Les pel·lícules de Quentin Dupieux (aquesta és la quarta des que es va endur el premi del públic l’any 2009 amb Rubber) són una cita obligada a Sitges amb la comèdia absurda, i Réalité, la seva nova variació sobre el mateix tema, deixaria descol·locat qualsevol espectador profà però ofereix als seus habituals exactament el que esperen. Els arguments amb què treballa no són narratives a l’ús, sinó que el realitzador i músic francès s’ocupa de presentar diferents personatges les vides dels quals s’entrellacen en un sense sentit harmonitzat buscant el desconcert i el riure constant que aquest provoca. Réalité està prou bé, però la seva virtut es converteix a estones en la seva creu, ja que, tot i que les situacions que explota són noves, la forma ja no sorprèn i deixa la sensació als que ja coneixen el seu cinema de no haver vist res de nou, i de simplement tornar, amb menys genialitat, a un territori on Dupieux ja havia excel·lit amb Wrong.
Un altre habitual de Sitges, aquest amb una trajectòria elevada a l’estatus de clàssic, és David Cronenberg, que arriva al festival després de competir a Cannes amb Maps to the stars. A mida que aquesta telenovel·la fílmica sobre la tèrbola vida hollywoodenca tira endavant, la ironia es torna sàtira extrema i un Cronenberg amb la inclemència per bandera es rebolca en una espiral de perdició sense perdre el somriure sorneguer. Els grans actors que apareixen en pantalla agonitzen en un món opressiu, ridícul, cruel i sense sentit, i el director aconsegueix plasmar amb molt d’èxit els lamentables intents de sobreviure dignament (i no aconseguir-ho) en mig de tota aquesta farsa.
A girl walks home alone at night, primer llarg d’Ana Lily Amirpour, venia amb grans promeses, però només ha complert en part. La seva proposta passa per l’estilització radical i la fusió de gèneres, i ens presenta, a grans trets, un western de vampirs ambientat en una ciutat de film noir. La vessant estètica del film és impecable, però a mida que avança la trama un comença a sospitar que no hi haurà gaire cosa més. Podríem posar-nos a llegir forçadament entre línies i parlar d’una al·legoria del paper de la dona a Iran, per exemple, però em fa l’efecte que tot plegat té menys substància que l’ontologia de Berkeley. Cap al final, la sensació era de ja tenir-ne prou. Un 10 per la forma, però convindria treballar el contingut més enllà de l’esbós la propera vegada.
Marjane Satrapi és una directora amb un costat naïf però sempre preocupada que la seva obra tingui valor en termes de profunditat. Amb The Voices, el seu darrer film, molt més proper a Hollywood que les seves dues peces anteriors, exagera el to desenfadat i pastel, i potser el seu contingut té força menys rellevància pel que fa als personatges i els seus sentiments (en aquest cas, massa caricaturescos), però ho compensa amb un molt bon ritme i un humor negre però sempre desenfadat que fa que el seu visionat sigui lleuger i divertit. Les corrandes d’un psicòpata en un procés de reinserció no massa exitós són relatades des de la seva no-medicada perspectiva: les llargues xerrades amb el seu gos i el seu gat i la seva particular manera de percebre les accions que comet són reeixides i funcionen. Molt recomanable.
També hi ha hagut lloc, evidentment, pel terror. A comentar, en diferents nivells d’entusiasme generat, dues pel·lícules que comparteixen gènere a la seva manera però que no tenen res a veure: Goodnight Mommy i Oculus. Sobre la segona, res de nou: un mirall antic amb poders malignes d’abast i varietat de dubtosa versemblança (però vaja, no vindrà d’aquí) es torna a creuar en les vides de dos joves germans que ja van patir les bretolades mirallesques en el passat i que volen eliminar d’una vegada per totes aquesta vil font de desgràcia. És un film de poca reflexió (he, he, he…) i que, realment, tampoc no fa massa por, però està prou ben muntat i podríem dir, en definitiva, que cola. Sobre la primera, no puc fer més que expressar la meva admiració: m’ha xocat, i molt. El que inicia com un relat una mica incòmode i amb algun puntet naturalista sobre dos bessons d’uns nou anys que dubten de la veritable identitat de la seva mare després que aquesta se sotmeti a cirurgia facial i comenci a actuar de manera estranya i desagradable, desemboca (previ pas per un moment en què sembla que la pel·lícula no avança i no acabarà de dur enlloc) en una última mitja hora despietada amb els nervis i la sensibilitat d’un públic que no s’esperava una clatellada de tal intensitat.