El nomadisme forma part de la vida de moltes prostitutes, ja l’exerceixin en pisos luxosos o en les cadires de bar de plàstic que esquitxen les carreteres. “Quan et canses, marxes. Si no t’agrada, marxes. Si vols canviar, marxes. Així de fàcil”, diu una d’elles, que viu en un pis ple d’habitacions de luxe exclusives per a clients però dorm en una cambra on s’amunteguen els llits de les treballadores. I així són la majoria dels pisos, segons ella. Estan dissenyats com un lloc de pas on les dones no acostumen a quedar-se més d’uns mesos. Aquest moviment fa que localitzar-les sigui difícil, però aquesta no és l’única raó: no només canvien de pis constantment, sinó també de mòbil, i inclús d’aspecte. Les fotografies i els telèfons de contacte amb els que s’anuncien a les múltiples pàgines web sovint no es corresponen amb la dona amb que es pretén contactar. “Les fotos poques vegades són nostres, busquem noies que s’assemblin a nosaltres, i ja està”, explica una altra. Tot sigui per preservar la identitat. El nom, això sí, sempre l’encertaràs: es truqui a qui es truqui i es digui com es digui, dirà que sí sense problemes, i és que res hi ha més superflu i intranscendent que el nom en aquesta professió en la que la identitat real es preserva com el tresor més valuós.

Això, no obstant, no sempre funciona així: canvia en els extrems, que van dels hotels més luxosos a les cantonades més desoladores. Les professionals de nivells astronòmics es mouen en una altra òrbita, on el control és només seu. No hi ha telèfons als que trucar, ni cases on anar-les a buscar: elles són les que marquen l’accés. Una explica que només hi ha un canal a través del que se la pot contactar: el boca-orella. Els seus clients són la seva xarxa de promoció, són ells qui la recomanen, i ella qui accedeix -o no- a veure’s amb nous interessats. No té cap complex en dir que no si el client no la convenç, i tampoc té per què fer sacrificis: amb un parell de serveis a la setmana pot tenir suficient per mantenir un bon nivell de vida. Les prostitutes i escorts de luxe cobren des del voltant de 180 euros a quantitats inimaginables pels seus serveis, que mai proporcionen a casa seva. I és que el lloc de la cita mai és al domicili de la treballadora; de ser-ho, ja vulneraria la seva preuada intimitat. Així, acostuma a trobar-se amb el client a casa seva o a hotels de luxe on la discreció és la prioritat.

I d’un extrem passem a l’altra, on les dones tampoc ofereixen els seus serveis a casa seva, però tampoc ho fan a casa de ningú: ho fan al carrer. Aquí no hi ha telèfons ni webs de contactes, al client només li cal fer un senyal per aconseguir el que busca. Tampoc hi ha drets, ni seguretat, ni cap tipus de comoditats. Sovint, ni tan sols hi ha esperança, ni llibertat. El preu pel servei que ofereixen les prostitutes de intempèrie acostuma a ser ridícul i denigrant: cobrar 20 euros per una fel·lació o 30 per un complet ja pot semblar excessiu per a alguns clients. A aquestes xifres paupèrrimes cal sumar-li la lamentable extorsió a la que moltes es veuen sotmeses, que les fa esclaves de les màfies estafadores de somnis que trafiquen amb elles.

El perfil de les treballadores dels dos mons -el del carrer i el de local- disten tant com la remuneració, les condicions i la seguretat. Segons dades d’un portal de contactes on les noies acostumen a cobrar entre 100 i 400 euros per hora, aproximadament un 43% de les professionals donades d’alta els últims anys són autòctones, i n’hi ha de totes les edats: des de noies de 18 anys a dones dels cinquanta i escaig. Al carrer, no és així: el perfil més habitual és el d’una dona immigrant d’edats que oscil·len entre els 20 i els 35 anys. Segons un estudi de la revista científica Gaceta Sanitaria, l’edat mitjana del global de les dones que exerceixen la prostitució -ja sigui al carrer o a local- és de 30 anys, i la majoria són immigrants, sent un 35% de l’Europa de l’Est, un 24% d’Àfrica, i un 29% de Llatinoamèrica. Però aquestes dades, és clar, són orientatives. No hi ha registres, ni censos, ni estadístiques plenament fiables d’un col·lectiu que és legalment invisible, al menys més enllà de les entitats del tercer sector que treballen amb prostitutes. Treure aquesta professió de l’alegalitat trauria també a la llum molta informació rellevant per conèixer-la des de l’objectivitat i lluny de prejudicis, i contribuiria així a millorar les condicions de les que l’exerceixen lliurement, i a dificultar la feina a aquells que volen obligar a altres a fer-ho forçades i sota amenaces. El dilema de si cal regular, prohibir, obviar o liberalitzar la professió és delicat i de difícil solució, però plantejar-lo hauria de ser un imperatiu: no es pot obviar una realitat que pot estar al tombar la cantonada o, qui sap, a l’altre costat del llit.