Zinemaldia, dia 1: arrencada intensa i de nivell elevat

Encara amb dubtes sobre si dedicar aquest espai al cinema o titular-lo Corrandes del crític amateur i fer versar les següents línies sobre les penúries de l’overbooking en l’àmbit de l’allotjament de baix pressupost, i com aquestes han reflectit en la manca d’hores de son d’un servidor, arrencava la jornada amb la projecció del film inaugural del Zinemaldia de Donosti, The Equalizer, la nova col·laboració entre Antoine Fuqua i Denzel Washington, que ja havia donat proves del seu fruit amb el gran thriller Training Day. Aquesta nova peça, que ens presenta un Washington madur amb passat fosc i ganes d’arreglar el món a base d’amabilitat pura i repartiment de llenya a parts iguals, abasta cotes dignes d’aplaudiment pel que fa a la creativitat matatòria (disculpeu el neologisme) alhora que intenta tocar, amb una mica menys d’èxit, temàtiques d’igualtat i justícia social a la land of the free and home of the brave. El nostre protagonista, poliglot, literat, i doctorat honoris causa per la universitat de la vida en el noble art de l’esbudellament amb utensilis de bricolatge, deixa sortir el seu costat obscur la nit que decideix defensar una prostituta del seu proxeneta i es veu immers en una trama de corrupció i màfia russa que se salda, com us podeu imaginar, amb litres de sang, una hilarant glorificació de la violència gratuïta i una escena digna d’entrar directament al pòdium del cool guys don’t look at explosionsLa pel·lícula no dona gaire més de sí, però ofereix grans dosis de diversió i adrenalina i un molt aleatori cameo de Dan Bilzerian (gran jugador de pòquer i millor persona).

La mancança familiar de Denzel Washington donava peu a la projecció de dues pel·lícules que estudien amb brillantor, però de maneres totalment diferents, l’univers de la família i els sentiments que involucra. La projecció especial de Boyhood, obra mestra amb efectes immediats del grandíssim Richard Linklater i flamant guanyadora del premi FIPRESCI, ens fa partícips durant ben bé tres hores que passen en un obrir i tancar d’ulls del creixement d’un nen des dels sis anys fins a l’edat d’abandonar el niu. Més enllà del fet que el director i guionista s’ha pres la molèstia de trigar dotze anys a rodar el film per documentar el pas del temps de forma verídica, cosa que ja mereix respecte i alabances, aquesta monumental aventura quotidiana desgrana amb precisió quirúrgica i sentimentalitat honesta totes les etapes a través de les quals un nen es converteix en un projecte d’adult, alhora que tots els que l’envolten experimenten també el pas del temps i els sentiments fluctuants que es donen en aquest inestable però irrenunciable vincle que atorga la família. La van estrenar tot just fa una setmana, i no sóc capaç de pensar en algú a qui no la recomanaria. No trigueu.

En una vessant molt més extremada, que aborda aquests sentiments de manera subtil a base de col·locar-los una màscara radical i exagerada a voltes de tragicomèdia i a voltes de melodrama, trobem Mommy, la darrera i encantadora creació del jove canadenc Xavier Dolan. Situada en un futur proper i sota condicions de laboratori ideades per fer funcionar la trama, seguim la història d’una mare extraoficialment desequilibrada que ha de tractar amb un fill posseïdor de qualsevol trastorn imaginable que acaba de ser expulsat del centre per a menors on vivia. La proposta, indubtablement divertida però carregada de punyalades directes al cor de l’espectador, té la peculiaritat de ser projectada en un format que s’aproxima al d’una fotografia de carnet. Després de patir durant una bona estona pensant en l’efecte Illusion que vaig experimentar l’any passat a Sitges (la projecció del film va patir un error d’enquadrament durant cosa de 20 minuts, i els espectadors es feien creus intentant trobar-li el sentit a aquest suposat enfocament avantguardista), he acabat rendit als peus de l’estratègia magnífica del cineasta quan aquest ha deixat clar, expandint la pantalla durant uns minuts de felicitat il·lusòria i després tornant-la a retallar, que el seu objectiu no era altre que deixar els seus personatges empresonats en aquest marc de psicosi i inestabilitat. Ni els muntatges musicals potser excessivament llargs, ni les actuacions passades de rosca, ni el vel de pesar hiperbòlic que envolta la història i els qui la viuen aconsegueixen restar punts a aquesta bellíssima pel·lícula.

Per acabar, quedava la projecció d’una de les obres més esperades del cinema espanyol comercial actual. Alberto Rodríguez, aclamat director de Grupo 7, firma La isla mínima, un thriller ambientat als anys 80 que segueix dos agents de policia que investiguen la desaparició de dues adolescents en l’àmbit rural andalús. He de dir una cosa: em fa molta, molta ràbia que aquesta pel·lícula no sigui la genialitat que podria haver estat. Uns actors en plenes capacitats, una fotografia aclaparadorament cuidada i una història bàsica però amb bons ingredients podrien haver-la convertit en una versió cinematogràfica de True Detective (amb la qual presenta sorprenents paral·lelismes visuals sense que hi hagi hagut marge de temps perquè hi estigui inspirada) a l’espanyola. No exagero. És una llàstima que el guió, amb bon ritme però previsible i a voltes un xic chapucero (convenia, donat el context, l’ús de la paraula en el seu esplendor original) hagi deixat en bo el que podria haver estat excel·lent.

DONAR

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

A finals de gener es podria començar a vacunar contra la covid-19

El secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, ha afirmat que a finals de gener es podria començar a vacunar contra la covid-19 i...

L’ANC inicia aquest dilluns la consulta per ratificar la seva estratègia per incidir en les eleccions

L'ANC ha iniciat aquest dilluns la consulta telemàtica perquè els socis de l'entitat votin per ratificar l'estratègia per incidir en les eleccions catalanes del...

Forcadell no creu que superar el 50% dels vots independentistes canviï “res” pel que fa al Gobierno

L'expresidenta del Parlament Carme Forcadell ha admès aquest dilluns que és important que els partits independentistes superin el llindar del 50% dels vots en...

Calvet i Borràs rebaixen la importància de superar el 50% dels vots

El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, i la portaveu de JxCat al Congrés, Laura Borràs, tots dos candidats a les primàries de...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca