Dissabte 21 Setembre, 2019

2015: els conflictes que vénen

«Res no es pot esperar mentre els destins més terribles i foscos, comentats a diari, fins i tot a cada hora, pels diaris, analitzats en les seves causes i conseqüències aparents, no ajudin la gent a reconèixer els foscos poders als quals la seva vida és sotmesa»

«Walter Benjamin, Einnhnstrasse, «Kaiserpanorama» V.

Els historiadors som pessimistes per naturalesa. Aquest és un dany col·lateral associat al fet de disposar d’informacions recurrents arran de l’experiència col·lectivament acumulada. És així com resultem escèptics enfront la febrada de bons propòsits amb què ens bombardegen a principis d’any. 2015 no se’ns presenta com un any que convidi a l’optimisme. A l’enquistament de vells problemes, s’hi sumen de nous. A la dificultat de resoldre conflictes, i en funció dels diversos vectors geopolítics globals i locals, probablement assistirem a la seva complexificació.

Malgrat que qualsevol pronòstic és arriscat, i l’atzar sempre resulta un factor inesperat, els conflictes que prendran protagonisme al llarg de l’any que comença els podríem aplegar en tres grans capítols: la gran confrontació geopolítica per l’hegemonia econòmica global; el perill islamista, i el risc d’implosió europeu.

El primer de tots, potser el més imprevisible i difícil de situar, comprendria la gran disputa per l’hegemonia mundial. A diferència de la guerra freda, on els pretextos ideològics (la disputa entre capitalisme i comunisme) semblaven esdevenir el principal eix de disputa, els motius i les formes actuals són més, –en termes baumians– líquids. D’una banda, trobem els titulars del gran poder mundial, les elits financeres globals (que malgrat tot semblen ubicar-se principalment en el món anglosaxó i que fan servir el poder diplomàtic i militar dels Estats Units). La seva victòria a la guerra freda els va permetre aplicar un programa de globalització neoliberal que ha devastat societats senceres a partir de la imposició de les seves polítiques de desregulació, privatització i un liberalisme (desigual). La crisi de 2008 va deixar-lo tocat ideològicament, malgrat que ho han dissimulat per no exhibir la seva flexibilitat. El grup dels anomenats “potències emergents” ha posat nerviós el gegant nord-americà i el grup tancat que determina les seves polítiques fent servir el FMI i el Banc Mundial –i informalment, els «mercats»– com a institucions supranacionals. De fet, l’emergència de països llatinoamericans que van desafiar els seus dictats (Veneçuela, Equador, Bolívia, i en menor mesura Perú, Argentina, Uruguai o Brasil) ja va representar un repte seriós a la seva hegemonia. Tanmateix és Rússia (un estat amb una economia modesta –el PIB d’Itàlia–), amb un govern autoritari, impermeable a les pressions dels grans actors econòmics, qui ocupa l’eix de les preocupacions. Saltant-se tots els acords tàcits de 1989, l’occident capitalista (i l’OTAN en particular) s’ha acostat fins a les seves fronteres, i organitzat algunes operacions per afeblir-lo (Geòrgia, Txetxènia). I han emprat conflictes com l’Ucraïnès per humiliar una Rússia amb una forta identitat nacional, i amb una societat que fou devastada per l’economia de xoc instaurada per occident al llarg de la dècada de 1990. La situació actual, en què el món de les finances globals ha protagonitzat un atac especulatiu a la seva economia és una mostra d’hostilitat contra un estat no disposat a cedir davant les pressions. Rússia, amb un fort sentit identitari i desconfiat d’occident pot actuar militarment en cas de provocació (com ja va passar a Geòrgia el 2008 o a Crimea el 2014). Iran és un cas semblant. El règim dels aiatol·làs és infinitament més democràtic i transparent que el de les monarquies del Golf. Tanmateix, la seva obstinada independència respecte dels designis del FMI, i el fet que les empreses nord-americanes fossin expulsades (i confiscades) durant la revolució de 1979 els ha convertit en els dolents oficials de la regió, agreujat per la seva capacitat militar (que intervé de manera poc dissimulada a Iraq, i que representa una amenaça per a Israel). Un acostament entre Rússia, Xina, i altres entitats menors, amb una col·laboració econòmica estable podria resultar letal per a l’hegemonia global nord-americana. De fet, la Xina i Rússia ja han assajat un comerç amb iuans i rubles. I en aquestes circumstàncies, amb un dòlar que fins al moment ha estat moneda internacional d’intercanvi (i per tant, representa una massa monetària immensa) corre el risc d’una hiperinflació en l’hipotètic cas que només un terç de les economies el deixessin d’utilitzar. La inquietant predicció l’acaba de fer Robert Toru Kiyosaki, el mateix que pronosticà l’esfondrament de Lehman Brothers.

Tanmateix, on ben segur assistirem a un conflicte espectacular serà en el camp de l’expansió incontrolada de l’islamisme. L’aparició de l’Estat Islàmic a Síria i Iraq, i altres experiències similars a l’Àfrica Subsahariana, molt especialment Nigèria, Níger, Mauritània i Somàlia-Etiòpia deixen ben clar que aquest és un problema polític i militar global de vital importància. Sèries com Homeland ens poden servir per entendre com els ambigus interessos de les elits globals han facilitat l’impuls de grups locals, no tan de fanàtics com d’oportunistes, que tenen com a objectiu islamitzar forçadament el planeta. I com a mitjà el saqueig, la violència i el terror. Auspiciats pels mateixos senyors que han conquerit la samarreta del Barça, formats i armats pels mateixos Estats Units en la seva lluita contra estats sòlids, amb retòrica socialista i nacionalista estil Baaz, ara representen una amenaça global, encara que no prou sòlida perquè les grans potències despleguin el seu poder militar amb contundència. Cal entendre que entre els seus patrocinadors hi ha els administradors dels grans fons d’inversió mundials, i xeics que fan servir la corrupció com a arma política (només cal veure com s’han decidit seus de grans esdeveniments esportius recents). A tot això, antics militars i funcionaris iraquians, que foren acomiadats de les seves feines en un estat devastat a còpia de bombes i privatitzacions, tenen la capacitat de reorganitzar estructures estatals que comporta considerables grans d’eficàcia i legitimitat. A tot això se suma l’èpica amb què se sedueix a uns joves musulmans europeus amb dificultats d’integració i una absència d’oportunitats que creuen obtindran amb la utopia islamista (malgrat que se’ls faci servir com a carn de canó). Sense determinació occidental (i un canvi de model social i econòmic que tingui capacitat d’atracció per a la resta del món), el més probable és que l’islamisme vagi incrementant el seu poder, presència i control territorial.

Finalment, el risc d’implosió europea. El primer assalt el tindrem aquest mes de gener. Grècia celebra un referèndum d’independència. Entre la sobirania nacional (i els seus riscos) o el manteniment de la seva dependència de la troica i les polítiques impulsades des de Berlín (i les seves depriments certeses). Tanmateix, no serà el darrer, entre unes societats cada vegada més dividides, on l’austeritat ha devastat el panorama social, on el malestar s’ha ensenyorit del debat polític. Cada país, ho fa a la seva manera. A Espanya, eleccions al novembre, on un grup polític, en fase de definició, planteja una esmena a la totalitat del resultat de la Transició. A Anglaterra, un probable referèndum sobre la seva permanència. A Escòcia, un reforçament de l’independentisme, un cop resti clar que les promeses de Londres eren paper mullat i que els jubilats, lligats a l’antic imperi, vagin passant a millor vida. Per descomptat, Catalunya tindrà també el seu paper, quan posi a prova, no només el tema de la hipotètica independència en clau de ruptura amb un estat obsolet com l’espanyol, sinó la capacitat democràtica (més aviat escassa) de  les institucions europees, massa al dictat dels poders globals i de les elits estatals. És per això que més aviat hem d’esperar tendències centrífugues després de massa anys d’ortodòxia econòmica i nul·la sensibilitat social.

La millor notícia de tot plegat és que els pronòstics es fan per constatar la incapacitat dels analistes a encertar-la. I jo aspiro a equivocar-me.

5,224FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,484SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca