Diuen que no hi ha res d’honorable en ser millor o pitjor que algú. Que la veritable noblesa està en ser millor que el teu antic jo. No acabo de comprendre en quina mena de competició hem entrat els éssers humans. Fa dies que em pregunto si som competitius per naturalesa. Si són les persones insegures o bé les sàvies les que prefereixen no competir.

Vull plantejar dues situacions. En la primera posaré un exemple futbolístic. Posem per cas que el Barça guanya 5 a 0 l’Alcorcón, en un partit de la Copa del Rei. I en el següent partit el Barça guanya 1 a 0 al Manchester City, en partit de Champions. Quina victòria és millor? Quina és més meritòria? Quina derrota és més honorable? Per què? Penseu-ho bé un moment.

Segon exemple, segurament conegut per a molts. Una vídua pobra fa una petita ofrena. Dues monedes que representen tot el que tenia per mantenir-se. Uns homes rics també fan donatius, quantitats elevades però que en realitat no els hi suposa un gran esforç perquè els hi sobren els diners. Qui ha donat més? Quin donatiu és millor? El de la vídua pobra, que ha demostrat la seva bondat i la seva capacitat de sacrifici? O potser el dels rics, amb el qual es podrà donar servei a moltíssimes persones necessitades?

Un punt de trobada de quasi tots els corrents filosòfics i religiosos són els passatges al·lusius a la importància de no jutjar els altres i emetre sentències. El fet d’anar constantment jutjant i prejutjant els altres i jutjant-nos a nosaltres mateixos està directament relacionat amb aquest afany de competició, de ser millor que l’altre. La nostra manera de viure es tradueix en la nostra manera de comunicar-nos. Si canviem una, canviarà l’altra.

Primer. En virtut de què ens creiem amb la potestat de jutjar algú altre? Per ser més rics? Més cultes? Més vells? Per haver treballat, llegit o estudiat molt? Per ser d’un barri o d’un determinat color? Per ser més guapo i lligar molt? Per pagar impostos i complir les normes? Són motius suficients per jutjar i/o prejutjar? Quan alguna cosa no m’agrada procuro parlar de mi, no de l’altre. Així en comptes de dir, per exemple, “ets una persona egoista” o “mai m’escoltes quan et parlo” intento dir “m’agradaria molt que la propera vegada que treballem junts poguéssim compartir el material” o “m’agradaria que la propera vegada que et vingui a explicar quelcom poguéssim connectar molt més perquè per a mi és important sentir-me escoltat i acollit”. I després li pregunto a l’altre què en pensa. I sabeu què? Quan en comptes d’etiquetar, sentenciar o dir-li a algú altre el que penses d’ell o el que fa bé i el que fa malament, et limites a parlar de tu i de com et sents tu amb aquella persona o en aquella situació, la comunicació comença a fluir. Et connectes amb tu mateix i et prepares per escoltar l’altre i connectar amb ell. Ets capaç de defensar els teus drets i de respectar els dels altres. De no posar-te ni per sobre ni per sota de l’altre, sinó al costat.

Però tornant al tema de competir. Crec que podríem estar d’acord que durant molt de temps, i de ben segur que en molts casos actuals també, els éssers humans hem competit per raons de supervivència. En podem trobar molts casos a la naturalesa. Ara bé, del que els científics anomenen intel·ligència col·lectiva i intel·ligència col·laborativa no tot el regne animal n’és partícip. Els bacteris, les formigues i els humans som potser alguns dels exemples més paradigmàtics. I és si més no curiós que els éssers més col·laboratius siguin també alguns dels més estesos. Podríem dir que el nostre afany competitiu és propi de la nostra part instintiva, però que també forma part de la nostra naturalesa i empíricament resulta molt més efectiva la lògica compartitiva.

Malgrat això, la situació actual és complexa. Hem adaptat el nostre sistema econòmic, polític i social a aquesta lògica productiva i competitiva. A veure qui guanya més i més ràpid. A veure qui és millor. Quan el sistema no creix, decreix; entra en crisi. La màquina ha d’estar permanentment consumint. Col·lapsarà? Col·lapsaràs? Col·lapsarem? Jo només puc parlar per mi, i en el meu cas no tinc cap intenció de petar. De la resta no tinc ni idea. El que sí que sé és que tal com hem muntat la paradeta només surt teòricament beneficiada una quarta part de la població mundial. I som més de 7 mil milions de persones.

@ProyectoAcope