercici de tafaneria i a prendre decisions i fer propostes sobre la nostra realitat política com aquell qui juga al Candy Crush. És necessari, abans que res, una educació en i per a la democràcia i fomentar una participació que necessiti no només reflexió personal sinó deliberació conjunta, implicació que, en definitiva és el que pot donar un valor a la intervenció ciutadana. Queda molt de camí per a recórrer fins que les eines 2.0 desenvolupin el seu màxim potencial, però molt també fins que siguem capaços d’aprofitar-lo.
Marc Bosch (@mboschm): Politòleg i estudiant de Màster en democràcies actuals. Aplicant les teories de la democràcia a la política i les polítiques públiques.