Imaginem-nos dos resorts turístics al Carib. D’aquells ubicats en platges paradisíaques on et posen una polsereta i pots consumir tot el que vols. Imaginem que aquests resorts estan ubicats en dos països diferents, un a la República de Cuba i l’altre a pocs quilòmetres, a les costes de Mèxic. El primer hotel serà propietat de l’estat cubà, mentre que el segon serà propietat d’una societat, probablement estrangera.
El turisme és un sector estratègic per a molts estats del món (entre ells la República de Cuba i els Estats Units de Mèxic) que representa una vital font d’ingressos i sobretot de divises estrangeres. En un estat que s’ autodefineix com a marxista-leninista, on l’economia està pràctica i exclusivament controlada per aquest, els beneficis que tenen els hotels propietat de l’estat va a parar única i exclusivament (en principi) a les seves arques (a Cuba només el 5% dels ingressos dels pressupostos provenen dels impostos al sector privat). En canvi, a un estat capitalista (sigui una vessant més lliberal o socialdemòcrata), els beneficis del resort aniran a parar tant als propietaris (que poden repartir-se els diners a través dels dividends, o reinvertir-los), com a l’estat, via impostos.
Segons les tesis marxistes, la plusvàlua és el guany que l’empresari capitalista treu en fer produir als treballadors més del necessari per recuperar el salari que els paga. Als anomenats estats comunistes, a les empreses estatals que generaven beneficis, era l’estat qui s’apropiava de la plusvàlua generada pels treballadors i la reinvertia suposadament seguint uns criteris en favor del bé comú (per algun motiu havien de dir-se dictadures del proletariat). En canvi, com és sabut, als estats capitalistes qui s’apropiava de la plusvàlua dels treballadors era el capitalista, altrament conegut com a propietari dels mitjans de producció. En el millor dels casos aquest propietari reinvertiria els beneficis a l’economia real del propi país, no en fons d’inversió especulatiu en pararadisos fiscals com les Illes del Canal o a la mateixa City de Londres
A primera vista, sembla més plausible que un estat pugui nacionalitzar els mitjans de producció de sectors estratègics de la seva economia, com el petroli, el gas natural, o els grans resorts turístics (deixem el sector bancari de moment apart, al seguir lògiques diferents); per a assegurar que després és ell mateix qui reinverteix aquesta plusvàlua entre el mateix poble. O no?
A les anomenades democràcies populars (un nom que representa un eufemisme en sí mateix) imperava una fèrria dictadura del proletariat. Partit i estat es dissolien i acabava sent una elit qui decidia què es feia amb la plusvàlua que l’estat recaptava als treballadors. Certament aquests diners podien anar a construir escoles i carreteres, però també a la compra d’armament pesant o a l’edificació de luxoses cases per als membres del politburó del partit. Al comparar-ho, aquest model no acabava representant una gran diferència respecte l’altre, on el gran capital acaba dipositant els beneficis d’un luxós hotel de Punta Cana a un fons d’inversió a les Illes Caiman (no envà el 95% de les empreses de l’IBEX 35 té presència en paradisos fiscals).
Ara bé, i si és el poble qui mitjançant un control democràtic decideix què fer amb aquesta plusvàlua que els buròcrates del Partit Comunista de torn s’han apropiat? I si es dóna capacitat decisòria a la ciutadania per a decidir sobre els pressupostos? Al contrari del que ens volen fer creure els anomenats tecnòcrates, l’economia no és una ciència neutra, sinó que està absolutament influenciada per la política. Decidir com satisfer les necessitats humanes mitjançant els recursos limitats disponibles acaba essent una decisió purament política.
En conclusió, si volem tendir cap a un sistema econòmic més just, haurà de ser sempre el propi treballador qui decideixi en gran mesura què fer amb la plusvàlua, tant si decideix legítimament quedar-se-la i decidir ell mateix què fer-ne (en paraules planes, sent ell mateix el propietari del mitjà de producció); o en el cas que la propietat sigui estatal (i per tant “de tothom”), decidir com reinvertir els beneficis que ell ha generat, per al bé comú d’aquesta. Treure la conclusió liberal que establir un parlament representatiu i realitzar eleccions cada 4 anys seria la solució, és simplista i ingenu. El debat està servit.
@zanartuvdg
