Dissabte 21 Setembre, 2019

Syrizitis

Paul Teroux, un dels millors autors de literatura de viatges, deixà una pèssima impressió del trajecte grec al seu periple al voltant de la Mediterrània. Al seu The Pillars of Hercules (1995) descrivia als grecs com a altius, presumptuosos i d’un nacionalisme rònec i excloent. Vaja, que no devia fer molts amics… Devia ser per l’època en què l’escriptor nord-americà prenia aquestes notes negatives sobre els hel·lens quan vaig passar un mes sencer recorrent Grècia amb motxilla, transport públic i pocs diners. Revisant els meus apunts d’aquell viatge, vint-i-tres anys enrere, els meus judicis no coincideixen massa amb els seus –malgrat més d’un incident desagradable-. A partir de moltes i variades converses mantingudes amb gent de tot pelatge, sí vaig copsar, en canvi, una mena de caràcter col·lectiu difícil. Com en els poemes de Kavafis o Seferis, sempre s’acabava respirant una atmosfera de fatalitat, un aclaparador pes del passat, una mirada escèptica i negativa que devia contrastar amb la ingenuïtat il·lusionada i optimista que, com els tòpics assenyalen, caracteritza els estatunidencs. Just el que devia trobar a faltar Teroux.

En certa mesura, l’abundància de runes i una certa tendència filosòfica (i social) al caos, indicava una història prou complicada. També el poble jueu arrossega un seguit de vicissituds que ens haurien d’ajudar a contextualitzar el capteniment, sovint farcit de contradiccions, de l’estat d’Israel. En el cas de la Grècia moderna, la seva independència dramàtica, i a terminis, de l’Imperi Otomà, havia forjat una certa identitat traumàtica, condicionada per dècades de guerra i violència, amb episodis de neteja ètnica (com a executor i víctima), amb intervencions i invasions estrangeres, i amb una terrible guerra civil (entre 1946-1949) que condicionà una societat dividida i desconfiada, desigual i desestructurada, amb dictadures militars i clientelismes asfixiants, amb tragèdies quotidianes i ressentiments acumulats.

Els grecs, com a nació, coneixen massa el pes de la humiliació. Contemporàniament, la invasió italiana i la nazi, la indissimulada intervenció britànica i nord-americana durant la guerra freda, i la més recent, la pèrdua de la sobirania econòmica i política que ha suposat la presència de la troika, expliquen en certa mesura les contradiccions que expressa l’arribada de Syriza al poder, una voluntat de canvi radical, un experiment de confrontació a l’ordre tàcit d’occident, una esmena a la totalitat del destí assignat des de les grans potències que l’envolten i amenacen. Per tant, les suposades heterodòxies que semblen protagonitzar els polítics alternatius a l’entorn del lideratge d’Alexis Tsipras són de mal comprendre per a qui analitza les realitats alienes des de la perspectiva local. Tsipras i Syriza no haurien de considerar-se com a polítics d’esquerres convencionals o no convencionals. De fet, el seu pacte amb un partit conservador Grecs Independents demostra que la independència nacional –un independentisme en una era de globalització i sobiranies restringides– és l’essència de la reacció hel·lena enfront la dictadura de les elits econòmiques globals.

Com en el cas de Teroux, a mi també em va sobtar el fort sentiment nacionalista dels grecs de tota condició. En el meu primer viatge, en el context de la dissolució de l’antiga Iugoslàvia, la incipient independència macedònia estava suscitant una gran irritació entre els grecs. A la majoria d’automòbils hi havia enganxines que, en anglès, reivindicava l’històric nom del regne de procedència d’Alexandre el Gran amb un “forever Greek”. Quan tractaves d’enraonar –la majoria parlava un anglès molt decent– no cedien un pam del seu encaparrat posicionament. El record de l’expulsió d’1,25 milions de grecs d’Anatòlia el 1923 pesava molt en la memòria col·lectiva. De la mateixa manera, els més de 260.000 morts i 700.000 desplaçats entre la segona guerra mundial (1940-1945) i la guerra civil posterior (1946-1949) d’una població de 7,2 milions va resultar veritablement traumàtica.

La victòria de Syriza no deixa de representar, sobretot, una revolta sobiranista. Un intent per tractar d’assolir la llibertat. I la llibertat no és d’esquerres o de dretes. És la capacitat d’actuar lliurement, de cometre errors o encerts des de la pròpia responsabilitat. Una mica com la poc entesa revolució cubana.

És per això que cometríem un error molt greu de llegir la realitat grega en clau local. “Totes les famílies felices s’assemblen. Les famílies infelices, en canvi, ho són cadascuna a la seva manera”, arrenca Anna Karerina, de Tolstoi. Hauríem de tenir en compte que les polítiques involutives europees s’han implementat i afectat a cada societat de maneres diferents, i que cada nació assumeix unes tradicions massa diverses per fer traduccions automàtiques. La syrizitis que viuen les esquerres europees no ens haurien de propiciar errors d’anàlisi. Al cap i a la fi, en el món contemporani, les principals revolucions han estat les nacionals. La idea que “we, the people”, la frase inicial de la Declaració d’Independència nord-americana, és capaç de destruir un antic vell ordre fonamentat en el privilegi desigual. Revolucions en què la nació s’imposa a la societat estamental de drets asimètrics. Revolucions nacionals amb les seves grandeses i misèries. Al cap i a la fi, el sobiranisme de tot pelatge, també aquí mobilitza molt més que les litúrgies i estètiques esquerranoses…

5,225FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,484SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca