Entrava sense gaires ganes, per cap motiu en concret, a veure Retour à Ithaque, de Laurent Cantet (guanyador de la palma d’or al 2008 per La clase), però no podria haver estat més equivocat. El retrobament d’un vell grup d’amics a una terrassa de La Habana, la seva ciutat natal, dóna peu a confessions i antigues rancúnies, a reflexions sobre la creació artística, la vida i la política i al ressorgiment i revaloració de l’amistat entre els presents mitjançant un guió brillant (que seria recomanable subtitular a l’estrena en sales comercials) i un conjunt d’interpretacions impecables. Cada novetat aflora en el moment oportú, i els conflictes principals es couen a foc lent amb magistrals tocs d’intensitat que fan que l’interès no davalli ni per un instant. És una llàstima que la secció Perlas només tingui un premi, perquè de moment està oferint el millor del festival amb diferència.

La nova pel·lícula de Mia Hansen-Løve, Eden, sobre la vida d’un grup de joves dedicats a la producció de música electrònica al llarg de dues dècades, s’ha rebut amb expectació i no ha decebut. L’entorn de l’escena de clubs parisenca (i més endavant internacional) es tracta sense abandonar cap de les seves facetes, i construeix un relat interessant de seguir que potser afluixa una mica cap a la meitat del metratge, però que funciona especialment gràcies a un final realista, una trama en constant moviment i una banda sonora (principal protagonista del film) excepcional.

El Teatro Principal s’omplia a vessar pel passi de premsa de Magical Girl, de Carlos Vermut, que fa dos anys sorprenia tothom amb Diamond Flash, una peça rodada entre amics i actors novells amb 20.000 euros de pressupost que oferia novetats inaudites en el cinema espanyol. El director, col·laborador habitual dels Venga Monjas, aplica una formula similar al seu nou film, que, a partir dels intents d’un pare per complir un dels desitjos de la seva filla amb leucèmia, genera amb igual facilitat i enginy situacions dramàtiques, ridícules, humiliants i hilarants. Amb el poder que li atorgava un guió molt ben elaborat, juntament amb bons actors i espais quotidians, Vermut s’ha endut una gran ovació d’un públic que encara estava assimilant la combinació d’absurditat i tragèdia que acabava de contemplar.

Per acabar el dia, Im Keller, un documental sobre la relació entre els austríacs i els seus soterranis, aparentment espais indispensables on duen a terme les seves activitats personals i aficions. Inofensiu? Ai, pobres innocents… Ulrich Seidl no està per banalitats. L’absurditat, incomoditat, i estranyesa de cada personatge i situació il·lustrats deixen l’espectador a mig camí entre el desconcert i el riure fluix (en alguns casos, riallada). Penso que el millor que puc fer perquè entengueu de què estic parlant és fer un exercici de periodisme experimental (o mandrós, ves a saber) i compartir amb vosaltres les notes que he pres a mida que avançava la projecció (transcrites literalment):

–Frikisme pur.

-No sé si això és seriós o trolling.

-La gent s’ho pren a pitorreo (i no és per menys).

-Plans fixes, oberts, amb punts de fuga molt marcats. La persona i el seu entorn.

-Decadència hardcore. Molt trist.

-GROTESC.

-Mans al cap (nota: em penso que això ha passat quan l’home submís d’una relació sadomasoquista fregava els plats nu mentre una cadena amb 2 kg de pes li penjava oscil·lant dels testicles. Les mans al cap me les he endut de veritat).

A la sortida de la sala, un crític comentava: “Si es un documental, mal; si no lo es, peor”. No obstant, la sensació que em quedava era que acabava de contemplar una obra estranyament lúcida. Per què, si no, anar a festivals de cinema?