El meu DNI i el 9N

No hi ha res més complicat que canviar d’identitat. Ja no només per qüestions burocràtiques sinó per una qüestió psicològica. La gent busquem l’estabilitat per naturalesa i ens reconforta que ens fomentin la nostra essència. Evidentment, canviar la nostra identitat sovint podria causar-nos complicacions emocionals.

Un aspecte positiu en aquest tipus de canvis consisteix a facilitar la comprensió de què l’estabilitat és una il·lusió. Allò que en un moment de la nostra vida ens sembla transcendent, en un altre ens pot semblar una estupidesa. M’interessen, per tant, aquests tipus de canvis. Que m’interessin no implica que desitgi que tothom ho hagi de voler igual. Entenc que la gent s’aferri a la seguretat.

Ens identifiquem amb partits polítics per sentir-nos formar part d’un col·lectiu, ens identifiquem en equips de futbol per la mateixa raó. És més fàcil seguir als triomfadors perquè projectem els seus èxits com si forméssim part de la victòria. Si guanya “La Roja” tots a comprar camisetes i a mostrar l’orgull pel “nostre” equip.

Però què passa quan quelcom no funciona de la nostra identitat? Doncs que preferim mirar a un altre lloc i no assumir responsabilitats. Fins i tot podem justificar accions incorrectes per mantenir la nostra identitat intacta. Per exemple, he sentit a unes quantes converses en les que he estat present que és normal que els polítics roben, que això de desitjar un canvi de governants no és legítim, que els poderosos sempre han fet coses fosques i la cosa no canviarà. En dos d’aquests casos, els companys de conversa eren afins al PP i me van justificar que els del seu partit cometessin estafa. No me van negar que ho fessin sinó que me van comentar “tothom comet estafes, però ells almenys fan un servei notable al país”.

És simptomàtic i cal dir que em semblaria igual de grotesc que aquest argument es fes servir per defensar qualsevol causa. Si qualsevol partit comet frau i segueix sent votat és degut a aquestes concepcions feudalistes i feudalitzadores. Potser a la gent ens costa més canviar la nostra identitat, perquè qualsevol canvi d’aquests suposa un sacrifici personal més alt que no pas moure’ns cap a una altra postura.

- Publicitat -

El factor educatiu o ensinistrador, segons es miri també té una incidència molt forta a l’hora de convertir-nos en uns defensors de la identitat immutable. L’estatus quo sempre educa en valors que promoguin l’enfortiment d’ell mateix i el debilitament de qualsevol altre model. N’hi ha que hi veu ensinistrament en el model català d’educació i en canvi veurà molt educatiu fomentar la devoció cap a la Monarquia, el consentiment envers el franquisme i la lluita per una Espanya castellana on el català s’accepti com s’accepta a un fill capritxós, amb resignació.

No vull dir que a Catalunya no s’ensinistri o que a Espanya sí o a la inversa. Vull expressar que qualsevol tipus d’educació vista per una identitat rival i confrontada serà vista com a manipuladora. La pròpia com a veritable. Ara bé, en el moment en què una visió com aquesta intenta legitimar-se com a únicament veritable corre el perill de perdre la raó, almenys en una democràcia. Per què? Doncs perquè la democràcia es fomenta en què la raó no és una, “gran i lliure”, sinó plural i consensuada quan es tracta del bé públic.

Però ja dic, costa molt canviar d’identitat i quan tenim un rival o enemic evident ens resulta més fàcil afirmar-nos en la nostra pròpia posició. Aquesta és l’essència de les identitats: afirmar-nos a nosaltres mateixos en contraposició a un gran perill o enemic. Els independentistes mexicans eren un gran perill per a l’Espanya noucentista, ara ja són “amigos latinos”. Els francesos també eren un gran perill fins que es convertiren en un aliat una mica incòmode. Toca buscar nous rivals.

No hi ha res més nostàlgic que defensar l’estatus quo amb l’únic argument de què és l’estatus quo. Això Ciutadans ho fa molt bé. Però és buit de contingut perquè no motiva la reflexió sinó la subordinació. Des d’aquest partit se’ns diu: la democràcia es defensa amb els partits polítics que elaboren les regles del joc que es van constituir fa vora quaranta anys. És important que sigui sent així. Ara bé, aquestes lleis només funcionaran quan nosaltres governem, els altres no són gaire bons fent la seva feina. Per tant, ens heu de votar. (L’argument és excels.) De vegades inclús penso que C’s és la performance més realista i grotesca del gran dramaturg Albert Boadella.

Però les identitats canvien, subtilment, al llarg dels anys. Al meu col·legi, quan era petit, em van regalar dues banderes espanyoles per anar a veure als reis en una visita seva a Tortosa. Encara recordo la seva foto penjada a cadascuna de les aules de classe. Ningun professor ens va criticar que tinguéssim aquella imatge. Ens feien pedagogia d’amor cap a la monarquia (no sé si per obligació o per afecció).

Recordo jugar en castellà, mirar pel·lícules en castellà i fer-ho sense adonar-me’n si era imposat o per què collons em venia donada aquella llengua que no era ni meva ni del meu entorn. Recordo que des de petit em fascina aquesta llengua. Recordo que vaig anar a veure una jura de bandera quan tenia 6 anys i recordo per tant haver conegut abans l’amor (forçat o no) per la bandera espanyola que per la catalana.

Recordo que el meu desig per la independència va venir acompanyat per un desig filosòfic de no acceptar una realitat com a immutable ni la possibilitat de canvi com quelcom dolent en sí mateix.

Recordo com parlava amb diferents amics sobre aquest tema i com tots arribàvem a la conclusió de què en temes “identitaris” primer s’assoleixen les posicions i després s’argumenten (en la majoria dels casos).

I sobretot recordo a la gent que una identitat, tal i com ens explica Sant Agustí a les seves confessions, es reafirma davant de l’atac dels altres i que no hi ha res pitjor per intentar dissoldre un pensament que intentar imposar-ne un d’invers. Així que l’espanyolisme que vulgui convèncer als catalans de que lo millor és seguir sent espanyols, no tenen ni idea de metodologia, ni d’educar o ensinistrar (depenent com ho vulguin veure).

També recordo que convidar a la reflexió per una i altra banda és molt important per a la democràcia.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca