Dimecres 13 Novembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Un nou país?

    En els últims anys, degut a l’auge de l’ independentisme, una bona part de l’esquerra (tan castellana com catalana) ha fet el següent raonament: si hem de ser independents, ho hem de ser també de les grans corporacions capitalistes, ja que aquestes en última instància són les que governen el país. Un argument que molts cops serveix més per mantenir l’stato-quo que per expressar una voluntat real de canvi. Però en l’art també podria succeir aquest mateix fet? El sector creatiu/artístic de Catalunya es manté al marge d’aquest proses o no s’hi immisceix? Pot ser que fem un nou país amb la mateixa estructura artística que hem tingut en els últims 30 anys?

    L’art en els últims deu anys a Catalunya ha canviat molt. L’hegemonia dels pintors supervivents de la transició s’ha anat extingint (literalment): ara es comença qüestionar més a Tàpies, per exemple. I els nous brots han caigut ja al terra. Miquel Barceló ja no és avantguarda i noms forans, com ara Democràcia o Adrian Melis ressonen amb força. D’aquí, Stella Rahola Matutes o Guim Tió representen una avantguarda catalana i internacional (pel seu caràcter). Ara bé, excepte Democràcia (col·lectiu madrileny) els altres no s’han presentat com a artistes regeneracionistes (com podrien ser els integrants de moviments passats). És evident que el panorama artístic català està bé de salut, però passa per un moment de canvi generacional fent que les noves estrelles encara no es vegin. No hi ha una voluntat de ruptura amb un estat anterior de les coses, excepte en el fet de fer un art que critiqui certs aspectes econòmics, però mai des d’un posicionament totalment rupturista com podríem entendre l’art que va acompanyat altres processos de ruptura social o nacional.

    El sector artístic català ha projectat el seu suport a través de manifestos com el que va promocionar l’escultor Juanpere a principis d’estiu, però fora d’aquest fet i obviant alguna exposició més amateur que altre cosa, no s’ha fet res més. S’ha de dir que a nivell individual molts pintors deuen haver assistit als actes de l’ANC, però no hi ha participat com a tals. El moviment popular ha obviat per bé o per mal el sector artístic. El lector podria opinar que posats a reformular un estat podríem també reformular els conceptes artístics que ara dominen la nostra terra i projectar un nou art per una nova Catalunya. Aquest pensament es del tot lògic. Però ens trobem amb el problema que les estructures de l’art ho impedeixen. Fins al punt que els pintor joves i emergents d’aquesta terra es pregunten perquè un museu no els hi exposa obra. Es critica que tot aquell art que no es conceptual queda fora dels circuits de l’art contemporani. Ara, els pintors joves, segueixen sent post-moderns i acaten els dictàmens de la generació anterior, sens platejar un canvi de mentalitat.

    Ens trobem així que a Catalunya hi ha una joventut artística perfectament formada, valedora de l’adjectiu, però que només fa una crítica formal a l’art actual, creient que l’ens públic hauria de tenir sota el seu paraigua una (re)generació d’artistes, ja que segons el seu parer el món de l’art que s’ha creat des de la transició no els beneficia. El raonaments doncs és: vull entrar en el món de l’art i el critico perquè no hi puc ser. L’art jove no vol deixar de ser part de l’ens artístic actual però el critica formalment per justificar-se com a jove, no fa un discurs de ruptura com han fet molts moviments al llarg de la història, que efectivament eren joves i revolucionaris o rupturistes. En un procés de reformulació de l’Estat italià el futurisme digué: Itàlia no és un museu, enviant a pastar fang tota la historia de l’art, aquí ni s’envia a pastar fang a Dalí pel que pugui succeir al pobre crític que ho fa.

    Hom té la sensació que l’art tot i tenir una vocació cap a les masses, s’enroca en un elitisme exagerat, el suficient per no donar explicacions a ningú i poder seguir actuant sota els seus mecanismes. Actes massius com la nit dels museus a Barcelona són un èxit any rere any. Per que? No hi ha també artistes que tinguin voluntat d’interactuar amb el gran públic? Sí, n’hi ha molts, però no ho volen fer per ells mateixos, no volen que la seva obra es pugui explicar per ella mateixa sense que l’espectador hagi de tenir un màster en estètica i art. Volen que sigui el curator, qui des de la seva sala d’un museu públic faci de traductor al públic que la va a veure. Aquest, com un xaman d’una tribu explicarà les seves fantàstiques visions sobre allò creat per l’artista. Potser d’aqueta manera l’artista queda cobert i si ningú entén la pintura, a qui es criticarà es al traductor no a l’artista.

    Aquest fet es pot veure en l’auge del curator com a substitut del comissari d’exposicions. Així doncs l’antic comissari passa a tenir un rol central en l’exposició posant-se al lloc de l’artista alhora de fer la mostra. Plantejant-se un dubte; de qui és l’exposició, del que posa els quadres o del que fa els quadres? L’exemple perfecte seria el programa Caràcter 33. Qui hi té més protagonisme; la seva presentadora o la gent que hi surt entrevistada?

    L’art català pot tenir una oportunitat per redimir-se dels seus falsos ídols i crear un art que ens torni a les essències d’aquest mot. La Barcelona progre i moderna, ara independentista i esquerranosa no és planteja cap canvi en l’art més enllà de l’ens formal. Però allò que hem de fer és canviar els seus continguts. Fer un art que actuí de revulsiu contra una societat que poc a poc ha anat decaient. Un nou país passa irremediablement per un nou art. Per una nova avantguarda que tingui la valentia dels nostres avis a la transició. Que no tingui por de tornar a les formes del noucentisme i les composicions del cubisme, un art que digui categòricament allò que no admet i allò que si que admet. Simplement un moviment artístic que no ens faci por. Per que només quan un artista no té por d’equivocar-se i és ell mateix és quan pot acostar-se al seu art. Stella Rahola té por quan posa tinta en papers suaus i fins? Democràcia té por de fer alguna cosa malament quan imprimeix fotografies d’antidisturbis amb eslògans provocadors? Aquesta és la qüestió, si no tenim por d’equivocar-nos a la hora de fer una país nou, perquè hem de tenir por de fer un art nou? S’enfadarà amb nosaltres algun crític? Un galerista ens perseguirà? L’art només pot ser llibertat i nosaltres amb la falta de debat artístic que hi ha a Catalunya l’estem asfixiant.

     

     

    DONAR

    5,287FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,569SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca