Dimecres 11 Desembre, 2019

Gran Hermano, un format en hores baixes?

   

El 23 d’abril de l’any 2000 es va estrenar a Espanya un nou programa que va revolucionar el panorama televisiu d’aleshores: “Gran Hermano”. El funcionament: deu concursants es tancarien tres mesos dins d’una casa envoltada per desenes de càmeres. Ismael Beiro, Jorge Berrocal o Iván Armesto van ser alguns d’aquells primers concursants que molts de nosaltres encara recordem. Aquella primera edició també ens va deixar alguns moments que omplen la memòria col·lectiva de molts de nosaltres, com quan Jorge, militar de professió i amb llàgrimes als ulls va etzibar davant de tot el país allò de : “¿Quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza? I de ben segur que també recordem que Ismael va ser el guanyador d’aquella primera edició. Però des d’aleshores, a quins concursants recordem? Sabem anomenar algun dels guanyadors de les diverses edicions posteriors?

Han passat 14 anys i actualment, d’aquell primerenc reality show s’està celebrant la seva quinzena edició. I les coses han canviat. Si comparem els registres de les audiències del programa de l’any 2000, amb les actuals, veurem com el format ha patit un desgast progressiu; aquella primera edició va tenir una mitjana del 51,2% de quota de pantalla durant l’emissió, però l’entrega actual del format no passa del 17,4% a la tercera gala. Malgrat aquesta continua i progressiva pèrdua d’audiència encara actualment són bones dades tot i que és evident un desgast del format. Per què? En primer lloc, hem de tenir en compte el factor sorpresa. Òbviament, aquella primera edició tenia un concepte de novetat que ens va fer, qui més qui menys, seguir aquell inici del reality. A més, si tenim en compte les dades de les audiències d’aleshores, veurem que la final la van seguir més de 9 milions de persones i un 70,8% de la quota de pantalla d’aquell vespre. La novetat doncs, ens va captar en un panorama ben diferent a l’actual sense l’oferta de les televisions temàtiques.

De la novetat al càsting:

Però un cop la sorpresa la vam consumir, què més ens quedava al fons del got? El càsting, el repartiment. La segona edició, celebrada l’any següent, potser no va arribar a tenir l’èxit de l’anterior, però la final d’aquella segona entrega també va superar els 9 milions d’espectadors. Telecinco i la productora Zeppelin TV van aconseguir mantenir viva la flama de la novetat, i sobretot, van aconseguir un repartiment que va donar força joc davant de les càmeres. Sense anar més lluny, tothom recorda Carlos Navarro, “El Yoyas”. Ell va ser un d’aquells personatges que van fer que aquella edició també fos un èxit d’audiència. Però a partir d’aquell moment, el grup Mediaset i la productora encarregada del programa, van exprimir la gallina dels ous d’or. La tercera entrega del reality ja va notar aquest desgast, amb quasi 3 milions d’espectadors menys a la final. Progressivament, les successives entregues han anat perdent espectadors tot i els esforços del grup Mediaset per introduir novetats al format: germans que es coneixen fins que arriben al programa o la introducció de Mercedes Milà a la casa amb els concursants són alguns exemples. “Gran Hermano” ja no té l’èxit que tenia a les primeres edicions.

Gran Hermano. Rentabilitat vs qualitat:

Però ara bé, també hem de pensar que l’actual panorama televisiu no és el mateix que el de fa 14 anys. I sobretot, els pressupostos d’aleshores no són els mateixos que els d’ara. Igualment, els ingressos publicitaris són els més baixos de la història i les cadenes ja no pensen en liderar les graelles televisives. Fa just un any, el conseller delegat de Telecinco, Paolo Vasile, va afirmar que actualment, l’objectiu no és guanyar diners, sinó no perdre’n.

Si tenim en compte aquestes paraules d’un dels directius amb més èxit –agradi o no-, entendrem que, tot i que “Gran Hermano” no té l’èxit de les primeres edicions on arrasava els audímetres, el format continua sent rentable. Segurament, Zeppelin i el grup Mediaset no tenen els marges de beneficis que tenien aleshores, però “Gran Hermano” és rentable avui dia tot i l’abaixada d’audiència. Per posar un exemple, l’inici de la seva quinzena temporada el van seguir quasi dos milions i mig d’espectadors i va ser l’opció més vista de tot el prime time d’aquell dia. Quin format o més concretament, quin programa actual sobrepassa els 2 milions de seguidors? La resposta és ben senzilla: no gaires. I ara és quan el format adquireix la seva naturalesa més amagada i que l’èxit de les primeres edicions no deixava veure: “Gran Hermano” va ser ideat per ser un espai rentable. El reality, com bé diu Glòria Saló al seu llibre “¿Qué es esto del formato?”, és una inversió barata. És un contingut, una “realitat que es basa en la vida quotidiana de la gent normal (…) fins a convertir-se en un producte catòdic que inunda les graelles de televisió de tot el món”. El reality doncs, és un format rentable i que no busca ser un producte de qualitat. Tot i això, hi ha exemples que ens poden fer pensar el contrari.

El reality, un format canviant:

Tot i que “Gran Hermano” és el reality show per excel·lència a l’estat espanyol –sense oblidar “Supervivientes”-, el programa no té el favor dels crítics televisius. Dir que t’agrada un reality no està ben vist. Però hem de distingir entre el reality show i altres formats híbrids que també prenen el nom de reality. El format genèric va néixer als anys 80 a la televisió americana i des d’aleshores ha canviat considerablement. A l’estat espanyol, podem concretar tres generacions del format; una inicial amb programes com “¿Quién sabe dónde?, amb Paco Lobatón, una altra amb espais com “Sorpresa, sorpresa” i una final amb el “Gran Hermano” que coneixem. El reality és, sense cap mena de dubte, el format que més ha canviat des de la seva aparició arreu del món. I actualment encara continua poblant les nostres graelles televisivies, i a vegades, amb molt d’encert; el germà petit del reality show, el docu-soap, ha estat un dels formats més explotats per TV3 les últimes dues dècades. De fet, actualment encara podem veure l’exemple de “Veterinaris”. El veterà docu-soap beu de la tradició que van iniciar Francesc Escribano i Joan Úbeda a la televisió pública a mitjan dels 90 amb programes com “Bellvitge Hospital” o “Jutjats”, dos dels programes més recordats d’aleshores. Aquest seria un argument de pes per a tots aquells que consideren el reality com un format de poca qualitat. Tot i això, potser sí que seria arriscat afirmar, com encara ho fa Mercedes Milà, que “Gran Hermano” és un experiment sociològic. No. Simplement és televisió.

DONAR

6,118FansM'agrada
1,044SeguidorsSeguir
15,585SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca