És vermell i gris, i senzill i pràctic. Un coet del que pujo i baixo i un coet que sempre continua i que m’ajuda a continuar-me a mi mateixa. Aparentment sempre va i ve dels mateixos llocs però mai ho fa de la mateixa manera, perquè té una cosa especial i que m’agrada molt i és que és canviant, canviant en propostes i en colors, canviant en el sentit que sempre té un punt d’imprevist i inesperat… un crac de coet, vaja.
Quan el necessito em dispara ben lluny (tan lluny com sap que necessito) i, quan tornem, el plego i me’l poso a la butxaca. L’he fabricat jo mateixa amb l’ajuda d’una amiga que m’ha inspirat, que m’inspira i que m’acompanya sovint. Ella també en té un i a vegades el compartim perquè compartit tot és més divertit i les amigues amb coet molen mil.
M’agrada enfilar-m’hi i asseure-m’hi damunt per sentir la velocitat a la cara i moure el cap perquè em ballin els cabells. M’agrada també pujar-hi amb les bambes d’anar a la muntanya. Em poso les bambes perquè pujar al coet té una mica a veure amb anar d’excursió i sé que, trepitgi on trepitgi, amb les bambes tindré els peus segurs i els passos assegurats.
Quan surto amb el meu coet m’instal·lo en la tranquil·litat del meu univers (propi i proper), un lloc on no hi ha perill, on les coses són i prou, un lloc on és fàcil deixar-se ser. El meu coet és intimitat i suport i no s’espatlla mai. El que sí que passa a vegades és que em despisto i no recordo on l’he deixat i després tinc una mica de dificultat per trobar-lo. Però per sort (i no sé ben bé com), quan jo no el trobo a ell, és ell el que em troba a mi.
Però no tot són alegries i flors de colors perquè, durant aquestes últimes setmanes, una història vital potent m’ha près el coet, així sense miraments… sisi, au, adéu coet. Ha desaparegut perquè he hagut de prioritzar i tot ha canviat de color i s’ha aturat, i el meu coet no sé on ha anat a parar i no he pogut dedicar-me a buscar-lo. Ha estat un tema literal de vida o mort. No hi ha hagut lloc pel refugi, ni per l’espai potencial en un mateix, ni per la calma ni la reflexió. Tot ha sigut visceral i emocional i, sobretot, molt literal, un sacseig terrenal en majúscules: SACSEIG TERRENAL. I més tard, un cop ha passat l’espant, ha reprès en mi la idea que no és possible viure contínuament en alerta, ni ser implacable i infal·lible vint-i-cinc hores al dia. Que és necessari baixar la guàrdia, i que la por… la por no és com el coet que és fàcil i còmode, la por s’instal·la en un i es carrega tota la resta.
Per sort els dies viscerals i literals han passat i avui ja he pogut parar-me a recordar on vaig deixar el meu coet preciós, que sempre continua i que m’ajuda a continuar-me a mi mateixa. M’ha recordat també que sempre cal donar lloc i marge a la vida perquè proposi i disposi. Passats els moments foscos, resulta que em trobo i retrobo amb persones que viuen moments personals intensos, homes i dones del cap dret que es dediquen a continuar amb les seves vides i que, més enllà de si es refan més de pressa o menys, ho fan, continuen, i fent-ho… alimenten la meva continuació. Jo que no sabia si aquesta vegada podria continuar… Veig en els altres que continuar sempre és un acte de valentia i continuar només té a veure amb fer les coses bé, agafar-se al que sí funciona i seguir construint novetats que funcionin també. Gràcies als que us compartiu amb mi aquests dies (gràcies des del punt aquell on el meu cor es troba amb les meves paraules). Tinc una sort de coet que aparentment sempre va i ve dels mateixos llocs però que mai va i ve de la mateixa manera. I tinc una sort de vida que proposa i disposa i em planta davant persones que m’ensenyen a continuar. M’enfilo al meu coet i continuo, continuem, perquè aquí dalt només hi ha lloc per les continuacions.