L’argument de la mentida

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Si poguéssim aprofitar tota la fusta dels nassos dels polítics mentiders (deixeu-me emprar la clàssica metàfora d’en Pinotxo), us ben asseguro que no hi hauria més tala d’arbres al món. Això, suposo que no se li escapa a ningú (encara que després tinguem governs amb majories).

La política actual de les Espanyes, Catalunya inclosa, ja no juga amb l’oratòria, juga amb la mentida més casposa i podrida. Aquesta afirmació és tan obvia i està tan incorporada en la societat que ni ells, els polítics, s’esforcen en intentar tapar el que és més cridaner que les seves desconjuntades corbates. Com ja dic, això no és nou.

El problema, tampoc nou però potser més amagat, és que el tumor de la falsedat política s’està estenent a altres àrees de la nostra societat. La campanya dels arguments està servida, tot s’hi val. Les opinions es converteixen en fets i afirmacions que després s’empren de forma malèvola per esgarrapar les quatre neurones que queden als caps d’aquells que per no saber què creure, creuen sense saber. Cadascú és lliure de pensar el que vulgui, d’opinar el que vulgui i de convèncer a qui vulgui, però transformar realitats, tergiversar paraules i embrutar la història és un joc brut.

Els polítics en són uns mestres experimentats, però em preocupa que els mitjans de comunicació, l’àmbit de l’educació i la societat en general vulguin jugar al mateix joc. La mentida no deixa de ser-ho per molt que diguem que és veritat.

Conviccions a part, els fets són fets. La història no ha de ser un joguet en mans del poder, les persones no podem ser uns titelles i allò veraç no pot ser substituït per allò que ens convé.

És transcendental lluitar contra la mentida, no deixar-nos enganyar és una responsabilitat moral. El proverbi jueu deia “que amb una mentida es pot anar molt lluny, però sense esperances de tornar”. Així doncs, més val no anar per camins erràtics, com molts fan, ja que la història i la veracitat sempre s’acaba imposant.