Com sents i què és per a tu Filosofia?
Per mi la filosofia és una passió i una necessitat. El viure se’m fa massa pla, unidimensional, pobre, si no l’acompanyo d’una recerca intensa pel seu sentit, d’un qüestionament radical dels pressupòsits que articulen el nostre quefer més quotidià, d’una pregunta dirigida a cadascuna de les afirmacions que sempre donem ja per resoltes i tancades. La filosofia és un qüestionament que mina i subverteix el sentit comú i que ens fa replantejar com volem viure, els objectius que ens imposem o ens imposen, la manera de pensar i trenar les nostres relacions amb els altres. Si estimo, si lluito, si treballo, si vaig al teatre o veig un film, si tinc fills, necessito preguntar-me per la consistència d’aquestes accions i passions, necessito preguntar-me què és i com vull viure l’amor, la maternitat, la vocació, l’escriptura, què em diu de necessari una obra de teatre o un film, què em cal saber per aprendre a viure. La filosofia m’ajuda a fer-me aquestes preguntes, a articular respostes sempre provisionals, a enriquir l’experiència. La filosofia ens ensenya a viure intensament perquè redimensiona, enriqueix, atorga profunditat i dona perspectiva a l’experiència, fent valuós haver viscut, que és el millor que se li pot demanar a qualsevol creació humana.
Quin creus que és el paper que ha de jugar la filosofia envers la societat en l’actualitat?
La filosofia és un treball conceptual rigorós que es desenvolupa a l’acadèmia perquè enlloc més hi ha l’oportunitat, com bé sabia Plató, de desplegar aquest tipus de treball lent i arriscat, sovint incomprès, i que necessita d’unes condicions de realització extremadament permissives per produir-se en llibertat. Ara bé, això no vol dir que no tingui també un paper fonamental en la societat. La filosofia ha d’ajudar a tota disciplina, tot saber, tota pràctica a qüestionar teòricament els seus fonaments. No és imaginable, per exemple, un fotògraf de guerra que no es pregunti per l’estatut de la imatge crítica i de l’arxiu i que digui “ah, això és cosa de filòsofs i jo no n’haig de fer res”, com no m’imagino un metge que no es qüestioni els límits ètics de la seva pràctica, dels drets que creu tenir en funció o no de la presumpta autoritat que li atorga la institució, o un músic que digués que només fa música i que la qüestió del seu poder d’encantament, en especial el de la música tonal i orquestral que s’ha convertit en el “to social”, com diu Pascal Quignard, no l’afecti. La filosofia travessa totes les pràctiques socials i culturals en la mesura en que les qüestiona, les posa en perspectiva, les intensifica. Per això la filosofia és tan necessària en la nostra societat, si no volem convertir-nos en una massa maquinal i codificada en la que cada individu juga el seu paper sense qüestionar el que fa ni preguntar-se com ho vol fer. Però, insisteixo, alhora que la filosofia és o hauria de ser arreu per enriquir tota pràctica social i individual, la societat ha de garantir un espai, unes institucions, on la filosofia pugui desenvolupar-se lliurament sense cap pressió social ni pragmàtica. És així com la filosofia podrà ajudar realment i esdevindrà pràctica sense ser-ho necessàriament en la seva configuració.
Moltes de les teves investigacions filosòfiques giren en torn a Kierkegaard. Ens podries explicar breument què fa tant interessant al pensador danès?
Kierkegaard és un filòsof fascinant, amb una escriptura àgil, divertida, irònica, juganera, entremaliada i plena de paranys. Se’l pot llegir només per plaer, per la diversió d’enfrontar-se a una lectura intel·ligent que demana una atenció extrema i que dissecciona una a una totes les mistificacions de la condició humana. Kierkegaard és una gran psicòleg que fuig de la psicologia com a ciència, és un observador d’ànimes. Però el que em va captivar de la seva obra va ser el vincle entre la filosofia i la vida, la crítica als grans sistemes filosòfics i a la racionalitat moderna, a través d’una implicació vital amb l’escriptura. “Escriure és la meva vida”, va dir en una ocasió. És aquesta passió envers una escriptura que alhora entén que l’únic que paga la pena ser pensat és la pròpia existència, les nostres maneres de viure, el que em va portar a treballar i escriure sobre la seva obra. Ni l’angoixa, ni la religió, ni la rebel·lia, varen ser motius per acostar-m’hi, sinó aquest nexe insubornable entre filosofia i existència, entre les possibilitats que ens ofereix el pensament per aprendre a viure. Suposo, doncs, que fou el meu desig “d’aprendre a viure, per fi” –com diu Derrida- el que em va fer acostar-m’hi i quedar-me a la seva vora, submergida en les seves embrollades i sàvies pàgines, durant tant de temps.
“El viure se’m fa massa pla, unidimensional, pobre, si no l’acompanyo d’una recerca intensa pel seu sentit”
Kierkegaard Through Derrida i La Philosophie seconde de Kierkegaard. És complicat publicar filosofia en llengua catalana i castellana?
Sí, la situació és terrible, dantesca. D’una banda se’ns demana als investigadors de la meva generació que per obtenir una plaça a la universitat –quan encara era possible- o algun tipus de reconeixement acadèmic publiquem en revistes indexades internacionals, a poder ser en llengua anglesa. Això, no només suposa una renúncia a fer filosofia en la pròpia llengua sinó també la adequació a un tipus d’escriptura acadèmica que té uns protocols clarament establerts (formes de citació, d’argumentació, d’estructuració del text, etc.). Però un cop fet això, quan es vol traduir la recerca feta a format llibre que arribi a un públic més ampli les editorials no ho troben prou comercial. Només a països com França o els Estats Units hi ha la possibilitat de publicar recerques estrictament acadèmiques, que no fan concessions a la divulgació, a l’assaig o l’opinió. Això a Espanya i Catalunya segueix essent molt difícil, òbviament el català segueix essent una llengua minoritzada en filosofia, però tampoc en castellà resulta gens fàcil publicar un treball rigorós i especialitzat. Això és tan un problema per la filosofia com per la llengua, perquè ambdues requereixen formes diverses d’articulació i d’expressió, finalment és un problema per a allò que anomenem cultura i que exigeix criteris amplis, i no només mercantils, de producció.
També has publicat el llibre col·lectiu Filosofías Postmetafísicas…
Filosofies postmetafísiques és un llibre fet a moltes mans que en Jordi Riba i jo mateixa vàrem voler coordinar amb la voluntat de recollir els “aires dels temps” en que ens sentíem immersos. Essent un recull de textos que resumeixen i analitzen la filosofia de varis autors francesos contemporanis (de Derrida a Nancy, de Rancière a Balibar, de Malabou a Jean Luc Marion, etc.), que tenen en comú situar el seu pensament, més enllà de qualsevol pretensió de fonament ontològic -d’aquí el terme postmetafísica per al títol-, el llibre volia ser a l’hora un mapa del pensament francès actual que neix a partir del post-estructuraliame (Althusser, Foucault, Deleuze), i que s’articula en una pluralitat de filosofies diverses, i també volíem assenyalar un moment de recepció a Catalunya de l’obra d’aquests pensadors francesos contemporanis. Els autors dels textos són filòsofs catalans, investigadors, traductors de l’obra d’aquests filòsofs que articulen la seva pràctica filosòfica a partir de la lectura crítica i la recepció d’allò que la filosofia francesa actual ens fa pensar. De manera que el lector trobarà en aquesta obra una guia per orientar-se en el pensament francès de les darreres dècades, però també una expressió d’allò que commou i compromet en la actualitat bona part del pensament filosòfic a Catalunya.
“La filosofia travessa totes les pràctiques socials i culturals en la mesura en que les qüestiona, les posa en perspectiva, les intensifica”
Després de la frase de Nietzsche “Déu ha mort” hi té cabuda l’optimisme en la filosofia i en la societat?
Com diu Deleuze, per la filosofia la mort de Déu no ha estat mai un problema. L’absència de fonament, el fet que no hi hagi una veritat rectora des d’on jutjar-ho tot, l’absència d’un criteri moral definitiu que estableixi què està bé i què malament, és justament l’oportunitat de la filosofia, la seva millor raó per ser optimista envers la seva necessitat. La filosofia comença allà on no hi ha veritat, on aquesta es pot posar en dubte, on cal un treball conceptual per dir la seva possibilitat o be la seva absència necessària i fonamental. Altra cosa és, però, la qüestió de la creença, que no necessita Déu, però que històricament s’ha articulat entorn d’aquesta figura. Crec que la filosofia, inclús la contemporània, sí té a veure molt amb la creença, en obres com les de Kierkegaard, Nietzsche, Derrida, Lévinas o Benjamin, la qüestió de la creença s’articula de manera que no es contradiu en absolut amb la mort de Déu, sinó que ha de ser pensada justament a partir d’aquesta.
Una altra figura que forma part del teu cosmos filosòfic és María Zambrano. Quanta poesia en el seu pensament…
María Zambrano és una pensadora excepcional. El que sempre m’ha captivat d’ella és la fidelitat al seu sentir, que fou la font de la seva activitat creadora. Malgrat pertànyer a un context molt clàssic de filosofia espanyola, malgrat ser alumna d’Ortega i Gasset, malgrat el seu context catòlic, Zambrano generà un tipus de pensament que qüestiona d’arrel tots els pressupòsits de la metafísica clàssica, les distincions entre filosofia i poesia, racional i irracional, profà i sagrat,… i ho fa d’una manera que posa la creació com a generadora d’una indeterminació radical. De tots els pensadors espanyols és pot ser ella la més contemporània, la més propera a posicions que avui en diem post-estructuralistes, però això no es deu a una voluntat d’actualitat, sinó justament a tot el contrari, a una fidelitat seva, extrema, cap a allò que sentia, la seva intimitat, que va voler fer valer davant del poder dels intel·lectuals de la seva època. Crec que és això el que cal aprendre encara avui de Zambrano, a confiar en el que se sent malgrat que sembli anacrònic, perquè en l’anacronia amb el present rau la única oportunitat de seguir pensant.
“Crec que la filosofia ha de tornar a trobar el seu lligam amb la singularitat de la llengua i que els poetes ens poden ensenyar quelcom essencial en aquest sentit”
Quins altres pensadors espanyols destacaries?
No voldria ser injusta amb ningú. Sens dubte he après molt dels professors de filosofia que he tingut a la Universitat de Barcelona i a qui dec tot del poc que sé. Tanmateix, si em preguntes per allò que avui em fa pensar em decantaria pot ser pels poetes més que pels filòsofs. Em fan pensar especialment Valente i Vinyoli. A diferència dels filòsofs aquests poetes tenen una vivència de la llengua i del pensament en la seva vessant idiomàtica que crec que avui són essencials a la filosofia. Si volem pensar en català o en castellà, cal que atenguem a la idomaticitat de les llengües car el pensament no és neutre ni s’escriu en esperanto, fins i tot la filosofia lingüística s’escriu en anglès, una llengua històrica. Crec que la filosofia ha de tornar a trobar el seu lligam amb la singularitat de la llengua i que els poetes ens poden ensenyar quelcom essencial en aquest sentit.
Ara estàs treballant amb el Festival Barcelona Pensa. En què consisteix?
El novembre de l’any passat em varen convidar a participar en un festival de Filosofia a França per parlar de Kierkegaard i em va semblar una experiència genial. Al tornar ho vaig comentar amb alguns estudiants de doctorat, ex-estudiants de filosofia i amb l’equip deganal de la Facultat i vam decidir posar-ho en marxa. Es tracta, d’una banda, de donar a conèixer allò que fem a la Universitat, allò que pensen els filòsofs i que a vegades queda reclòs darrera els murs de la recerca universitària, però es tracta també d’arriscar-nos a pensar junts, de posar a prova allò que treballem fora de les aules, amb un públic divers, que té interessos culturals ben diferents però que pot sentir interès per allò que la filosofia els pot aportar en les seves pròpies pràctiques. És per això que el festival inclou activitats en diverses institucions públiques (Fabra i Coats, L’Espai Francesca Bonnemaison; l’Escola d’Art Massana o la Facultat de Medicina a l’Hospital Clínic; en diversos espais del món de la cultura com La Virreina, La Sala Beckett, el Macba, el CCCB, la Filmoteca,, etc.). En cadascun d’aquests espais es desenvoluparan activitats filosòfiques però relacionades amb altres àmbits de la cultura: poesia, cinema, pintura, fotografia, política, medecina, etc… ja que el que volem és fusionar públics, crear un lloc de trobada per poder discutir i pensar plegats allò que ens preocupa i que ens fa viure d’una determinada manera.
Cafè Filosòfic, dansa, perfopoesia, conferències… Com s’aglutinen aquestes activitats sota un Festival?
La filosofia està arreu, només cal endinsar-se en un pràctica per descobrir-ho. Darrera del quefer d’un fotògraf, d’un músic, d’un arxiver, d’un bibliotecari, d’un pintor, d’un ballarí, d’un ciutadà, hi ha la pregunta per la representació, per la imatge crítica, per la funció de l’arxiu, per la sobirania del cos, per la qüestió de com volem ser governats… Els cafès, les conferències, les performances, etc… són maneres diferents d’apropar-se a aquestes preguntes que ens afecten a tots i que la filosofia entoma de manera diversa. El pensament filosòfic no és pas homogeni, discursiu i totalitari, malgrat les aparences. Al menys des de finals del s.XIX, sinó abans, ha assajat moltes maneres d’articular-se. Nosaltres volem experimentar formes múltiples d’arribar a un públic que ha deixat de ser ignorant, que està format, especialment en l’àmbit de les noves tecnologies, i que necessita la filosofia com un element fonamental per poder dur les seves pràctiques més enllà. No és tracta de culturitzar la societat, doncs la societat ja és culta, sinó d’apropar la filosofia a allò que la gent està fent i mostrar-los la seva necessitat per tal d’aprofundir una mica més i caminar plegats aquesta travessia durant uns dies, del 17 al 22 de novembre a Barcelona, però prorrogable a través de les xarxes socials. Us hi esperem!
