“Es que els joves estan per tot menys pel que han d’estar”, “no s’interessen pel seu futur”, “només estan pendents de la xicota o del noviet, de sortir amb els amics i del maleït mòbil”. “Com es nota que no han fet la mili, que no han treballat mai, no saben el que costa guanyar diners i mantenir una família”. “Els joves d’avui ho tenen tot i no valoren res”.
Els joves i adolescents no són ni millors ni pitjors que els d’abans. Sovint associem l’ansietat, l’apatia, la violència, la confusió o la rebel·lia a actituds, sentiments i emocions pròpies de l’adolescència. No tots els joves desenvolupen aquestes actituds, i hi ha un motiu. Deixem de fixar-nos per un moment en el que fan o deixen de fer i mirem el com i el perquè. Les actituds, sentiments i emocions juvenils són només el reflex d’una sèrie de necessitats descobertes. El realment inquietant es que molts dels nostres nens i joves no tinguin a ningú que els hi ensenyi a gestionar i comunicar les seves emocions de forma assertiva. És llavors quan les exterioritzen de forma sovint poc respectuoses amb si mateixos i amb els altres. Perquè no saben. Perquè ningú els ha ensenyat. Es desconnecten de la vida i de la felicitat quan no se senten escoltats i acompanyats, quan se senten incompresos, quan se senten frustrats i impotents, quan senten que la seva opinió no importa, que no poden prendre decisions, que han de sotmetre’s una vegada i una altra a unes normes que sovint no entenen, que són massa grans per ser nens i massa nens per ser grans.
Des de fa segles els nostres sistemes educatius han prioritzat la formació acadèmica per sobre de la formació emocional. Ens han ensenyat a sumar, a restar, a escriure, a memoritzar…però ningú no ens ha ensenyat a gestionar les nostres emocions assertivament. Aprendre a gestionar una frustració, a acceptar un no, a saber dir-lo, a no actuar amb impulsivitat, a ser optimista. ‘Això és feina dels pares’, diuen. Sí? I qui els ha ensenyat a ells? ‘La vida, les experiències ensenyen aquestes qüestions’ Segur que és així? I si ho és, cal passar per tota una sèrie d’experiències desagradables per aprendre?
Sense aptituds emocionals les llicenciatures, cursos i coneixements poden quedar completament anul·lats cara a la vida professional i, el que és més important, per viure amb felicitat.
És indispensable, a dia d’avui, que les escoles transmetin quelcom més que continguts acadèmics. Sabeu per què? Fem una prova. Tanqueu els ulls i recordeu el professor/a que més us va agradar de la vostra infantesa. Què és el que destacava en aquella persona? Què és el que t’aportava? Oi que no era estrictament pel contingut que donava?
Els nanos mereixen i necessiten la nostra atenció, la nostra escolta lliure de judicis, el nostre respecte i afecte, la nostra flexibilitat per deixar que aprenguin, la nostra consideració. Ells no ens pertanyen ni ens deuen res, som nosaltres els que hem d’acompanyar-los i ser-los útils per millorar un món al que no hem sabut fer més ni fer-ho millor. Som molt ràpids etiquetant-los i posant normes o càstigs, jutjant-los i dient-los el que han de fer i el que és millor per ells, o acatant les seves exigències i satisfent els seus desitjos i capricis per mantenir la pau i la tranquil·litat.
Motivar-los i animar-los a construir, establir límits basats en criteris raonats i pactats, no en exigències i regles del que a tu t’agradaria o el que tu creus que hauria de fer. Perquè qui haurà de fer els exàmens és ell, i per superar-los els haurà d’estudiar ell i només ell. Perquè qui es posarà el despertador per llevar-se d’hora serà ella, i no ho farà soleta fins que s’hagi decidit i compromès amb ella mateixa. I encara així hi haurà dies que no ho aconseguirà, com ens passa a tots. Podràs anar cada dia a despertar-la a les 7 del matí si vols, però així només hauràs aconseguit tenir un fill que necessitarà d’una altra persona cada vegada que vulgui matinar. No haurà après res. I això ho podem extrapolar a la resta de situacions.
La clau és que el jove participi activament i sigui el protagonista en la tasca de dissenyar el seu propi horari. Allò on no es vegi capaç de comprometre’s no ho farà. Per tant, es qüestió d’acompanyar-lo en el disseny d’estratègies amb les quals ell es vegi capaç d’adquirir una responsabilitat. I a nosaltres ens toca acompanyar, escoltar i compartir les nostres experiències en un sentit constructiu. I si tenim por, és la nostra por, és feina teva. No seva. No tenim cap justificació quan els hi traspassem i els condicionem des de les nostres inseguretats i temors. No s’ho mereixen.
@ProyectoAcope