Caram, caram, caram! Tants suposats liberals congriats a files de PSOE i PP que privatitzen, inhibeixen òrgans regulatoris (Banc d’Espanya) de responsabilitats, venen actius del FROB a fons voltors, promouen portes giratòries… i resulta que no tenen ni puta idea sobre la doctrina liberal. Potser, amb una mica de sort, algun diputat provincial serà capaç de citar la famosa frase “la llibertat de l’individu acaba on comença la llibertat dels demés”. Ai las, amb Mill hem topat.
Hem de suposar que els calentaescons de Madrid no la coneixen perquè llavors no s’entendrien moltes coses, com la famosa votació en contra de cedir la competència per convocar referèndums a la Generalitat el passat abril. És una conjectura preocupant perquè fins i tot els sona als nanos de quinze anys que pengen fotos de paisatges amb frases pseudo-profundes a Instagram. L’alternativa, que coneguin Mill, però, és més esfereïdora perquè subjuga tota creença sobre la llibertat a un nacionalisme que absorbeix tesis gairebé comunistes. El Llibre Roig de Rajoy.
Anem a pams. Encara que la súper renovadora lideressa andalusa, Susana Díaz, no ho cregui, Catalunya és un subjecte sobirà. Un subjecte diferent de la resta de l’Estat espanyol, si més no. Només cal saber llegir per veure-ho. Fins i tot als llibres d’història de finals dels 70 i principis dels 80 editats a Madrid diuen que Catalunya no rendia comptes a Castella abans del 1714, que la Generalitat catalana té 600 anys d’antiguitat i que la legislació del Principat era diferent de la regent a Madrid fins la caiguda de Barcelona. Bé, sumem-hi una llengua pròpia i un sentiment identitari i ens en surt una nació. Simplement no és opinable.
Llavors, “liberalisme”, segons la RAE: “Doctrina política que defiende las libertades y la iniciativa individual, y limita la intervención del Estado y de los poderes públicos en la vida social, económica y cultural”. La pura lògica dicta que un liberal hauria d’estar a favor de l’expressió de qualsevol individu. Votar. No cal que tingui autosuficiència jurídica, qualsevol govern autonòmic n’és un, encara que tractant-se d’una nació el cas és més sagnant.
La perversitat d’obviar un sil·logisme tan simple ha menat als partits majoritaris a esbombar ucronies tan deficitàries com dir que Espanya és la nació més antiga d’Europa (sic), o utilitzar fal·làcies que hauria firmat el mateix Mao amb la invasió del Tibet, dient que pertany a tota la Xina, relegant a l’oblit que el liberalisme va ser el més ardent defensor de l’individualisme de les ex repúbliques soviètiques, que al segle XX qui va forjar grans imperis després de la Pau de Versalles va ser el comunisme. I, tanmateix, Rajoy seguirà afirmant que la tendència actual a l’escala geopolítica és anar cap a la integració territorial, quan en els últims setanta anys han passat d’haver-hi cinquanta països a tot al món a ser-ne prop de 200. Segueixin amb el seu onanisme, però marxin a Cuba, rojos, que, a més no en tenen ni puta idea.
