La majoria de les persones creu que l’amor és un sentiment. I moltes encara s’ajunten o es casen jurant-se amor etern, dient que passaran tota la vida junts. És un desig preciós, però, com ho saben? Moltes parelles es fan mal perquè parlen d’amor quan en realitat no tenen molt clar a què s’estan referint. Fins i tot hi ha casos en què cadascú l’entén d’una manera diferent i ni tan sols s’ho han dit. El gran problema de moltes relacions afectives és que no hem après a comunicar els nostres sentiments, necessitats i peticions. No ens han ensenyat i per això sovint és amb la persona amb què més volem estar connectats amb la que més ens costa. Però encara hi som a temps.
Comparteixo la teoria del corrent denominat Comunicació No Violenta i del seu principal divulgador, el psicòleg Marshall Rosenberg, que entén l’amor no com un sentiment, sinó com una necessitat. Necessitat de rebre i de donar amor. Necessitat de connectar amb una persona, de mostrar els nostres sentiments i necessitats i de rebre’ls amb el cor obert, sense judicis o prejudicis, sense exigències. És quan aquestes necessitats de connexió, de donar i rebre amor es cobreixen quan apareixen els sentiments que mal anomenem amor: sentiments d’enamorament, alegria, tendresa, il·lusió, passió, seguretat, despreocupació, etc.
En el marc de les relacions moltes persones no expressen les seves necessitats d’una forma clara, concreta i directa. Esperen que sigui la seva parella qui les endevini. O bé s’expressen en forma d’ordre o d’exigència, i no de petició. La distinció és important perquè la petició manté la connexió oberta mentre que l’exigència bloqueja la comunicació. Altres prefereixen sacrificar-se per la seva parella i fer quelcom en contra de les seves necessitats. Prefereixen cedir abans que buscar una estratègia que satisfaci les necessitats dels dos, i això desconnecta.
A simple vista, no sembla gaire lògic comprometre’s a acomplir coses que no estan només a les mans d’un mateix. Tenint en compte que més de la meitat de les parelles que es casen acaben separant-se, no és molt més honest, creïble i lògic comprometre’s amb l’altra persona a ser transparent i sincer, per exemple, en comptes de prometre-li amor etern? Entenc que quan una parella es casa pot tenir el desig de compartir la resta de la seva vida estimant-se i que pot treballar per aconseguir-ho, però no té cap certesa que pugui ser així. Per què prometre-ho? No és més lògic prometre coses que depenen d’un mateix? Comprometre’s a demanar les coses en lloc d’exigir-les, comprometre’s a no interrompre quan l’altre parla, comprometre’s a ser sincer, per exemple? Tot això ho podem controlar. És realitzable ara. Però voler estar per sempre amb algú, com ho saps?
Com Marshall Rosenberg, crec que és molt més sincer tenir clares les intencions de cadascú respecte a la relació i, si aquestes canvien, poder-les parlar i renegociar com a persones emocionalment madures. Parlant en lloc de fingir, ocultar, callar o cedir. La probabilitat que una relació duri tota una vida és major si les dues persones són sempre sinceres sobre els seus plantejaments, sentiments, necessitats i intencions. És positiu que facin balanç amb regularitat sobre les necessitats de cadascú i que abordin estratègies comunes per satisfer les seves necessitats. Si ambdós estan atents a tot allò que pugui ser un impediment al seu desig de proximitat i de mantenir una connexió càlida i sincera, el fonament d’aquesta relació serà tan sòlid que ambdós decidiran quedar-se dia rere dia. La comunicació és la clau.
