L’ofici de l’anonimat

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

M’obre la porta una noia jove amb un somriure d’orella a orella. La saludo i, sense dir res, em convida a seguir-la per l’estret passadís d’un pis cèntric decorat amb estil. Les portes de les habitacions estan obertes, i no puc resistir-me a mirar: dins de cadascuna, un llit enorme amb llençols de luxe presideix l’estança. La decoració és moderna i minimalista, i la neteja i l’ordre són impecables. Calculo que hi ha quatre o cinc habitacions. Arribem al final de llarg passadís, i la noia, que només ha obert la boca per somriure, em fa passar, i el luxe s’esvaeix. Unes lliteres sense ordre ni glamour s’apilen a un costat de l’habitació: l’altra banda està reservada per la cuina, si se li pot dir així. Un microones és l’únic aparell que hi ha. Tampoc veig televisió, ni forn, res. Només els llits i el microones. I una dona poderosa mirant-me inquisitiva des de d’un dels llits.

Només porta una bata, que no deixa gaire espai a la imaginació. Però no li cal gaire indumentària, els ulls la vesteixen. Em presento i li dic que vinc per l’entrevista que havíem concertat per telèfon, i ràpidament s’arrenca a parlar: m’explica que la noia que m’ha obert fa tot just dues setmanes que treballa allà, que la professió és bastant dura i com m’hauria de comportar amb els clients. Em quedo una mica astorada, fins que comprenc que hi ha hagut un malentès. “Perdona, però vinc a fer-te una entrevista per una revista, no per a una entrevista de treball!”, li aclareixo, i on abans hi havia un esplèndid somriure ara es dibuixa una ganyota que no sé si expressa irritació o desconcert. Ràpidament em vol fer fora però, per art de màgia i amb una mica d’amable persuasió, acabem assegudes a les lliteres, on s’uneix també la noia que m’ha obert la porta. M’explica que l’anonimat és el seu bé més preuat, alhora que la seva pitjor maledicció: les seves famílies no saben a què es dediquen, i es veuen obligades a viure en una mentida constant.

“La vergonya és perquè la societat està plena de tabús, quan en realitat fem un gran favor social”

S’han de protegir perquè la societat té molts estigmes i prejudicis vers les treballadores del sexe: “La vergonya és perquè la societat està plena de tabús, quan en realitat fem un gran favor social: som la via d’escapament de molts i molts homes, i ens dediquem a fer l’amor, no hi ha cosa més maca”, em diu, sense deixar d’admetre que mai va voler ser prostituta. Bé, ni prostituta ni puta ni escort: “La puta és la que fa el salt al seu marit, nosaltres som dones de companyia”, puntualitza.

La noia que m’ha obert la porta va rient, però segueix sense parlar: resulta que no sap ni català ni castellà. Fa dues setmanes que és a Catalunya, i encara no ha après l’idioma, però l’entén, i sembla que té ganes d’entrar a la conversa, així que la dona li fa de traductora. La seva història és més i més insòlita a mesura que avança: amb 20 anys, va venir a Catalunya a treballar com a cangur dels fills d’uns coneguts dels seus pares que són alhora els propietaris del pis de cites, i va començar a netejar-lo per un sobresou. I una cosa va portar a una altra: “Venia al pis, veia els nois i els diners, i em van entrar ganes. Ja que venia a netejar, havia d’aprofitar!”, diu sense cap mena de complex. “Así que vino como niñera y acabó de putañera”, exclama l’altra entre rialles.

Tot i que la majoria de les treballadores del sexe elegeixen lliurement la professió –segons la ONU, 1 de cada 7 ho fa forçada-, poques ho fan amb aquesta alegria i aquestes ganes. La dona m’explica que s’hi va veure obligada després que la crisi fes naufragar la seva empresa, mentre que una altra en la mateixa situació assegura que “tothom se sorprendria de quantíssimes dones que mai s’haurien plantejat entrar en aquest submón de cop veuen que no hi ha una altra sortida”.

El sector genera milers i milers d’euros diaris que queden en l’economia submergida

Avisa que per ser treballadora del sexe cal ser psicològicament molt centrada: “Has de saber separar les coses i no sentir-te bruta pel que fas. S’ha d’intentar aïllar el pla físic del psicològic”, tot i que adverteix que, per molt forta que una sigui, no pot resistir-ho si no li agrada el sexe. Quines altres qualitats són indispensables? Tenir molta paciència i molta empatia, per sobre de les habilitats sexuals: “molt sovint, els homes venen més per a sentir-se escoltats que per l’acte en sí. Som les seves confidents, les seves psicòlogues no titulades: ens expliquen coses que mai podrien dir a les seves parelles, els seus problemes i les seves fantasies. I a vegades això és el pitjor: haver de fer veure que t’interesses per algú que no recordes ni com és diu”, lamenta.

DINER RÀPID, PERÒ NO FÀCIL

“Molta gent diu que la prostitució és diner fàcil, i ens critica també per això. Però no ho és. Potser és diner ràpid, però no fàcil”, remarca una altra treballadora amb la que quedo en un bar, que coincideix en que cal tenir el cap molt ben moblat per no perjudicar-se psicològicament i emocionalment. Em confessa que cobra com a mínim 100 euros l’hora, però que sovint els clients paguen més, especialment els habituals. Ha acabat cobrant per sexe sense buscar-ho, i constata que el perfil de les treballadores sexuals ha canviat en els últims anys, especialment a causa de la crisi. Han entrat amb força dos sectors abans minoritaris: dones de 40 a 50 anys que no han trobat una altra sortida després de perdre les fonts d’ingressos, i noies molt joves que s’hi dediquen perquè els agrada o per necessitat, que sovint hi recorren com una via de finançament als seus estudis, compaginant les dues vides paral·leles en secret, cobrant, pel cap baix, 180 euros per hora.

Independentment que poques s’hi dediquin per vocació o per plaer, els estereotips que manté la societat envers la professió no són compartits per les treballadores: “Molts diuen que entrem en això perquè ens obliguen, ja siguin terceres persones o la nostra situació, però no és així. Hi ha molta gent que no troba feina i mai es plantejaria cobrar pel sexe. Potser no es la nostra feina ideal ni la que havíem somiat, però imagino que poques noies hauran somiat mai ser caixeres de supermercat o dependentes de botigues de roba, i n’hi ha per milers”, destaca una de les noies, sense deixar de remarcar que la prostitució té dies bons i dies dolents, com la resta de professions.

I els dies bons depenen en gran mesura de com sigui el client, i això, en molts casos, són elles qui ho decideixen. “Que si diem que no? Diem que no constantment!”, exclama una d’elles, que assegura que la majoria dels homes que busquen els seus serveis són amables i educats, però lamenta que una gran part són casats. Altres, però, no comparteixen aquesta opinió: “Els homes no serveixen per a res. Són mentiders i hipòcrites. Molts són exemplars fora, però venen aquí i es mostren com són realment, i la majoria, o fan por o fan pena”. Una altra no té cap complex en assegurar que “els homes són el que la dona vol que siguin. Són totalment manipulables, així que l’home no és més que un reflex de com la dona que té darrera vol que sigui. És la seva ombra, i ell ni tan sols ho sap”. Aquest perfil d’home educat i d’alt nivell cultural, però, és només el que freqüenta els locals de treballadores del sexe d’alt standing. Al carrer, no passa el mateix.

REGULACIÓ: SÍ O NO?

La situació de les prostitutes al carrer i a altres locals dista molt de la de les de luxe. Actualment la Policia Nacional calcula que hi ha al voltant de 40.000 prostitutes a Catalunya, tot i que és difícilment mesurable pel fet de no estar regularitzades. “Cal regularitzar-la: implicaria més seguretat per nosaltres, menys prejudicis i una bona inflada per les arques de l’Estat: el sector genera milers i milers d’euros diaris que queden en l’economia submergida”, comenta una, que remarca a més que regularitzar-la dificultaria el tràfic de persones i l’explotació sexual. “I fer-ho no seria difícil: jutges, polítics i advocats ens coneixen molt bé. Molts són clients habituals”.

DONAR