Periodista i fotògraf, Noval va saltar a la premsa en diaris de primera línia a l’illa com La Revolución i Granma. Està considerat un dels fotògrafs que més vegades ha retratat a Ernesto Guevara y a Fidel Castro. I Fins el 2012, any que va morir, va viure en el seu pis del Vedado, un històric barri de l’Havana. On, com bon cubà, cada tarda cremava les hores fumant amb assossec llargs cohíbes en el seu estudi. L’últim baluard de la seva prolífera obra. Aquesta és la última entrevista que el fotògraf va poder concebre

“El meu nom és Liborio Noval (1934-2012) i vaig néixer a L’Habana Vieja. Em vaig criar en un barri obrer conegut com “Puente Grande” on hi havia moltes fàbriques de paper, llumins, suro i cervesa. Tots els meus veïns hi treballaven. M’he passat la vida amb un càmera al coll i durant més de 50 anys he aportat documents gràfics de la Revolució Cubana”

¿Durant la joventut tenia conviccions polítiques?

Sí. Encara que fins als 20 anys no em vaig interessar activament. Vaig començar a pensar-hi quan vaig conèixer a un grup de persones que formava part del moviment revolucionari 26 de juliol, que al seu torn, formaven part d’un diari clandestí conegut com “La Revolución”, a través del qual s’encarregaven de desvetllar els crims del règim de Batista. Pels joves de la nostra generació era casi impossible no sentir interès per la política perquè el poble cubà vivia submergit en la misèria. Hi havia més d’un milió d’analfabets perquè no hi havia escoles i els nens no tenien per menjar i emmalaltien.

I aleshores va començar la seva lluita.

Al 1954, l’empresa publicitària on treballava va traslladar-me al departament de fotografia. Jo no tenia ni idea de com fer servir una càmera, tot i així, al poc temps era conscient que aquella feina seria la meva vida. A mesura que anava aprenent vaig anar implicant-me més i més amb el diari clandestí “La Revolución”. Quan va finalitzar l’ocupació americana m’havia convertit en un jove fotògraf revolucionari. Em vaig afiliar al partit comunista cubà i vaig continuar treballant pel diari. 

Va acompanyar al Che en les seves expedicions. ¿Algun cop va plantejar-se canviar la càmera per un fusell?

Als 18 anys vaig rebre entrenament militar com tots els joves de la meva edat amb les milícies nacionals revolucionaries. Per tant, ja vaig complir amb el meu deure oficial amb la pàtria. Quan va començar la guerra d’Angola vaig demanar al diari que m’hi deixessin anar però no vaig tenir la meva oportunitat amb els conflictes bèl·lics fins al 1959, al Vietnam, durant 55 dies que van acabar reflectits en un llibre. Aquesta va ser la meva lluita.

¿Com era la seva relació amb el Che?

Laboral. Ernesto era molt especial amb els fotògrafs perquè no li agradava que li fessin fotos. Al començar la revolució teníem pocs recursos i no volia que gastéssim material en la seva figura. Era un “tio” molt peculiar. M’acostumava a trucar perquè l’acompanyés als llocs. Un dia, s’interessà per la meva càmera. Em preguntà quin model era. Jo li respongué que era soviètica i me la va agafar per prendre-li una imatge a Fidel Castro. Mentrestant vaig agafar una altra càmera que tenia i vaig retratar-lo. Algú em va dir que aquella imatge formaria part de la història. En aquell moment no n’era conscient.

Expliqui’m l’odi del Che a ser fotografiat

Sempre repetia que no volia que li prenguessin instantànies perquè la seva figura no era l’eix vertebral de la revolució. Era un problema de personalitat. Sempre que li feia una foto em mirava amb picardia com dient, “ves-te’n, no me’n tiris més”, però paradoxalment li agradava molt la fotografia. Quan visqué a Mèxic es guanyava la vida com a fotògraf i d’entre d’altres feines, va cobrir els jocs olímpics centreamericans. Després, quan el iot Granma desembarcà a Cuba, va agafar la seva càmera i se’n va anar a Sierra Maestra.

Una anècdota

Doncs t’explicaré com vaig conèixer al Che. Va ser durant l’època que ell era ministre d’indústria. A banda dels seus afers oficials, Ernesto dedicava gran part del seu temps a fer voluntariat. Els diumenges, per exemple, els destinava a formar treballadors en diferents oficis i a mi em cridaven des del diari per cobrir-ho. La primera vegada que hi vaig anar, el Che només veure’m va preguntar-me què hi feia allà i jo li vaig dir que treballava per un diari. Aleshores em va preguntar si estava disposat a treballar. Jo li vaig dir que sí, sense saber exactament a què es referia i el vaig acompanyar. Vàrem acabar els dos carregant carretes de sorra. Al final em va deixar prendre-li un parell d’imatges. Al mes em va trucar perquè l’acompanyés a un altre treball comunitari. I a partir d’aquí va començar la nostra relació. 

La seva funció era la de mostrar al públic allò que veien els seus ulls. Té remordiments de no haver pogut ajudar més activament?

No. Me’n recordo que a Vietnam, per exemple, vaig ser testimoni dels bombardejos que es varen dur a terme al nord del país i a Cuba, al 1963, vaig retratar la barbàrie fruit d’un terrible cicló. Vaig veure molts cadàvers i vaig sentir la desesperació de la gent en primera persona. El sentiment de tristesa fou infinit però sempre vaig estar satisfet amb el meu comès, ja que mitjançant les imatges denunciava les situacions.

Parlant de Vietnam, hi ha qui creu que la guerra va començar el seu declivi arrel de la publicació de la famosa fotografia de Huynh Cong. Aquesta va commoure la opinió pública de mig planeta. Creu possible que una imatge canviï el rumb de la història?

Els vietnamites varen guanyar als americans però no gràcies als retrats. Es varen disparar milers d’instantànies, com passa ara amb qualsevol conflicte bèl·lic. Una imatge no fa acabar una guerra. Aquesta conclou quan la gent s’organitza i vol trobar una solució als problemes de la seva terra. Les instantànies ajuden a conscienciar però no canvia res. Només cal veure les fotografies sobre les tortures sistemàtiques de les presons afganes. Van donar la volta al món però res va canviar. Continuen torturant a la gent, com també segueixen amb la base naval aquí a Guantánamo, encara que varen prometre que la traurien, però aquesta és una altra història.

Va estar involucrat en la creació del diari Granma, sorgit durant la revolució i convertit en el més important del país. Com va néixer el projecte? I, creu que preserva la seva essència inicial?

El Granma començà a circular a partir del 3 de desembre de 1965, quan va celebrar-se el primer congrés del Partit Comunista Cubà. La seva fundació va produir-se arrel de la unió de les plantilles dels diaris de La Revolución y de l’Hoy. La publicació arrancà amb 12 pàgines grans que parlaven de les desigualtats del país i dels progressos de la revolució. Fins als 80 va romandre intacte, però durant aquesta dècada, l’Urss es va desmembrar i en conseqüència, Cuba deixà de rebre ajudes dels socis comunistes. El diari va patir una crisis i hagué de reduir el seu format, però a banda d’això, el seu esperit combatiu s’ha preservat.

Creu que el país canviarà quan ja no quedi ningú de la generació de la revolució?

Això espero. No som ni un país bonic, ni bo ni del primer món. Però per sort, ningú es queda desemparat. Clar que hi ha qui demana almoina, però són una minoria. Aquí quasi tothom se’n va al llit havent menjat quelcom. Sé que molts es queixen però les tendes, per exemple, estan plenes de gent que compra, els restaurants tenen clients.. però es clar, si no treballes que t’esperes?

Cuba és especial. A la illa ha triomfat i s’ha perpetuat la revolució. Que distingeix aquest país dels demés que han intentat fer el mateix i no ho han aconseguit?

Nosaltres els cubans tenim una llarga història de rebel·lió contra els opressors. No tinc cap problema amb els espanyols però ja al 1514 ens varen colonitzar i més tard, al 1868, vàrem iniciar la nostra batalla per acabar amb la seva subjugació. Més tard els hi va tocar el número als americans fins que va arribar Batista, tirà entre tirans. Si tu em preguntes perquè ha tingut èxit la revolució jo et responc que és gràcies al caràcter dels cubans, i s’ha mantingut perquè el sistema funciona. Gairebé tothom estudia, et pots treure una carrera universitària gratuïtament. Si te’n vas fora del país i t’operes el cor et costa 80.000 dòlars, aquí, en canvi, no val res.

¿Actualment manté relació amb els germans Castro?

Poc perquè ja no treballo. La última vegada que vaig estar amb Fidel va ser al 2004. A Raúl si que el continuo veient. Hem coincidit en diferents actes. Ens saludem i en ocasions xerrem. Tot i així he mantingut una relació més estreta amb en Fidel, perquè sempre m’ha deixat retratar-lo com m’ha donat la gana. Una vegada el comandant dormia en una hamaca i se’m va ocórrer fer-li fotos. En qüestió de segons un dels seus guarda-espatlles em va arrancar la càmera de les mans i jo vaig protestar. Sentint la discussió Fidel es va despertar i aleshores, quan va saber el que estava passant, li digué al seu escolta: el meu amic Liborio pot fer-me totes les fotos que vulgui, on vulgui i com vulgui i tu no ets ningú per impedir-li.

Per vostè la fotografia és una forma d’expressió artística o de comunicació? O dit d’una altra manera, com es veu més: com un artista o com un comunicador?

Per un fotògraf de premsa les imatges han de servir per transmetre informació. Jo sempre m’he considerat un comunicador però em sembla que també tinc una mica d’ànima d’artista. Moltes vegades he fet menció al “gusanillo interior” o a la “veta amarilla”, per mi són sensacions que neixen quan veus quelcom que t’estora o captiva. Pot ser qualsevol cosa, des d’una llum a la paret, una textura de la roba o un reflex en un edifici. Allò important és que tu decideixes retratar-ho, sense pensar en ningú més. 

Que creu que és més important, l’art o la política?

A Cuba la política, perquè l’art sempre ha anat de la mà amb aquesta. El nostre país ha lluitat molt per implantar la cultura entre la població i jo admiro molt l’art. Al 1960 Fidel va dir que el primer que s’havia de preservar de la revolució era la cultura i va subratllar que era imprescindible ensenyar a llegir a tothom. la població no ha de creure allò que se li diu, sinó que ha de llegir per entendre i ser crític.