Poques coses ens resulten més fàcils als éssers humans que donar consells, i poques més difícils que acceptar-los. Ens movem dins d’un narcisisme quasi patològic al que és quasi impensable demanar ajuda a l’altre i assumir realment que no som perfectes. No suportem que ens diguin el que hem de fer. Què s’hauran pensat? El que està bé o malament. I a sobre et diuen que només volen ajudar-te, que volen el millor per mi. Què saben ells el que és millor per mi? Els hi he demanat ajuda? Que em deixin tranquil si diuen que m’estimen tant.
Per què ens costa tant deixar de parlar sempre dels altres i passar a ocupar-nos de nosaltres? Acceptar les nostres limitacions i emprendre accions per créixer? Quins canvis fer? Quines estratègies abordar?
No ens aturem a pensar com pensem, a deixar de banda els nostres judicis, autojudicis, etiquetes i creences. No ens han ensenyat a escoltar els nostres sentiments i a relacionar-los amb les nostres necessitats. Ningú s’ha proposat ensenyar-nos expressament a gestionar les nostres emocions de forma respectuosa amb nosaltres i amb els demés. Vivim esclaus de la nostra ment i de les nostres ferides internes. Construïm parapets, cuirasses i armadures emocionals per intentar demostrar que no som dèbils. Però darrera de la violència, la agressivitat i la passivitat sempre hi ha por. Darrera de tot atac hi ha un temor ocult o una ferida que vol ser protegida.
El savi que lluita contra les seves pors i mira de créixer interiorment renuncia a la violència. On hi ha por no hi ha amor. Per poder estimar a una altra persona és indispensable treure les escombraries internes, buidar la motxilla, aprendre a estimar-se a un mateix. I aquesta és una feina de per vida. El millor guerrer no és perfecte, ni és invulnerable ni guanya sempre. El millor guerrer és totalment fràgil, i conscient de les seves imperfeccions fa que l’esforç diari per millorar i créixer esdevingui la seva felicitat.
Hem deixat la nostra educació emocional en mans del temps i la experiència. La vida –a base de cops- i els teus propis errors seran els teus millors mestres, ens han dit. Passem la major part del dia vivint en automàtic, pensant en el futur o en el passat. Imaginant, jutjant, etiquetant, amb la ment ocupada pels pensaments, el treball, la tele, el mòbil… Però sabem per què fem el que fem? Sabem per què seguim l’horari que seguim? Actuem a partir del que ens han ensenyat i del que ens han dit que ha d’agradar-nos? O fem el que veritablement ens apassiona?
Ets una persona madura? La maduresa no és ser molt bo a la feina, ni tenir moltes coses o tenir un currículum extens. Tampoc ho és ser el millor en alguna cosa o triomfar. Maduresa és saber gestionar les pròpies emocions de forma respectuosa amb un mateix i amb els altres. És deixar de culpar, d’esperar, d’etiquetar a la vida com a justa o injusta en funció del que ens passa. Acceptem la vida tal i com és, que no vol dir que ens conformem. Ocupem-nos d’allò que podem controlar posant-hi consciència, esforça i alegria. Deixem de preocupar-nos per allò que no depèn de nosaltres, per allò que ha passat o pel que encara no ha arribat. Viure, donar el millor d’un mateix, ara i aquí. Això sí que està a les teves mans.
Val la pena aprendre a viure la vida amb felicitat i passió. Val la pena acceptar que no som perfectes i demanar ajuda per millorar. Gandhi va dir: “si vols canviar el món, comença per canviar-te a tu mateix”. Si no vols que et jutgin, no et jutgis. Si no vols que et facin mal, no facis mal. Si vols que et perdonin, perdona. Comença per posar en dubte que tot ho fas tan bé, que tot el que dius és just, que no t’equivoques, que sempre tens raó… Potser així, i parafrasejant al Sabina, arribarà el dia on tindrem un món al que ser valents no surti tan car, i al que ser covards no valgui la pena.
@ProyectoAcope
