L’acord Mas – Junqueras: La unitat 2.0?

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Fumata blanca, habemus pacte

Poc més de dos mesos després de la ruptura del consens entorn el que havia de ser la consulta vinculant sobre la independència, sembla que hi torna a haver acord. Després de mesos d’anomenada picabaralla entre CiU i ERC, les dues forces s’han posat d’acord per seguir endavant amb el procés. Com ja va passar amb la pregunta de la consulta, l’acord no agrada a ningú. Ni hi ha eleccions catalanes abans de les municipals, com ERC, Òmnium i l’ANC defensaven, ni hi ha llista única, com CDC volia. Als consensos, tothom renuncia a una part per a arribar a un acord, i això és el que ha passat.

La nova “unitat”

Sí bé la unitat entorn a la consulta es basava en el dret a decidir (en cristià, dret a l’autodeterminació), el “nou” consens es basa en l’estat independent. Finalitzat el 9N, la disjuntiva que molt hàbilment els independentistes havien creat entre democràcia i no democràcia, es va esgotar. Si el següent pas són les plebiscitàries (amb la pretensió que totes les formacions es posicionin a favor o en contra de la independència), el consens pel dret a decidir s’esgota. Ara, emergeix un nou consens per l’estat independent, on hi ha CDC, ERC i la CUP; dues formacions que aposten per la federació o confederació amb Espanya (UDC, ICV-EUiA i encara no sabem si Podem); i el tradicional bloc unionista, format pel PP, C’s i un PSC cada cop més “unionista”, després de les múltiples escissions.

Podem i l’ Àrea Metropolitana

La clau de volta per la majoria independentista, es juga a l’ Àrea Metropolitana. Tot i que a les eleccions catalanes les circumscripcions de Lleida, Tarragona i Girona (sociològicament més independentistes) estan sobre representades (costa menys vots treure un diputat a Lleida que a Barcelona), la majoria de vots es concentren a Barcelona i la seva corona. Si l’independentisme vol aconseguir la majoria absoluta i més del 50% dels vots, ha d’aspirar a convèncer a més gent (a la consulta del 9N només van votar Sí+Sí poc més de 100.000 ciutadans més dels que van votar a CIU i ERC a les eleccions catalanes de 2012). Per tant en unes plebiscitàries en que es preveu una participació massiva (cal sumar a l’efecte independència a l’efecte Podem, i al fet que probablement ja estarem en precampanya de les Eleccions Generals), l’independentisme ha de sortir a convèncer, i on hi ha una bossa més gran d’indecisos és a l’ Àrea Metropolitana.

La credibilitat del procés

- Publicitat -

Xutar la pilota endavant, com ha suposat convocar les plebiscitàries, pot posar en credibilitat el procés. Hi ha molts electors que creuen que en certa mesura, el procés és una estratègia per tapar les vergonyes a CiU. Si l’independentisme vol guanyar credibilitat, i ser vist com una aposta clara i seriosa, ha de fer passos vinculants cap a la independència. Passos vinculants no són “processos participatius no vinculants”, ni manifestacions de 2.000.000 persones d’autoconsum independentista (que per ser d’autoconsum, és molt). Passos vinculants significa crear estructures d’estat independent, si cal desobeint el Tribunal Constitucional.

La comunitat internacional

Hi ha gent que creu que a la comunitat internacional, cal posar-li una espelma, com si fos un sant. Hi ha gent que creu, que els independentistes son tan bones persones que la comunitat internacional ens regalarà la independència i de pas ens farà una ovació. Això no funciona així. La comunitat internacional es recolza en un estatus quo determinat. L’últim que vol es que hi hagi modificacions en aquest estatus quo que li generi problemes, per que quan sorgeixi la problemàtica haurà d’adaptar-se a la nova situació. Ni la UE ni ningú vol en aquest moments un “marrón” a l’ Europa Occidental com el que suposaria una Catalunya independent. Tanmateix, si Catalunya no força una situació que li creï un problema a la comunitat internacional, aquesta no reaccionarà. Si Catalunya desobeeix la legislació espanyola, crea una legislació pròpia i declara la independència unilateralment (vist la nul·la probabilitat d’arribar a un divorci acordat), generarà un problema a la UE i demés instàncies. Aleshores aquestes hauran de reaccionar i posicionar-se.

Conclusió

Per tots aquests motius, si es vol que el procés segueixi endavant, penso que cal fer passos vinculants i decidits cap a la independència. Xutar la pilota endavant i organitzar actes “no vinculants”, ens durà a una espiral que acabarà no només desencantant als propis independentistes, sinó empenyent als indecisos a altres opcions. La independència és per molts la única solució a les crisis que patim, i per tant no només cal que ho sembli, sinó que ho sigui. Dit això, benvingut sigui el consens.

Max Zañartu @zanartuvdg

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca