La jornada d’avui presentava dues obres sud-americanes que tracten relacions familiars i els problemes que, a poc a poc, n’emergeixen. Totes dues competeixen en secció oficial, i realment cap d’elles ha tingut una rebuda particularment càlida, però una ha quedat clarament millor situada que l’altra: La voz en off, coproducció xilena, canadenca i francesa, és un drama familiar (carregat, però, de rialles i moments entranyables) que posa el seu focus en com diferents parelles d’una mateixa família es miren les unes a les altres a l’hora de prendre les seves pròpies decisions, i de quina manera això afecta els personatges. No atrapa, però fa mantenir certa atenció i els conflictes i descobriments que afloren se segueixen amb interès. Surt beneficiada, especialment, de la petita intervenció final relacionada amb el títol que cohesiona i dona rodonesa a l’obra. Per altra banda, l’argentina Aire libre recollia molts dels petits defectes de La voz en off però gairebé cap de les seves virtuts. No és que sigui una molt mala pel·lícula, però la seva excessiva quotidianitat mata l’interès (hi ha hagut força escapades de la sala a partir dels 50 minuts). Es deixa veure, però costa entrar-hi, que la història atregui, tot passa amb monotonia. Els xiulets amb què han estat rebuts els títols de crèdit potser han estat massa durs, però realment, i tot i que sàpiga greu, deixa poc més que indiferència.
Amb molt bones paraules arribava Love is strange, dirigida per Ira Sachs. Una parella homosexual que ha conviscut durant 39 anys aconsegueix, per fi, casar-se, però les conseqüències que se’n deriven alteren la vida d’aquestes dues persones que ja passen la seixantena, i els fan experimentar situacions de dificultat que no es corresponen amb l’estabilitat que, per edat, en principi els pertoca. Alfred Molina i John Lithgow fan una feina impecable, i el film, que té una atmosfera tranquil·la deliciosament acompanyada, en bona mesura, de Chopin, entra suaument en l’espectador i li fa viure l’experiència amb empatia: és senzill però punyent. També cal destacar la interpretació de Marisa Tomei, que per molts anys que passin mai semblarà superar els 40, i la subtrama adolescent que es desenvolupa al voltant de la història principal, que tempteja amb emmirallar-se en la relació entre els dos protagonistes i contribueix a explorar aquest fenomen tan important com inexplicable que és l’amor.
Per tancar el dia, un autèntic delit per a la vista: el documental The salt of the Earth, codirigit pel mestre Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado, venia amb el segell de garantia que li atorgava la mitjana de 9,01 que fins ara ha acumulat en les votacions d’un premi del públic que molt probablement s’acabarà enduent. El nom de la secció en què es troba (Perlas) és definitivament escaient: en prop de dues hores, recorrem la vida del fotògraf Sebastião Salgado, i amb ella visualitzem un conjunt d’imatges extremament belles i sovint també horriblement tràgiques; al final, ens queda la sensació d’haver comprès i viscut el món com només es podria fer en infinites vides. Imprescindible.
