L’adolescent pakistanesa de disset anys, bat la bandera de l’educació per a les dones del Pakistan. El seu activisme li va costar un atac per part d’un milicià terrorista vinculat a la facció política militar afganesa dels talibans. La Malala va rebre uns trets quan anava a l’escola, ara fa tres anys. Després de ser atacada, la jove va ser traslladada per guarir-se a Anglaterra i ara viu a Birmingham. Guardonada també amb el premi Sajarov de Llibertat de Consciència que concedeix la Eurocambra, és un dels exemples més desafiants contra les forces opressores dels drets de les dones. En el seu cas, a la vall de Swat, una regió del Pakistan a la qual els talibans van prohibir a les noies anar a l’escola. Després que la Malala, un cop recuperada, expliqués la situació de les joves pakistaneses de la seva regió als mitjans occidentals i a l’Organització de les Nacions Unides, una part representant del clergat pakistanès la va acusar de conspirar contra el seu país. En contraposició, ella no es declara producte d’Occident, assegura que estima el seu país i li agradaria tornar-hi. La Malala ha tingut la sort de comptar amb uns pares valents. Un pare que la va recolzar per anar a l’escola i estudiar en una societat que privilegia als fills per sobre de les filles.
La història de la Malala és recent i ha estat portada dels diaris des que va ser assetjada a un autobús escolar, quan anava a l’escola, fins que ha rebut diversos premis en reconeixement per la seva lluita a favor de l’accés a l’educació de les noies de Pakistan. El seu afany ha saltat als mitjans pel seu clam d’assolir aquest dret universal però hi ha altres històries personals de dones que treballen per una societat més igualitària dins de societats extremadament conservadores o basades en fonamentalismes religiosos i altres sectarismes sociopolítics.
La nostra societat liberal, més o menys igualitària entre homes i dones ha patit molts canvis en la història per arribar a on som.
Tenir representació femenina a l’esfera pública no és cap capritx, és la igualtat d’oportunitats d’accedir als mateixos béns i serveis que els homes per tal que una societat evolucioni.
No obstant això, a mig món encara hi ha moltes diferències per resoldre entre homes i dones per tal d’aconseguir una societat més justa. Davant l’eufòria dels moviments ciutadans contra certes dictadures al nord d’Àfrica i altres països de majoria musulmana i de cultura àrab, les dones han pres veu en l’espai públic i polític. Algunes, com la Malala han deixat el seu país d’origen per continuar la seva lluita. Altres, encara treballen a peu de canó als seus països, però totes comparteixen la mateixa idea. Volen un espai a l’esfera pública i tenir dret a decidir.
Tenir representació femenina a l’esfera pública no és cap capritx, és la igualtat d’oportunitats d’accedir als mateixos béns i serveis que els homes per tal que una societat evolucioni. L’educació, el patrimoni, els moviments econòmics familiars o les relacions laborals són només alguns exemples als quals una dona, segons en quins països, no pot accedir o no pot decidir per llei.
“El problema és la interpretació i la imposició de la mirada patriarcal i ultra conservadora que goberna. La promesa de reformes civils sota el paraigua de la Llei Divina”
Asma Lamrabet, directora del Grup Internacional d’Estudi i Reflexió sobre les Dones i l’Islam (GIERFI) i mèdica a la ciutat de Rabat trenca amb molts dels motlles socials creats sistemàticament al seu entorn. Denuncia l’absència de l’espai democràtic als països àrab musulmans i es qüestiona les normes referencials pròpies de la seva societat en la qual viu. Explica que l’islam és el referent indissociable de la societat marroquina i per això li marca un repte democràtic i reformista. Una reforma de l’islam capaç d’alliberar a la dona de l’opressió religiosa que la manté a banda de la participació i la representació política.
Com a directora del Centre d’Estudis Femenins de l’Islam, l’Asma lluita contra les controvèrsies legislatives del seu país. Un exemple clau és l’article dinou de l’última reforma constitucional del Marroc. Aquest article defineix igualtat legislativa entre homes i dones amb els límits de les constants lleis del regne, la normalitat democràtica del país i l’islam moderat. D’aquesta manera, “la jurisdicció marroquina anuncia igualtat legislativa entre homes i dones, però no marca igualtat en el marc religiós, que és el nucli de la identitat social del Marroc”, segons l’Asma. El CEFI proposa una depuració urgent de les interpretacions arcaiques de l’islam: exigeix un discerniment entre justícia i fe i la insubmissió dels poders polítics a Déu. El centre treballa per la desconstrucció política i històrica de l’islam amb l’objectiu d’aconseguir una ètica universal adaptada a la societat musulmana del Marroc.
L’Asma fa anys que fent una relectura dels textos sagrats des d’una perspectiva femenina per donar llum a les dones, des de la seva religió, i apropar-les a la participació de la vida pública. Així, les dones aconseguiran ser protagonistes de les seves vides.
A banda del seu activisme vers la dona en el context polític i musulmà, l’Asma és autora de molts llibres i a l’any 2012 va publicar Femmes et hommes dans le Coran: quelle égalite?, obra per la qual ha guanyat el premi Dona Àrab 2013 en la categoria de ciències socials.
“La jurisdicció marroquina anuncia igualtat legislativa entre homes i dones, però no marca igualtat en el marc religiós, que és el nucli de la identitat social”
L’aportació reformista que lidera l’Asma, reconeguda internacionalment, abraça l’islam i altres dones ho fan des d’una perspectiva laica tot i que pertanyen a una societat de majoria musulmana. Wassyla Tamzila és un exemple. Advocada algeriana que treballa des de fa més de vint anys pel desenvolupament dels drets de les dones al Magreb. Directora de diversos programes de la UNESCO, denuncia la utilització de la religió per part dels països àrabs per controlar la ciutadania. Lamenta la utopia de felicitat que es vivia a Algèria durant els primers anys de la independència del seu país, ex colònia francesa. Actualment, assegura que des d’aleshores la societat algerina s’ha islamitzat més. “Una dona pot ser ministra però contràriament a Europa, el desenvolupament de les condicions laborals no concorda amb la legislació vigent. Una ministra vídua amb un fill de vint anys, encara necessita el vistiplau d’ell per fer algunes coses”, assegura. Per a Tamzali, la qüestió de la dona en els països àrabs, és una qüestió política i no religiosa. Els únics valors reconeguts són els que s’atribueixen a la religió, per tant són els únics paràmetres per mesurar el bon comportament de la ciutadania i si no els compleixes, pot ser penalitzat.
Les penalitzacions poden ser subtils, encomanades o gens justificades. Fa pocs dies, l’activista marroquina Wafa Charaf, ha sigut condemnada a dos anys de presó. L’acusament, haver presentat una denúncia falsa, segons el jutge. Wafa va rebre una pallissa fa mesos quan es manifestava per millorar les condicions laborals dels treballadors del seu país. Després de patir els cops de puny, va dirigir-se a la comissaria per denunciar les agressions. Unes agressions produïdes per unes persones que han quedat enlaire, lliures sense càrrecs. Davant aquesta sentència, les organitzacions marroquines de drets humans han denunciat l’acusació. Diuen que les autoritats celebren aquests judicis per dissuadir als grups d’activistes i limitar les manifestacions públiques. La Wafa lluitava al costat dels homes per millorar les condicions laborals de les dones al seu país, però també les dels homes. El cas d’enjudiciament de la Wafa no és cap excepció. La iraniana Reihané Yabarí ha estat penjada per assassinar a un home que segons ella, va intentar violar-la prèviament.
A Iran, un país, on només els homes poden ser jutges, s’aplica la llei islàmica però el problema es troba més enllà d’aquesta llei: el problema rau en la interpretació i la imposició de la mirada patriarcal i ultra conservadora que governa tant en el poder legislatiu com en l’executiu, que promet reformes civils sota el paraigua de la llei divina. La jove Reihané, de vint-i-sis anys, vivia a la presó des dels dinou, moment en el qual la van detenir, fins que s’ha fet el judici sense provar les declaracions de la Yabarí. La família ha estat informada de la seva mort a través dels mitjans de comunicació. Un cop més, s’ha comès un greu cop als drets humans de presumpció d’innocència i dignitat de la persona.
El que està succeint a l’Orient Mitjà o al Magreb, des que varen esclatar els moviments ciutadans civils contra uns governs dictatorials, és el naixement de moltes agrupacions, campanyes i marxes protagonitzades per dones que, a ulls occidentals no s’esperaven. Organitzacions que treballen a contracorrent per formar part de la presa de decisions en les reformes que els governs, en la mida del que ho permeten les lleis, ho fan. Bé des d’una visió reformista de la religió o bé, des d’una perspectiva laica. A l’espera d’ultimar els resultats de la segona ronda d’eleccions legislatives a Tunísia, el partit Nidaa Tunis (la crida per Tunísia), conservador laic, és capdavanter a les urnes. L’oposició formada pels islamistes de Ennahda (el renaixement), admet la tendència guanyadora de Nidaa Tunis per aquestes eleccions. De moment, més del 60% dels col·legis electorals situen a Nidaa Tunis per davant de l’actual partit de govern amb una diferència de deu escons d’un total de dos-cents disset que estan en joc. Sembla que Tunísia aposta per un model laic al seu sistema legislatiu. Nidaa T., potser no arriba als 109 diputats necessaris per ser majoria però si supera els vuitanta escons, pot nomenar nou ministre i formar govern de coalició amb altres partits del plenari. Si això es compleix, tal com apunten ara els resultats; Nidaa T. es convertiria en el partit més desitjat per guanyar les presidencials el proper vint-i-tres de novembre.
De ben segur, que el món àrab, com anomenem des d’Occident a gairebé mig hemisferi sud del planeta, està en efervescència. Bull un clam de canvis, de reformes substancials vers la dona. La participació i la presència femenina en l’espai públic d’aquesta part del món rep l’atenció de les seves societats. Unes societats arrelades a la religió on la majoria de les persones s’identifiquen amb aquesta fe. Les dones reclamen que la religió deixi de ser una eina política per adduir l’absència dels seus drets. Algunes, com l’Asma, lluita, mitjançant una relectura de l’islam, contra les perversions del sistema social i polític que justifica la falta de consideració de les dones mitjançant la religió.
Il·lustracions de Sara Barnard