Les hemeroteques de diaris i revistes històriques, entre d’altres, han deixat constància que en gairebé tots els conflictes bèl·lics del segle XX s’han segrestat i assassinat a periodistes. Ara bé, segons senyala Gonzalo Jar Couselo en el seu estudi Mujeres Corresponsales de Guerra, la Guerra d’Irak va suposar un punt d’inflexió per la professió, “sens dubte, un dels fenòmens més nous que es viurien durant aquesta guerra seria el segrest de periodistes”, subratllava Couselo. Florence Aubenas, una periodista francesa que va ser segrestada durant mesos a l’Iraq l’any 2005 també va opinar sobre aquest fenomen: “nosaltres no vàrem estar captius pel que escrivíem sinó pel que representem, per l’estatus social del periodista”.
Segons Reporters sense Fronteres, la segona guerra d’Iraq va ser la més sagnant pels periodistes des de la Segona Guerra Mundial. Després de set anys d’ocupació americana el balanç va acabar amb 230 morts. El país també es convertí en l’escenari més gran de professionals de la comunicació segrestats, un total de 93, dels quals 32 varen ser executats i 14 estan encara desapareguts. Dos reporters espanyols figuren en aquesta llista negra: José Couso, mort per l’atac d’un tanc americà contra l’hotel Palestina de Bagdad, lloc on s’allotjaven la majoria de periodistes internacionals, i Julio Anguita Parrado, corresponsal del Mundo i fill de Julio Anguita, polític andalús. En ambdós casos, però, no varen ser segrestats i executats, a diferència d’altres com Enzo Baldoni, un freelance italià de 56 anys que el 2004 va ser assassinat pels seus segrestadors.
Dos anys abans, durant el 2002, un grup yihadista pakistanès degollava a Daniel Pearl, un periodista del Wall Street Journal que va ser segrestat i torturat fins al seu assassinat. La notorietat mediàtica del succés va augmentar per la difusió pública del vídeo del seu linxament. Una acció que recorda a la decapitació del periodista James Foley el passat més d’agost.
Només en aquest any, segons el baròmetre de Reporters sense fronteres, han mort 61 periodistes exercint la seva professió. Més de 10 com a conseqüència del conflicte siri/iraquià. Una xifra que s’aproxima acceleradament als 77 del 2013. Tot i així, el nombre de professionals assassinats ha disminuït suaument respecte de l’any anterior, encara que la xifra de segrests ha augmentat considerablement. El 2013 es va situar sobre els 87 periodistes, principalment a Síria, on 49 van ser captius de grups d’islamistes radicals. L’augment ha estat del 129% i l’organització no governamental en defensa de la llibertat de premsa opina que “els periodistes s’han convertit en veritables objectius en els conflictes”. A més, L’execució de Foley eleva a 39 la xifra de periodistes assassinats a Síria des del 2011.
En aquest mateix país, segons l’última classificació mundial de RSF, “la situació de la llibertat d’informació s’ha deteriorat fins a tal punt que el 2012 quasi tots els grups que operaven sobre el terreny suposaven una amenaça pels informadors. La dificultat d’obtenir informació fiable del que succeeix en l’interior del país fa oscil·lar les xifres de les morts, detencions, segrests i alliberacions dels periodistes”.
En l’actualitat, la situació segueix sense millorar. L’estat islàmic ha decapitat a dos periodistes en dos mesos, d’entre dos altres presoners. Les negociacions amb els països d’origen dels captius no existeixen o no funcionen i la llista continua. Jorge Marirodriga, ex-corresponsal de Kosovo, Iraq, Gaza, Cisjordania, Israel y Buenos Aires, com molts altres periodistes, considera que els reporters cada cop tenen més pressió i se’ls exigeix més. “Les noves tecnologies permeten que els responsables de les redaccions es creguin que poden avaluar millor la situació que els que estan sobre el terreny i és una equivocació”. No citaré el nom d’alguns companys que van morir a causa de la pressió produïda per la precarietat laboral però això ha succeït i succeirà” argumenta.
Del nou context a l’Iraq i Síria també en parla Christophe Deloire, secretari General de Reporters sense fronteres: “no satisfets amb have. r desenvolupat una indústria de captius, l’estat Islàmic practica l’horror fins a arribar a la decapitació en sèrie de periodistes”, sentencia. Així, tot i que recentment Javier Espinosa, corresponsal de guerra del Mundo i víctima durant 200 dies d’un segrest a mans d’un grup yihadista a Síria digués en una entrevista que no li agradava parlar dels periodistes perquè, “són mers transmissors i el fet que un periodista es converteixi en noticia és un error, una equivocació del comunicador en aquest cas perquè nosaltres no hem de ser noticia sinó estar-hi al darrere”, és innegable que els esdeveniments actuals no deixen cap altra opció que reivindicar respecte i dignitat vers un ofici que, tot i ser inherent a qualsevol societat que vulgui defensar la democràcia, està en perill de mort
