Des de petit les novel·les d’aventures m’han fet somiar en llocs imaginaris i ciutats daurades, però allò que sempre em mancava era l’eina per arribar-hi. En una primera infància la bicicleta amb rodetes, desprès la Mountain Bike, per acabar sent un adolescent total amb una moto de petita cilindrada.
L’exposició d’Eduard Planas que durant tot l’estiu ha estat visitable a l’Arts Santa Mònica, anomenada Homonautes, ens mostra aparells i màquines fantàstiques d’una certa estètica Steam-Punk, tot i que aquest adjectiu gastat per noies encorsetades amb mal gust, no li fa justícia. Hauríem de parlar d’objectes fets per casualitat o trobats entre les deixalles al punt verd de Sant Quirze del Vallès on l’artista troba els materials.
Aquestes màquines ens fan delir per ser motoritzades i anar a racons tan fantàstics com ho són les seves formes. Ens parlen del viatge, de l’aventura i la casualitat. Però no ho fan en un sentit surrealista, que efectivament podria funcionar. Ni en un sentit d’avantguarda, objectes similars ja s’han fet abans. Ho fa pel viatge i l’aventura, pel botí! La recompensa amagada en un illa és allò que la nostra ment ha projectat quan les contempla.
L’homonauta, un viatger que essent rodamón ha millorat les seves eines de transport. O potser ni això, segurament aquest homonauta ja les va trobar abandonades en el voral de la carretera. Aquest és un fet remarcable; Eduard Planas aconsegueix evocar històries intrínseques i exteriors als objectes. Fa que els vehicles exposats ens siguin familiars i naturals, com si els haguéssim vist sempre. L’artista no es mostra disposat a fer-nos arribar a refinades realitats fruits de materials lluents i escandalosament cars. Agafa el rebuig de la nostra societat i el converteix en art. Fa un art que tothom entén però alhora és profund i ens arriba a plantejar preguntes que portem amagades endins. D’altre banda això ho pot aconseguir gràcies a la falta de voluntat capitalista en la seva obra i en ell mateix. Una obra que no és fruit d’un marxant o galerista oportunista, és una obra que neix d’una reflexió i d’una necessitat vital, ja que la seva carrera com a historiador de l’art podria ser l’excusa del seus reconeixements.
Aquests vehicles usats per homonautes, o homonauta com a adjectiu de la mateixa obra és allò que ens ha de fer reflexionar. Hem deixat de viatjar? Ja ho hem descobert tot? Quines ciutats o paratges amagats ens volen mostrar les seves estructures? Segurament aquestes rodes, aquests fanals encorbatats i les demés construccions sorgides d’un taller foll no ens portaran enlloc, ja que a l’hora de triar hem escollit ser homo sapiens i no homonautes. Per això el nostre pensament serà l’únic que podrà viatjar sobre tan belles màquines i el nostre cos restarà ancorat a la mateixa terra on hi ha pujat.
REVISTA MIRALL és una capçalera que necessita dels seus lectors per continuar en marxa. Si t’agrada, ens pots ajudar a seguir treballant en aquest projecte amb una contribució. Gràcies!
