Relacions de complicitat

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Fa un temps va caure a les meves mans un relat que tracta de descriure com són les relacions entre les persones. Es tracta de la faula del peix i la ostra. Un peix vol conèixer a una ostra, comunicar-se amb ella i descobrir el seu interior. S’apropa a ella il·lusionat, apassionat, enèrgic, tot pulsió de vida. Però a cada intent la ostra es tanca, protegint amb la seva closca la seva part més bella, tendra i vulnerable.

El peix s’enfada pres de la frustració. Qui s’haurà cregut que és aquesta. Jo no vull fer-li cap mal. Només vull que ens coneguem, però ni tan sols m’ha donat una oportunitat. El peix ho segueix intentant dia rere dia i la ostra segueix tancant-se espantada a cada nou intent. Llavors el peix comença a considerar altres possibilitats. I si la culpa és meva? –es pregunta. I si sóc lleig o no li caic bé als demés? Potser no sóc prou interessant… Sempre em passa el mateix. Em quedaré sol tota la vida. Però lluny de rendir-se, el peix recorda que a les profunditats de l’oceà viuen uns peixos famosos per la seva capacitat d’obrir ostres, i decideix anar-hi a parlar.

Malgrat no està gaire segur que el seu pla tingui èxit, el jove peix espera el moment oportú i s’apropa al grup de peixos veterans. Els explica les dificultats que té, la sensació d’impotència, les ganes de llençar la tovallola… És molt sincer amb ells i els hi demana amb tota la humilitat que sap si li poden donar un cop de mà. Els peixos experimentats l’escolten amb atenció i el feliciten per les seves ganes d’aprendre. Li expliquen que hi ha algunes ostres que són molt difícils d’obrir, però que aquesta dificultat por ser un bon estímul per intentar créixer i millorar.

Li diuen que ha d’aconseguir suscitar en la ostra el desig i les ganes de comunicar-se amb ell. Esbrinar què és el que li agrada i el que no. Aprendre observant. Saber què dir i trobar el moment oportú. També li esmenten que les ostres són molt sensibles i que s’espanten fàcilment amb el moviment brusc de les aigües. S’espanten si algun animal s’apropa de mode imprevist. Les hi agrada en canvi els moviments suaus, que se les tracti amb delicadesa, que se les vagi coneixent a poc a poc fins agafar confiança, que se les parli en el seu llenguatge…

Es tracta, al final, d’actuar no només tenint en compte les necessitats d’un mateix, sinó també les de l’altra persona. La creació d’una relació basada en la comunicació assertiva demana temps. És un procés d’observació i aprenentatge del llenguatge i de les actituds de l’altre del que es van destil·lant –gota a gota- pensaments, sentiments, emocions i necessitats. La relació i la comunicació van guanyant qualitat i les dues ànimes es van apropant. Quant? Fins a límits insospitats de complicitat.

I succeeix amb freqüència que davant determinades situacions sobren les paraules i una mirada és suficient per comunicar-se. I comencen a ocórrer coses en petits detalls de la vida quotidiana: se sincronitzen les trucades telefòniques, s’anticipen moviments i accions. S’experimenten sensacions comunes malgrat pugui haver kilòmetres de distància. Passen coses a priori inexplicables, il·lògiques, quasi màgiques, però de les quals les cultures orientals fa molt de temps que parlen: tot és energia. Que estem connectats per ella. Que té sentit creure que si aconseguim que els nostres canals energètics estiguin oberts la energia fluirà entre nosaltres i ens sentirem units, connectats. I encara que pugui semblar-nos que hi hagi una gran distància física entre nosaltres, què ocorreria si passéssim a observar-nos des de l’altra punta de la Galàxia? Que la distància que ens separa seria inapreciable. Si se’ns pogués apreciar, se’ns veuria tan enganxats els uns als altres que costaria de creure que no ens sentíssim els batecs del cor. Tot depèn de l’escala i la perspectiva amb que ho analitzem.

Una altra curiositat, més de tipus espiritual. Què passa quan ens enfadem amb una altra persona? Com ens comuniquem? Sovint a crits, veritat? Ens comuniquem a crits encara que físicament ens trobem a prop i realment no sigui necessari pujar el to de veu. Però, i emocionalment? Ens hem apropat o allunyat? I quan t’allunyes i vols arribar a una altra persona què fas? Crides perquè et senti, perquè el missatge arribi al seu interior. I el mateix passa quan estàs molt unit amb l’altre: li parles baixet, perquè la distància emocional entre els dos és tan petita que no és necessari gaire més que un xiuxiueig.

- Publicitat -

La eina per aconseguir que la energia i les connexions entre nosaltres flueixin és la comunicació assertiva. Quan dues o més persones estan realment connectades succeeix quelcom que alguns titllen d’extraordinari, altres d’excepcional, però que en realitat és el més natural del món: és l’Amor.

@ProyectoAcope

DONAR

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca