Sense renunciar a la més que típica tradició dels desitjos i propòsits d’any nou, jo també en tinc un que m’agradaria compartir. No patiu, que en aquest cas fer-lo públic no en determinarà el destí, ja que és una cosa que depèn més de nosaltres que de l’atzar.

Una societat on l’individu és el centre del món és el perfecte caldo de cultiu per crear els més que freqüents personatges que busquen l’aprovació de la seva trajectòria vital en els fracassos aliens. Si les comparacions són odioses, a tots nosaltres ens plau aprofitar el fracàs d’un altre per fer-nos creure que no anem tan perduts. Amb la comparança, ens amaguem rere una falsa complaença que ens permet aixecar una moral que passa hores baixes arrel d’algú “millor” que ens mira des del seu pedestal construït amb orgull.

Avui per avui, estem obligats a comparar-nos, a mesurar les nostres fites en unitats “equitatives” on tot és una cursa i on tothom és l’adversari. Com a resultat: un fracàs assegurat que sempre serà millor i pitjor que el d’algú altre.

Dic jo que ja que ens agrada tan anar agafadets de la mà del narcisisme i creure que el destí de l’univers depèn de nosaltres, no seria cap atrocitat intentar assimilar que els fracassos o victòries d’un mateix no s’han de posar en una llista compartida per veure qui arriba més amunt. Les fites personals són, com molt bé descriu la paraula, personals. Per tant, el meu desig és que deixem de pensar en qui és millor que nosaltres per flagel·lar-nos l’esperit i evitem també la recerca del desgraciat que no se’n ensurt. Cada vida segueix un camí, amb un sender diferent, una motxilla més o menys feixuga i unes cames més o menys atlètiques, però el més important és que la meta és diferent per a cadascú. Si recordem això segur que ja no haurem fracassat tant.

Bon any nou.