De Polítiques Públiques i Hegemonia

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Durant els noranta, a banda i banda de l’Atlàntic, governs més o menys d’esquerres (New Democrats, New Labour) van emprendre, bastant paral·lelament noves polítiques conegudes amb el nom de “Workfare”, síntesi de “Work”, treball, i “Welfare”, benestar. Com el seu nom indica, doncs, es tracta de vincular les polítiques i beneficis socials al fet de treballar: així, hom pot rebre subsidis si fa un treball voluntari i/o si busca feina activament. Aquesta manera d’entendre el benestar es va estendre com un regueró de pólvora per diferents països d’arrel anglosaxona, dins el discurs de que els estats de benestar clàssics eren insostenibles, ineficients i lents a adapta-se a les noves realitats socials i que calia la implicació de tota la societat, mitjançant partenariats público-privats, implicació de les empreses en garantir serveis socials als seus treballadors… Sumat a una concepció ètica de caire conservador i protestant segons la qual la vagància és immoral i cal que hom treballi i s’esforci per a sortir-se’n tot sol dels seus problemes en comptes de dependre de l’estat.

En general, els resultats d’aquesta política van ser força negatius: el fet de treballar voluntàriament no va augmentar el “valor afegit” dels treballadors, els va impedir d’esmerçar més temps i recursos a buscar feina, deixant de banda que aquells que tenien menys oportunitats per a trobar-ne, tenien més números de no rebre els diferents beneficis socials, als quals, teòricament, tots els aturats tindrien dret. A més, la complexitat dels tràmits i les diferents “tanques” que calia saltar, han desincentivat molts aturats d’inscriure’s en aquests programes… però tampoc trobant feina ràpidament! La situació és doncs que, si bé l’estat s’estalvia diners, molts aturats deixen de rebre beneficis però la inserció laboral no és més ràpida. No m’extendré més del compte en els diferents problemes d’aquesta manera d’entendre el benestar i les polítiques socials, ho deixarem per a propers articles i avui ens centrarem en la seva difusió.

Així doncs, en l’època de la racionalitat, les polítiques públiques basades en evidència científica i tota l’enderga, per què al New Labour li va faltar temps per a aplicar aquest mètode quan els resultats no eren bons, ni tan sols pel mercat de treball nord-americà, molt més dinàmic que els europeus? La resposta té més a veure amb discursos, hegemonia i cultura.

La idea d’hegemonia cultural parteix de que en una societat, el grup dominant construeix una sèrie de discursos, patrons culturals… destinats a justificar aquesta posició privilegiada. I si això passa a l’esfera nacional, no estarem desencaminats si pensem que també es dóna a nivell internacional. A través de diferents eines, de les quals parlarem a continuació, es difonen marcs cognitius, discursos, maneres de fer polítiques públiques que tenen com a resultat que s’asseguri la posició privilegiada d’uns grups socials respecte d’uns altres.

La qüestió principal és que el grup o actor privilegiat es converteixi en un referent de prestigi i que sense necessitat de coerció o reforç, hom prengui en consideració les seves accions i estigui disposat a copiar-les o emular-les sense estudiar a fons les conseqüències.

S’ha parlat molt del paper d’acadèmics i intel·lectuals en la transferència de polítiques públiques en el que s’anomenen “xarxes epistèmiques”: grups d’intel·lectuals de diversos països amb idees similars, difonen idees, maneres de fer… que els governs “compren”. La pregunta és, però, per què aquests i no uns altres? Pregunteu a cinc professors d’una mateixa universitat “com resolem tal problema?” I les respostes que obtindreu aniran de “Des de quan això és un problema?” a tot de maneres diferents de resoldre’l. Així, per què Tony Blair va trucar el social liberal Anthony Giddens en comptes del socialdemòcrata Vicenç Navarro o el neomarxista Philip Van Parijs? No sembla ser casualitat.

O sigui, que sempre hi ha alternatives per a tot, encara que moltes teories insisteixen que no, que només es pot solucionar un problema a través d’elles. El Marxisme ortodox, per exemple, defensava que la revolució proletària era inevitable i que l’avanç cap al comunisme era un fet i que, per tant, no calia pensar massa en teories de la justícia. I si finalment la Unió Soviètica hagués guanyat la Guerra Freda, això seria el que pensaríem avui, i acceptaríem la dialèctica i el materialisme històrics com la veritat absoluta, i els marxistes analítics, que intenten trobar sentit i aclarir les teories de Marx quan s’ha vist que aquests conceptes no tenien prou força explicativa serien una minoria. Però no és així: quan una teoria deixa de ser la que les elits defensen, més es qüestiona públicament i més evidents són les seves mancances. Així doncs, la posició que hauríem de tenir és d’un cert escepticisme davant de totes les teories, per veure si realment no hi ha alternativa, o si són la millor solució.

Amb tot, no cal entrar en mode conspiranoic: no hi ha reunions de líders mundials en sales plenes de fum de tabac o personatges misteriosos encaputxats, però hem de ser conscients que qui està en una posició hegemònica, fa servir tots els mecanismes per a mantenir-s’hi i que la difusió del discurs hegemònic es fa, moltes vegades, de manera inconscient, imitant actors que percebem com a prestigiosos, més encertats… Per això, cal analitzar molt críticament els discursos polítics que es presenten com a solucions “científiques” o “sense alternativa” per a entendre a qui beneficien al cap del dia (en el cas amb què començàvem, als empresaris que tenen treballadors subvencionats per l’estat, enduent-se els seus resultats sense haver-los de compensar) i que sempre hi ha alternatives: ni els discursos hegemònics tenen una autèntica base “científica” ni les ciències socials poden donar respostes objectives a tot.

- Publicitat -

Marc Bosch (@mboschm): Politòleg i estudiant de Màster en democràcies actuals. Aplicant les teories de la democràcia a la política i les polítiques públiques.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca