The Guest, o com el convidat resulta ser l’enemic

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Sitges és el lloc perfecte per descobrir o seguir lloant directors i joies del cinema de gènere. Un dels director més prolífics del cinema nord-americà, Adam Wingard, ha presentat al Festival de Sitges la seva nova pel·lícula: The Guest. Anys després de la mort del seu fill Caleb a l’Afganistan, la família Peterson intenta tirar endavant, fins que arriba un extrany hoste: un antic company de l’exèrcit reavifarà velles ferides i temors, que acabaran amb l’estabilitat de la família. L’actor britànic Dan Stevens – famós pel seu paper al serial d’època Downton Abbey – encarna en David, un ex-militar amb un alt poder de persuasió: ja sigui amb el matrimoni Peterson o amb els dos fills de la parella, tothom cau rendit als seus peus. Les coses es compliquen amb l’estreta relació que manté amb tots els membres del clan, cosa que l’involucrarà cada vegada més en els assumptes personals de cadascun d’ells.

Tot i el seu gir final inesperat (una tàctica de guió massa atrevida i que trenca el fil argumental) la pel·lícula manté l’espectador enganxat a la cadira. El misteri al voltant d’en David, hipnòtic i misteriós, es va descobrint a mida que avança el metratge; una dependència emocional del personatge que passa de la fascinació a l’odi en matèria de minuts. Els seus mètodes poc ortodoxos evidencien la falta de moral del protagonista, conseqüència de les seqüeles de la guerra. Es podria dir que The Guest és una cinta típicament americana: la família (aparentment) feliç, la connexió amb l’exèrcit, els balls d’institut, bullying a l’escola…Tots aquests elements són presents a la pel·lícula, la qual combina humor negre amb violència, com en l’escena que es desenvolupa en un bar clandestí.