Moltes vegades és més difícil convèncer que vèncer, tot hi ha que un concepte va lligat a l’altre. L’art i la cultura són dos elements que ajuden les societats a entendre’s millor a elles mateixes però també poden transformar la mentalitat de la gent. Es pot convèncer amb l’art imperceptiblement, tant que casi ens és inapreciable.

L’art ens sublima. Transcendeix els nostres temps i explica les nostres vides d’una manera que en un principi no ens podríem ni imaginar, només la ment de l’artista és prou genial i boja per concebre conceptes expressius que a priori ningú sospitaria que existeixen. Ara veurem dos exemples de discursos polítics inserits en obres artístiques. Un exemple neoliberal i un de progressista. Per una banda la figura de Jeff Koons amb el simulacionisme neoobjectual i de l’altre l’estudi Ghibli d’animació japonesa concretament en la figura de Hayao Myzazaki. El primer el veurem com un intel·lectual que legitima el sistema, i el segon com un altre que busca un canvi. Dos exemples vius i contemporanis que ens fan veure com l’art és un gran camp de batalla per les ideologies.

Antonio Gramsci, en la seva teoria sobre l’hegemonia cultural, considerà que les classes dominants tenen un poder cultural sobre la població més enllà del militar, ja que si només fos per aquest darrer, una oposició violenta igual o superior resoldria una revolució. Al tenir un poder cultural sobre les classes dominades amb el qual poden “educar” fan que les classes subalternes creguin necessari l’ordre establert. Això es du a terme gràcies als intel·lectuals. Aquests generen idees que tenen un gran consens dins la societat i són popularitzades pels mitjans de comunicació, l’església i el sistema educatiu. Es crea un projecte de societat burgés, que en la seva unitat Gramsci anomenà Bloc Històric. Per això es necessiten mestres, artistes, escriptors, científics, en definitiva intel·lectuals que mostrin la superioritat d’una ideologia envers l’altre. A l’expandir un determinat discurs en el si de la societat, aquest actua canviant a la gent. S’ha de buscar un gran consens transversal en la societat que el permeti. L’hegemonia cultural  governa i impulsa grans canvis socials, ordena noves maneres de veure el món. Podrien entendre el comunisme europeu de postguerra sense Picasso? Com seria la Guerra Freda sense Pollock? I la transició espanyola sense els quadres de Tàpies o Vila-Grau? L’art permet transcendir el fet polític i convertir-lo en quelcom universal, fa que la “realitat” sigui explicada a tothom amb un llenguatge bell.

Jeff Koons en el si del simulacionisme neoobjectual creà una sèrie d’obres que volien veure l’art com una mercaderia (en el sentit més literal del terme). Una peça de compravenda que ja no és adquirida per les seves virtuts intrínseques, sinó per el màrqueting. D’aquesta manera, l’art ja no es bell o lleig de forma intrínseca sinó per l’àgil llengua del seu creador. Ileana Sonnabend dirà sobre aquest afer: “La meva idea com a galerista es la de desenvolupar als artistes. Me’n faig càrrec quan són joves i barats per convertir-los en celebres i cars” En el cas de l’artista citat funcionà perfectament. Aquest, en el seu art, s’apropia de la manera en que en són representats els objectes, per veure’ls amb uns altres ulls. Al Jeff Koons al posar pilotes de basquetbol en una vitrina de metacrilat s’apropa al minimalisme amb un objecte totalment trivial que les masses poden entendre, però només la elit comprar.

La seva actuació en el món de l’art es caracteritza per unir les estructures del mercat neoliberal a les de l’art. D’aquesta manera les elits econòmiques el poden entendre d’una manera que era inconcebible abans. Per saber què era el cubisme havien d’entendre l’art, però amb J. Koons entenen l’art perquè és del seu món. L’artista realitza peces en les quals la mà del creador es inadvertida, només canvia les circumstancies en que són presentades.

Jeff Koons fa de l’art un objecte de consum, que encaixa perfectament amb la societat en que ell visqué. El fet de parlar el mateix llenguatge que la societat de consum va fer que sigués entès el seu art, d’una manera que pocs artistes havien imaginat.

Hayao Miyazaki, dibuixant i animador japonès fundador dels famosos estudis Ghibli, en les seves pel·lícules introdueix elements que fan reflexionar l’espectador així com aconsegueix que els seus personatges tinguin unes coordenades morals que es mantenen durant tota la seva filmografia. Les pel·lícules es basen en una gran lluita dels elements naturals (els arbres, els animals, fins i tot els deus) contra l’home que embogit per la indústria i el capital ha decidit aniquilar-los.

A la sèrie Conan el nen del futur qui segresta a la princesa és el país d’Indústria, traïen a en Conan de la seva illa perduda salvatge i en pau, per sotmetre’l a un món brutal. El conflicte dels seus films normalment es deu a un fet traumàtic sobre la natura, que empeny als personatges a tornar a un origen natural i d’equilibri i no destruir-la més per un interès purament capitalista. Per exemple a La Princesa Mononoke, una ciutat que produeix ferro s’enfronta amb els deus del bosc del voltant pels recursos que aquest ofereix, però el protagonista sap que si maten els deus els bosc morirà amb ells.

L’element polític en Hayao Miyazaki, doncs, el trobem en l’argument dels seus films i com actuen els personatges, però si funcionen és perquè aquest element no és evident. A Porco Rosso, potser el film més polític, un pilot d’hidroavions s’enfronta als bandolers de l’Adriàtic, però per sorpresa, al final de la pel·lícula entenem que els dolents no són els bandolers que han estat fent la vida impossible al protagonista sinó l’aviació feixista italiana que intenta reprimir-los. No es d’estranyar que cap a la meitat del film, el protagonista exclami: Prefereixo ser un porc a un feixista! Però a aquesta evidencia política hom tampoc hi fa gaire atenció, ja que la trama principal es basa en l’amor de l’aviador cap a la Senyora d’un hotel. Aquest amor farà una de les millors escenes d’animació de la història, una escena, en que el protagonista fa maniobres d’exhibició amb el seu hidroavió davant de l’hotel i ella queda encisada, com el cavaller que es mostra sota el balcó de la seva estimada amb el seu corser, l’animador fa un poema per a tots els seus espectadors.

Jeff Koons i Hayao Miyazaki comparteixen més del que hom pot pensar. Sota els seus treballs, sota la seva estètica, sota la seva coherència interna, s’amaga el fet polític. Aquest no es fa evident ja que és l’essència més profunda de l’obra la que el mostra. Potser fins i tot no s’ha fet expressament, però hi és, ja que respon a la visió del món que té el creador. Al principi de l’article parlàvem sobre el consens que aconsegueixen les idees a la nostra societat, doncs si l’aconsegueixen és perquè personalitats creatives les porten a la palestra pública embellint-les. No és res nou, durant tota la història de la humanitat l’art ha anat de la mà del poder per justificar-lo i explicar-lo. Només des d’un punt de vista crític poden desemmascarar aquest element polític i analitzar-lo per ell mateix. No ens han de deixar enganyar les composicions perfectes i harmonioses o les novel·les trepidants que es llegeixen tan bé a l’estiu. Són aquestes obres que pel fet d’arribar al gran públic es fan servir per transmetre les grans doctrines del poder. Però també és una arma de doble tall, ja que com hem vist amb Miyazaki, els mass media ens donen l’oportunitat de distribuir obres que subverteixen la cultura capitalista oficial. Ho fan de forma refinada seguint les paraules d’Arnold Hauser: “L’expressió d’una situació i consciència de classe, dels interessos, idees, valoracions i aspiracions corresponents a cada posició social, quan s’adhereixen com ideologia a l’obra, poden estar més o menys aconseguides, més o menys “orgànicament” incorporades al valor, però sempre estarà dissimulada i sublimada. Pel contrari una tendència agitadora la farà semblar venir de fora i constituirà un cos estrany que no s’integrarà a l’obra”[1]. De la mateixa manera que la poma oferta per la serp a Eva era encisadora, per tal d’induir-la o temptar-la, la política en l’art ha de ser invisible, d’aquesta manera actuarà i farà que els nostres conciutadans puguin veure el món d’una manera o d’una altre, que aprovin el món on vivim o el reprovin. Només així acceptarem el nostre destí.

[1]Hauser, Arnold. La sociologia del arte. Barcelona : Labor, 1983 p. 281