El set de febrer va reobrir l’antic Museu Etnogràfic de Barcelona, reconvertit en el Museu de les Cultures del Món. El nom de la institució podria suscitar un intens debat sobre el seu lèxic, però prefereixo parlar del que hi podrem veure.
Diuen que el mapa és el millor suggeridor d’aventures. R. L. Stevenson va suggerir gran part de L’illa del tresor en el mapa que va dibuixar de la Hispaniola. J. L. Borges pot ser que substitueixi aquest mapa per un laberint, però amb ell també veiem que la successió d’accidents físics produeixen la trama, així com els paisatges irreals dels quals va fer enciclopèdies. Umberto Eco seguint aquesta tradició publica Història de les terres i els llocs llegendaris. Tractat en el qual veiem com l’home té sempre un afany per imaginar terres en les quals no pot viatjar, però crec que l’Atles de les illes remotes és el millor tractat al cas, escrit per Judith Schalansky. Allí simplement l’autora ens confessa que no viatjarà a cap de les illes que cataloga. Reprodueix els mapes i els explica. En el llibre no hi ha cap foto de les illes, només els mapes que ens fan somiar.
En el camp cinematogràfic, Les estàtues també moren de Alais Resnais explora com l’estatuària africana que allà té un ús quotidià, que és la representació dels déus, atén a un ordre vital. A Europa no tenen cap sentit més que l’estètic. És ben sabut que els avantguardistes van veure, en aquestes re prestacions de déus ancestrals, els motius estètics que ells volien per a la seva pintura. Però l’home instruït veu com en els temples oblidats dels Andes, aquestes estàtues tenien un motiu de viure, d’existir, en un museu al centre de Barcelona estan mortes.
Els ídols, les escultures, les gerres, ens produeixen el somni d’una terra llunyana, en la qual de la mateixa manera que Schalansky mai hi viatjarem. No anirem per diferents motius, però un dels principals és perquè hem aniquilat brutalment a les gents que habitaven Amèrica o hem esclavitzat a la meitat del continent africà. Amb Àsia, potser, ens ha sortit millor, simplement han llançat les seves robes al riu i s’han posat les nostres. Un en veure totes aquestes joies fetes ja sigui, per les antigues tribus de la pampa o de les terres altes del Pakistan, no pot evitar sentir nostàlgia pel món oblidat que representen. Un món occidentalitzat que mira estàtues i investiga incansablement els seus orígens, quan ell mateix va destruir a les tribus que ens ho podrien haver explicat.
Totes aquestes reflexions em fan esperar amb impaciència la meva visita al museu, perquè sé que en sortiré i tornaré a llegir Déus, tombes i savis de C. W. Ceram o em submergiré, per retrobar-me amb els creadors d’ídols, dins de Les regnes de la fortuna de Gerardo González de Vega. O en el magnífic Un viatge diferent d’Andrés Resendéz on es narra l’esclavització d’un espanyol a les mans dels indis de Texas al segle XVI. Llegint el llibre somiaré en bastes terra màgiques, tribus indomables on l’home blanc, per una vegada en la història, té les de perdre. Seran el somni de venjança secreta del indis que hem mort? Les obres del museu són reflexos dels meus pensaments escapistes i la meva curiositat literata. Aquests reflexos em tornaran als llibres i els llibres a les obres en un cercle que es tanca quan obro els ulls i veig que visc en una ciutat occidental, on les aventures transcorren lluny. Però llavors llegeixo els mapes i en la meva ment veig els viatges dels exploradors que van fer possible la col·lecció del museu. Almenys, per imaginar els viatges d’Albert Folch i Rusiñol, August Penyella i Gómez o Eudald Serra i Güell tindré el Museu de les Cultures del Món al número 12 del carrer Montcada de Barcelona.
